“La maté porque era mía”

En un gest valent que els honora, els eurodiputats Josep Maria Terricabras, Ramon Tremosa i Francesc Gambús van desobeir la prohibició del president del Parlament europeu, l’italià Antonio Tajani, i, el passat dia 12 de juny, van intervenir en llengua catalana a la Cambra d’Estrasburg. A la iniciativa s’hi van afegir la valenciana Marina Albiol, el basc Jon Juaristi i la gallega Lidia Senra, que també es van expressar en el seu idioma propi per reivindicar la commemoració del 25 aniversari de l’aprovació de la Carta europea de llengües regionals i minoritàries, que garanteix, precisament, la seva protecció i el seu foment.

Una de les dificultats per a la plena integració dels 28 estats que formem part de la Unió Europea (UE)  és la diversitat lingüística i cultural dels pobles que l’integren, que, d’altra banda, constitueix la nostra riquesa més preuada. Això fa que l’Europarlament sigui una Torre de Babel on hi ha reconegudes oficialment 24 llengües de treball, fet que requereix una ingent i  complicada tasca d’interpretació i de traducció. Si, durant segles, el llatí va ser la llengua franca que permetia  als europeus entendre’s i comunicar-se, avui l’anglès ha esdevingut, a la pràctica, l’idioma global.

Però, de manera paradoxal, si en els pròxims mesos es consuma el Brexit, resulta que els europeus haurem adoptat  com a llengua prioritària un idioma que només té la consideració oficial de “secundari” en un dels països membres de la UE, Irlanda, que només té 4,5 milions d’habitants. Per contra, el català/valencià, que no té estatus oficial, és parlat per més de 10 milions de persones dels estats espanyol, francès, andorrà i italià (L’Alguer). De fet, el català/valencià és la novena llengua més emprada en el conjunt de la UE, per davant d’altres idiomes que gaudeixen de ple reconeixement a les institucions comunitàries (grec, txec, hongarès, suec, búlgar, danès, croat, finès…).

Hi hauria una manera ràpida perquè la nostra llengua entrés per la porta gran de Brussel·les: només caldria que Andorra, que té el català com a llengua oficial del país, fes el pas de demanar l’adhesió a la UE.

Objectivament, és un “miracle” econòmic que al bell mig dels Pirineus hi hagi arrelat una comunitat humana que, entre les set parròquies andorranes i el “hinterland” de La Seu d’Urgell-Puigcerdà, aplega unes 100.000 persones. Però els fonaments del creixement de les valls de la Valira de les últimes dècades –el contraban, l’evasió fiscal dels països veïns i el rentat de diner negre- estan, agradi o no agradi, totalment obsolets i col·lapsats.

El destí no pot ser cap altre que la plena incorporació, amb tots els ets i els uts, a l’espai comunitari europeu. Si la llegenda atribueix a Carlemany –el pare d’Europa- la fundació del país, és una gravíssima contradicció que el govern de Toni Martí i DA juguin a la puta i a la Ramoneta per preservar els interessos i privilegis miops d’una minoria i que, des d’aquesta perspectiva profundament egoista, condemnin el conjunt de la societat andorrana a una inexorable decadència. Com diu el tango: “La maté porque era mía”.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies