La presidència de Joan Laporta és la pitjor herència que deixa Bartomeu

El FC Barcelona inicia, sota la segona presidència de Joan Laporta, la més llarga travessia del desert de la seva història. Un camí triat voluntàriament i democràticament pels seus socis en unes eleccions que han convertit a Joan Laporta en el pitjor de l’herència de Josep Maria Bartomeu.

L’atracció fatal del barcelonisme cap a un personatge inevitablement catastròfic es veia venir i s’ha repetit, com el 2013, aquesta vegada coincidint amb la més fràgil de les cruïlles per a un club condemnat per endavant a temps de penúria, desatenció i la seva coneguda tirania social, a més de la ruïna absoluta.

La combinació terrible de la seva voracitat i necessitats financeres personals i la seva demostrada incapacitat per a la gestió, molt més en l’adversitat actual, garanteixen aquesta recaiguda als inferns.

És la seqüela d’aquell mandat (2003-2010) sostingut futbolísticament primer per la mà de Sandro Rosell, forjador del Barça de Ronaldinho, i després per l’explosió del millor equip de la història del futbol, fruit de la Masia i d’un acurat treball de laboratori i de formació, per descomptat previ a la seva arribada.

A Laporta li va tocar regnar concorrent amb l’eclosió d’una generació única i irrepetible amb Valdés, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Busquets i Messi, l’estructura d’un equip capaç de conquistar quatre Champions i dos Triplets al llarg d’una dècada sota tres presidents, el mateix Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu.

També va comptar, de sortida, amb la proverbial contribució de Javier Faus, avui president del Cercle d’Economia, en la recuperació econòmica fins que, com Rosell i altres directius, entre ells Bartomeu, van dimitir el 2005 en reacció a les atrocitats presidencials. El club va acabar en mans d’un tàndem predestinat a la desfeta comptable més gran de la història, Ferran Soriano i Xavier Sala-Martín.

Aquesta vegada, no obstant això, no hi ha cap màgia darrere seu per més que el soci vulgui imaginar-la ni tampoc recursos per a suplir aquesta meravellosa generació si no és amb molt de temps, paciència i una certa estabilitat.

La victòria del candidat sense programa ni relat, que ha basat tota la seva estratègia en el record dels títols conquistats sota el seu anterior mandat, sense més argument que “ho tornaré a fer” -el que també pot considerar-se una amenaça- aboca al club a un escenari real que res té a veure amb aquesta recurrent referència al passat.

No hi ha, en portes, cap generació d’or sinó l’ocàs de Messi, és a dir tot el contrari d’aquell gloriós despertar, un deute colossal i una massa salarial que ha promès, seguint el seu costum, millorar per a continuar tenint als jugadors menjant a la seva mà.

D’altra banda, en el fons, com una perversa mala jugada del destí, el reprèn on el va deixar, amb 1.200 milions de deute, sense ingressos d’explotació derivats de les competicions i enormes sumes de nòmines per pagar a jugadors amb gairebé 35 anys, renovats a llarg termini i amb fitxes superiors als 20 milions de mitjana.

L’estat financer del club que hereta de Bartomeu, aprofitable per a aquesta campanya seva consistent a oposar-lo als títols de la seva època, no deixa de ser l’enverinat bumerang que ja va venint en contra seva.

Com a desafortunat gestor que ha acreditat la seva incapacitat per a governar qualsevol cosa, des de la seva família als seus negocis i per descomptat el Barça, que va deixar endeutat el 2010 i amb un rastre de 47,6 milions de pèrdues, al barcelonisme li espera un espectacle dantesc de decisions exclusivament favorables als seus propis plans de recuperació personal.

Es dedicarà, com abans, a la seva vida de cinc estrelles amb càrrec al club i a guanyar diners, gràcies als seus actius, tipus Uzbekistan, Can Rigalt,Viladecans, Ibrahimovic, Keirrison i Henrique.

Hi haurà, segur, un altre despertar de negocis amb els agents de jugadors més ambiciosos del món.

Joan Laporta accedeix al càrrec tenint el seu propi bufet d’advocats inoperatiu pel fet que el Registre Mercantil l’ha clausurat, juntament amb d’altres vuit societats en les quals figura com a administrador, apoderat o soci. Una altra prova inequívoca de les seves escasses habilitats per a mantenir-se sense la crossa del Barça, com ha fet des de fa 23 anys.

De nou aspira a sortir multimilionari d’aquesta nova etapa com el 2010, sense que importi la destrossa que previsiblement pugui causar en el club.

El soci del Barça així ho ha escollit, conscient o no, amb un vot d’inquietants conseqüències, per desgràcia predictibles.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies