La Llei de famílies és una demanda històrica per a protegir la família i la infància. Només les famílies nombroses tenien una llei protectora específica, que datava de l’època franquista i que va ser millorada l’any 2003 en el darrer govern de José María Aznar. Com manifesta el text de l’avantprojecte impulsat pel govern del PSOE i Unides Podem, “la manca d’un sistema de prestacions universals dirigides a famílies amb nens, nenes i adolescents similar al d’altres estats de la Unió Europea ha fet que a Espanya les prestacions monetàries tinguin un efecte insuficient en la reducció de la intensitat de la pobresa infantil i la promoció de la igualtat d’oportunitats”.
La futura llei vol millorar “el benestar social de la infància”, tenint en compte que “la pobresa infantil és molt alta a Espanya en comparació amb la majoria de països de l’OCDE, amb gairebé un de cada cinc nens (el 19,3%) vivint en pobresa relativa d’ingressos en comparació amb la mitjana de l’OCDE, que és del 12,9%”.
Les entitats de famílies, però, creuen que l’avantprojecte s’ha quedat curt per assolir aquests objectius i, a la vegada, esdevé molt restrictiu en el grau de protecció a determinades famílies, com per exemple les famílies monoparentals amb un fill o filla a càrrec.
En declaracions a EL TRIANGLE, Elena Valle, presidenta de l’Associació Catalana de Famílies Monoparentals, denuncia que “és excessiva la restricció que es fa de la monoparentalitat. El text s’ha quedat molt curt en l’àmbit econòmic”. Segons exposa Elena Valle, l’àmbit d’aplicació de les famílies amb una sola persona progenitora només inclou aquelles persones que “tenen la custòdia exclusiva dels fills a càrrec i no reben cap pensió. Això deixa fora moltes persones que, tot i que no estan rebent la pensió, en el seu expedient hi ha un conveni regulador que indica que sí que la rep. Estan obligant una persona amb uns recursos ja limitats a fer una denúncia, contractar un advocat i anar al darrere de l’altra persona que no es fa càrrec de la pensió”.
Un altre greuge per a aquests nuclis familiars, segons Miriam Tormo, presidenta de Madres Solteras por Elección i vicepresidenta de la Federació d’Associacions de Mares Solteres (FAMS), és la manca d’una protecció social adequada a les famílies monoparentals a partir del primer fill. En declaracions a EL TRIANGLE, Miriam Tormo explica que “el 70% de les monoparentals s’han quedat sense un marc d’entrada a ajudes immediates, i no tenen cap marc de protecció i d’ajudes”, perquè només tenen un fill o filla a càrrec. Segons el seu parer, “cal un marc protector des del primer fill”, perquè la taxa de pobresa relativa es duplica en el cas de les famílies monoparentals en comparació amb la del total de la població.
Tot i això, la normativa només garanteix una protecció especial a totes les monoparentals amb dos o més fills a càrrec i a determinades monoparentals d’un únic descendent. En aquest apartat, hi entren les monoparentals que no superen un determinat llindar econòmic, i aquelles que tenen un fill o filla amb un grau de discapacitat igual o superior al 33%, o bé que la mateixa persona progenitora també tingui aquest grau mínim reconegut.
Tant Eleva Valle com Miriam Tormo feia dècades que esperaven aquesta llei, perquè hi havia molta manca d’equitat a l’hora d’implementar les polítiques de família i infància, i quan arriba, es queixen, “només dona resposta a les monoparentals amb dos fills”. Per això, han fet al·legacions al text inicial, i pretenen incorporar millores en el tràmit parlamentari.
Entre els avenços a assolir, hi ha aconseguir la mateixa deducció tributària que tenen les famílies nombroses i que hi hagi una casella pròpia per indicar el model familiar. Una altra demanda és la millora de les mesures de conciliació, ja que consideren que tenen més despeses i estan discriminades respecte a les famílies amb dos progenitors. Segons la presidenta de l’Associació Catalana de Famílies Monoparentals, “no es toca el tema dels permisos de cura dels fills o filles”, i cal duplicar la duració de tots els permisos dirigits a la cura dels infants. Per Elena Valle, “el nombre de setmanes hauria de ser independent d’un progenitor o dos, perquè és el nadó el que mereix el mateix temps de cura, i això no s’ha de regular en funció del nombre progenitors sinó de l’infant”.
L’ajuda universal per a famílies amb menors de zero a tres anys, establerta en cent euros mensuals per cada infant, també ha estat criticada per les entitats entrevistades. Es considera que la prestació hauria de ser ampliable fins als 18 anys, com demanen les principals entitats d’infància, per reduir la pobresa infantil i seguir l’exemple d’altres països de la Unió Europea.
