La cooperativa del Cadí s’ha proposat créixer en els pròxims anys amb el trasllat de la seva fàbrica actual situada al centre urbà de la Seu d’Urgell fins a la finca de l’antic Càmping En Valira, a l’accés del municipi per ponent.
Un procés que pot durar cinc anys gràcies al beneplàcit de l’actual equip de govern municipal que en cap moment, en canvi, s’ha interessat per la precària situació laboral de la majoria dels seus 137 treballadors que componen la plantilla.
La resposta del batlle de la plataforma socialista de Compromís, Joan Barrera, sempre ha estat la mateixa: no entrarem a jutjar el que faci la direcció d’una empresa privada.
Així i tot, la lletera és la principal indústria de la capital alturgellenca, i, en canvi, l’actual Ajuntament, s’ha posicionat des del seu nomenament amb la propietat oferint-li totes les facilitats per poder fer el trasllat al futur emplaçament de la nova zona industrial, que suma més de 20.000 metres quadrats.
Mentrestant, mentre la cooperativa assegura que comercialitza 14 milions d’euros de formatges i mantegues, amb una facturació vinculada entorn dels 52 milions d’euros, els empleats, tret dels estretament lligats a la direcció, pateixen dia a dia presumptament les conseqüències d’unes pèssimes condicions socials i laborals, amb salaris baixos i ampliacions de jornades sense remunerar, entre altres qüestions, segons denuncia el mateix col·lectiu.
La lletera administra la llet que produeixen diàriament 65 explotacions ramaderes de les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. 170.000 litres de llet cada dia que al final d’any suposen uns 62 milions de litres.
6 comentaris a “La lletera del Cadí pretén créixer a costa de les males condicions laborals de la plantilla de treballadors”
La recent adquisició de terrenys per a la nova fàbrica per part de la direcció de Cadi no és res més que una fugida cap endavant, una mesura superficial que intenta amagar problemes profunds i persistents dins de l’organització. Aquesta acció reflecteix una manca de visió estratègica i una incapacitat per abordar els problemes d’arrel que han estat plens a l’empresa durant molt de temps.
En primer lloc, la gestió de personal a càrrec del departament de Recursos Humans, Dolors Navines ha estat deficient. La incapacitat per motivar i retenir el talent, així com la manca de polítiques efectives de desenvolupament professional, ha generat un clima laboral insostenible. L´alta rotació de personal i la baixa moral entre els empleats són símptomes clars d´una gestió que no està alineada amb les necessitats del personal ni amb els objectius de l´empresa. En lloc d’enfocar-se a construir una base sòlida d’empleats compromesos i capacitats, la direcció opta per solucions cosmètiques com a nova fàbrica, ignorant les veritables causes del descontentament i la ineficiència.
D’altra banda, la gestió de la fabricació a càrrec de Josep Balcells ha estat igualment ineficaç. La manca d’innovació i millora continuada en els processos de producció ha portat a una baixa competitivitat al mercat. Els problemes de qualitat i els retards en el lliurament de productes són el resultat directe d‟una gestió que no ha sabut implementar estratègies eficients ni adaptar les operacions a les demandes actuals del mercat. La construcció d’una nova fàbrica no solucionarà aquests problemes si primer no s’aborda la ineficiència en la gestió de la fabricació actual.
Finalment, la gestió de manteniment industrial per part de Zlatan Marcovic ha estat un altre punt feble. La manca d’un pla de manteniment preventiu i la dependència excessiva en reparacions reactives han resultat freqüents parades de producció i alts costos operatius. La infraestructura actual ja pateix un manteniment inadequat i expandir-se a una nova fàbrica sense haver resolt aquests problemes és simplement irresponsable.
En conclusió, la direcció de Cadi utilitza la construcció d’una nova fàbrica com un pegat temporal en lloc d’abordar els problemes estructurals que afecten l’empresa. Sense una reforma integral en la gestió de personal, fabricació i manteniment, qualsevol nova infraestructura serà igualment propensa als mateixos problemes que l’empresa enfronta actualment. És imperatiu que la direcció assumeixi la responsabilitat dels seus errors i prengui mesures concretes per solucionar els problemes des de l’arrel, en comptes de continuar amb estratègies superficials que només ajornen el que és inevitable.
