L’aprovació, pel Consell General, del text consolidat de la Llei de cooperació judicial internacional en matèria penal suposa un gir copernicà en la principal causa que hi ha en el sumari contra els exdirectius i exempleats de la Banca Privada d’Andorra (BPA): la dels veneçolans. En efecte, aquesta Llei, publicada en el BOPA del dia 15 de desembre passat, desactiva les acusacions del fiscal general, Alfons Alberca, contra un grup de 28 veneçolans, en la seva majoria vinculats a l’empresa petroliera PDVSA, ja que es tracta d’un cas evident de repressió i de venjança política.
La peça separada del macrosumari de la BPA sobre Veneçuela fa referència a un grup de col·laboradors de Rafael Ramírez, que va ser un dels homes de la màxima confiança de l’expresident Hugo Chávez, que el va nomenar ministre de Petroli i Mineria (2002-14) i president de l’empresa estatal PDVSA. Després de la mort del líder de la “revolució bolivariana”, Rafael Ramírez va ser desplaçat com a ambaixador davant les Nacions Unides, abans de la seva caiguda en desgràcia a ulls de l’autòcrata Nicolás Maduro (foto), que va encetar una furibunda depuració i persecució contra ell i els seus seguidors.
REFUGIAT A ITÀLIA
Rafael Ramírez no està imputat directament en la causa que ha impulsat el fiscal general d’Andorra, Alfons Alberca, contra aquest grup de 28 veneçolans que tenien comptes a la BPA. Però aquest sumari –que a Veneçuela coneixen com el “cas Andorra”- l’utilitza a fons el règim “madurista” per atacar Rafael Ramírez, fins al punt que s’ha vist obligat a marxar del país, on tem per la seva vida, i refugiar-se a Itàlia. El mes de setembre passat, les autoritats italianes van rebutjar la petició d’extradició presentada contra ell pel règim de Nicolás Maduro.
El “cas Andorra” data de fa deu anys, encara en vida d’Hugo Chávez i molt abans que el FinCEN dictés la “sentència de mort” contra la BPA. Va tenir el seu origen a París, ciutat on passava llargues temporades Diego Salazar, cosí germà de Rafael Ramírez. El seu desenfrenat tren de vida, amb tota mena de luxes i caríssims capricis, va cridar l’atenció dels serveis d’intel·ligència francesos, que van detectar que carregava les seves despeses a un compte que tenia a la BPA.
PRESSIÓ DELS ESTATS UNITS
És conegut l’antagonisme que, des de la seva arribada al poder, l’any 1999, va enfrontar el president Hugo Chávez amb els Estats Units. Per això, els dirigents del règim bolivarià i els seus familiars sempre han estat en el radar dels serveis d’intel·ligència nord-americans. L’any 2012, quan es descobreix el vincle Diego Salazar-BPA, Rafael Ramírez era considerat el número 3 de la cúpula chavista i, per tant, era una “peça major” en l’estratègia dels Estats Units per combatre i erosionar el govern de Caracas.
A instàncies de la Fiscalia andorrana –i per pressions dels nord-americans-, la batlle Canòlic Mingorance va bloquejar, a finals de l’any 2012, els comptes de Diego Salazar a la BPA, que es nodrien amb les comissions que li pagaven empreses xineses per l’obtenció de contractes a Veneçuela, que atorgava el seu aleshores totpoderós cosí, Rafael Ramírez. Aquesta decisió va encendre les llums d’alarma en el règim chavista, que va contractar els serveis jurídics de l’exprimer ministre francès, Dominique de Villepin, que coneixia bé els circuits del poder a Andorra, per intentar recuperar els diners retinguts.
La seva gestió va resultar reeixida. Al cap de pocs mesos, el 13 de maig del 2013, la magistrada del Tribunal de Corts, Anna Estragués, va dictar una resolució decretant el desbloqueig d’aquests comptes, ja que no s’havia pogut provar que els diners tinguessin un origen il·legal.
LLUITA PEL PODER
A la mort d’Hugo Chávez, el 5 de març del 2013, es va desfermar una dura pugna interna per la seva successió al capdavant de la “revolució bolivariana”. En aquesta descarnada lluita pel poder va acabar imposant-se el sector més dur (els “falcons”), representat per Nicolás Maduro i la seva actual esposa, Cilia Flores. En canvi, els sectors més prodemocràtics del règim (els “coloms”), encapçalats per Rafael Ramírez i l’exfiscal general Luisa Ortega, van perdre la batalla interna i van acabar destituïts de les seves funcions i obligats a marxar del país per salvar la pell.