Des d´una perspectiva de l´esquerra política, és profundament decebedora la política desenvolupada pel nou alcalde en relació amb la situació dels treballadors de Cadi. La manca de personalitat i empatia mostrada per l’administració municipal no només reflecteix una desconnexió amb els grups socials afectats, sinó també una traïció als principis fonamentals de justícia social i solidaritat.
En primer lloc, la indiferència de l’alcalde pels problemes que enfronten els treballadors de Cadi és inacceptable. Els empleats han estat bregant amb condicions laborals precàries, manca de seguretat a l’ocupació i una gestió ineficaç que afecta directament el seu benestar i el de les seves famílies. En lloc d’abordar aquestes preocupacions legítimes, l’alcalde ha optat per mantenir-se’n al marge, prioritzant els interessos corporatius sobre els drets dels treballadors. Aquesta actitud no només mostra una manca d’empatia, sinó també una negligència cap al deure de protegir i donar suport als ciutadans que més ho necessiten.
A més, la manca de personalitat de l’alcalde s’evidencia en la seva incapacitat per prendre decisions que afecten el desenvolupament de la Seu d’Urgell, canviant el rumb iniciat pels antercessors al càrrec. En moments de crisi i conflicte, s’espera que els líders polítics siguin valents i defensin els interessos dels més vulnerables. Tot i això, l’alcalde ha demostrat una preocupant tendència a evadir responsabilitats ia cedir davant les pressions dels poderosos, deixant els treballadors de Cadi desemparats i sense una representació adequada en les negociacions i decisions que afecten les seves vides.
L’esquerra política sempre ha advocat per una economia que posi les persones al centre, promovent la igualtat i la justícia social. No obstant això, l’administració actual sembla estar més interessada a perpetuar un sistema que beneficia uns quants a costa de la majoria. L’adquisició de nous terrenys per a la fàbrica de Cadi és un clar exemple de com es prioritzen els guanys corporatius sobre el benestar dels treballadors. En lloc d’enfocar-se a resoldre els problemes interns de gestió i millorar les condicions laborals, s’opta per una solució superficial que no aborda les necessitats veritables dels empleats.
Finalment, la manca d’empatia de l’alcalde cap als grups socials afectats és un reflex de la desconnexió amb la realitat dels treballadors i les famílies. La política ha de ser una eina per al canvi i la millora de la vida de les persones, especialment les que més ho necessiten. La manca d’acció i de compromís per part de l’alcalde no és només una decepció, sinó també una traïció als valors fonamentals de justícia i solidaritat que l’esquerra política defensa.
En conclusió, la política desenvolupada pel nou alcalde és una mostra de manca de lideratge, empatia i compromís amb els principis de justícia social. Els treballadors de Cadi mereixen un suport ferm i decidit, i és responsabilitat de l’alcalde assumir-ne el rol i defensar els drets dels qui se suposa que ha de servir. És imperatiu que l’administració municipal reevaluï la seva postura i prengui mesures concretes per recolzar els treballadors, demostrant així un veritable compromís amb els valors d’igualtat i justícia.
Treballar a Cadí es perdre el temps, un temps que ja no torna, treballar cap de setmana si cap de setmana no, es com estar a una presó, treballadors enganyats i contents alhora, al cap de l’any treballen molts més dies que un treballador normal de qualsevol altra empresa, el temps passa, el temps no torna, un cop a la vida vivim, una vida tirada treballant, enlloc d’estar disfrutant i vivint. Enganyats i contents.
Els de dalt riuen d’ells, es normal, contents i enganyats, una juventut tirada a la basura i ja no tornarà, mentre els de dalt viuen com reis, els esclaus a treballar, enganyats i contents.
Quan dius que treballes a Cadí, es sinònim de sóc ruc i em foten el pèl , allà cauen els que no volen enlloc més, perduts.
Ja no contracten a gent de la Seu i ni la gent de la Seu hi vol treballar, això sense cap tipus de dubte fa entrar mà d’obra barata i sense qualificar, i a la Dolors Navinés això li vé perfecte, perque no es queixen de les condiccions
Cací de casiquisme, una altra vegada a l´ ull de l´ huraca, els de Jxcat, no deuen dormir cap dia amb tants i tants maldecaps que hi ha dins de la Casí.