És en aquest context turbulent que, el 10 de març de l’any 2015, el Govern d’Andorra procedeix a la confiscació de la BPA. De l’anàlisi dels comptes intervinguts, la Fiscalia detecta que no només Diego Salazar havia estat titular de comptes en aquesta entitat, fins al 2012. També un grup de col·laboradors i subordinats de Rafael Ramírez, fins a un total de 28, havien amagat diners, procedents de comissions i suborns, en aquesta entitat financera.
Els noms més rellevants d’aquesta trama eren l’exviceministre d’Energia elèctrica, Nervis Villalobos; l’exviceministre de Desenvolupament energètic, Javier Alvarado, i l’excap dels serveis secrets d’Hugo Chávez, Carlos Aguilera La batlle Canòlic Mingorance va procedir a la seva imputació l’any 2018.
ELS DINERS JA NO HI SÓN
A Andorra, de diners veneçolans ja no en queden. Es van esfumar l’any 2012, arran del bloqueig dels comptes de Diego Salazar i, en constatar que el Principat no era un “refugi” segur, van ser transferits a altres jurisdiccions. Però, al voltant d’aquest episodi, s’ha creat un gran embolic. Les autoritats judicials andorranes calculen que, entre els anys 2006 i 2012, per la BPA van passar uns 2.000 milions de dòlars de transaccions relacionades amb el petroli de Veneçuela, en la seva gran majoria corresponents a assegurances. Però el fiscal general Tarek William Saab eleva aquesta xifra a 4.200 milions de dòlars i, erròniament, creu que encara estan a Andorra i exigeix la seva repatriació.
Per acabar d’embolicar la troca, Rafael Ramírez –l’exministre de Petroli i Energia i expresident de PDVSA- afirma que la seva caiguda en desgràcia té a veure amb l’encàrrec que li va fer Hugo Chávez de crear un fons a l’exterior, de 3.000 milions de dòlars, que seria una “guardiola” per a la seva família, després de la seva mort. Suposadament, Nicolás Maduro i la seva dona, Cilia Flores, haurien intentat apoderar-se d’aquest botí i la negativa de Rafael Ramírez a obeir-los hauria estat la causa de la seva dissort.
ENTRADA PROHIBIDA
En mitjans polítics internacionals, i en especial als Estats Units, sempre s’ha vist Rafael Ramírez com una figura política que podria reconduir la preocupant deriva autoritària de Veneçuela, des que Nicolás Maduro va arribar al poder i ha acabat instaurant un règim dictatorial. El moment crític es va produir l’any 2017, quan el Tribunal Suprem de Justícia de Veneçuela, controlat per Cilia Flores, va anul·lar l’Assemblea Nacional (el Parlament) i va assumir les seves funcions.
Aquesta usurpació va merèixer una dura condemna de la comunitat internacional. Va ser en aquest “autocop d’Estat” quan Tarek William Saab va ser designat, l’any 2017, nou fiscal general, implantant un règim de terror contra els opositors al president Nicolás Maduro. A causa de la implacable persecució que ha endegat contra dirigents democràtics veneçolans, Tarek William Saab figura en primeríssim lloc de la llista dels jerarques “maduristes” que tenen prohibida la seva entrada als Estats Units, al Canadà, a la Unió Europea…, acusat de vulnerar la legislació internacional sobre drets humans.
LA POSICIÓ OFICIAL D’ANDORRA
Una de les seves primeres actuacions com a fiscal general va ser desenterrar el “cas Andorra”, muntat a partir de les investigacions d’Alfons Alberca i de la batlle Canòlic Mingorance, que va ser difós profusament per la premsa “madurista” per desacreditar Rafael Ramírez, presentant-lo com un “corrupte” i justificar la seva depuració política.
Cal assenyalar que, en el conflicte polític que s’ha enquistat a Veneçuela, el Govern i les autoritats andorranes s’han posat sempre al costat dels Estats Units i de la Unió Europea a l’hora de condemnar, sense embuts, la repressió i la manca de democràcia que hi ha en aquest país. Fins i tot, Andorra ha reconegut a Juan Guaidó com a president legítim de Veneçuela, en comptes de Nicolás Maduro.
“FINALITAT POLÍTICA”
Amb tots aquests antecedents, el Consell General ha aprovat recentment la Llei de cooperació judicial internacional en matèria penal, que modifica i reformula l’anterior Llei de prevenció contra el blanqueig de diners i finançament del terrorisme, de l’any 2017. Aquesta nova llei puntualitza i precisa com ha d’actuar la Batllia en els casos que li arriben d’altres països.
En el seu articulat, s’especifica que les comissions rogatòries internacionals s’han de supeditar al fet que “no hi hagi raons suficients per fer suposar que el procediment ha estat promogut contra una persona per raó de les seves opinions polítiques, de la seva qualitat de membre d’un grup social determinat, de la seva raça, de la seva religió o de la seva nacionalitat”. També afirma que caldrà tenir en compte que “els fets que motiven la demanda no siguin de caràcter polític o que la demanda no es faci amb una finalitat política”.
COM ANELL AL DIT
La peça dels veneçolans que hi ha en el macrosumari del cas BPA encaixa com un anell al dit amb aquests supòsits que contempla la nova legislació andorrana. És obvi que el seu objectiu no és altre que destruir la figura de Rafael Ramírez, emblemàtic enemic de l’autòcrata Nicolás Maduro, a través de la imputació de delictes de corrupció al seu cosí i als seus col·laboradors.
Més enllà dels interessos personals del fiscal Alfons Alberca per salvar la seva “cara” i la desesperada necessitat que té el Govern de DA d’aconseguir, peti qui peti, una condemna judicial dels exdirectius i exempleats de BPA, hi ha un fet constatable: la causa contra els veneçolans de PDVSA és insostenible, perquè el seu origen té motivacions polítiques, que estan expressament prohibides per l’actual legislació andorrana.
UN TERRÒS DE SUCRE EN UN GOT D’AIGUA
El més gruixut és que sense la peça dels veneçolans, el macrosumari del cas BPA queda en no-res, dissolt com un terròs de sucre en un got d’aigua. L’acusació del FinCEN del 10 de març del 2015, que va desencadenar la confiscació del banc i la subsegüent judicialització, a través del fiscal Alfons Alberca i la batlle Canòlic Migorance, es concretava en quatre “dossiers”: la trama de l’empresari xinès Gao Ping; la suposada màfia russa que comandava Andrei Petrov; els veneçolans de PDVSA i el càrtel de Sinaloa.
1. El cas Gao Ping, que és la peça separada que actualment s’està jutjant al Tribunal de Corts d’Andorra, està totalment en fals. Els fets (Operació Emperador) van passar a Espanya l’any 2012 i, avui dia, encara estan pendents de judici a l’Audiència Nacional. De moment, els principals implicats només estan acusats de delicte fiscal, que no estava penat en aquell moment a Andorra. A més, s’ha constatat que l’empresari Rafael Pallardó, considerat un important col·laborador de Gao Ping, també operava a través dels bancs andorrans MoraBanc i Andbank, i no només a BPA. El fiscal Alfons Alberca demana penes de 145 anys de presó i multes de 900 milions d’euros als 24 exdirectius i exempleats de BPA que, des del mes de juny passat, s’asseuen al banc dels acusats en aquesta peça separada.
2. El cas d’Andrei Petrov es va cloure l’any 2018, després de pactar amb la Fiscalia espanyola una pena de 19 mesos de presó i una multa de 5,5 milions d’euros. Un exdirectiu de BPA, Santiago Roselló, acusat de col·laborar amb aquesta trama russa , va ser absolt per l’Audiència Nacional. Dossier tancat.
3. Amb els veneçolans de PDVSA, com ja hem explicat, el seu origen és polític i s’insereix en el context de les lluites de poder desfermades en aquest país després de la mort del president Hugo Chávez, l’any 2013. A més, la vigent legislació andorrana prohibeix aquest tipus de procediments judicials internacionals.
4. Dels diners del terrorífic càrtel de Sinaloa (una organització criminal dedicada al narcotràfic a Mèxic) apuntats pel FinCEN, no se n’ha trobat mai cap rastre a BPA, malgrat l’exhaustiva anàlisi de tots els comptes realitzada per l’auditora PriceWaterhouseCoopers després de la confiscació.
