La guerra dels cinc anys

El procés independentista és una gran cortina de fum que no ens deixa veure amb nitidesa el focus del foc que provoca l’incendi: els embolics financers i judicials de la família Pujol. Recordem que l’any 2012, quan oficialment comença el moviment processista, CiU governava a Catalunya amb el suport parlamentari del PP d’Alícia Sánchez-Camacho. Què va passar l’any 2012 perquè l’aleshores president Artur Mas decidís trencar amb el PP, que li havia aprovat els pressupostos, i convocar unes eleccions anticipades?

Si repassem l’hemeroteca, veurem que només hi ha un fet rellevant que pugui explicar aquest sobtat canvi de rumb: la imputació de qui havia estat escollit secretari general de CDC en el XVI congrés del partit celebrat a Reus, Oriol Pujol, pel cas de les ITV.

En clau interna convergent, l’elecció d’Oriol Pujol significava que seria designat, en un futur, candidat a la presidència de la Generalitat, fet que donaria així continuïtat dinàstica al càrrec. Però la seva dimissió forçosa, a causa de la gravetat dels delictes que se li atribuïen, va capgirar totalment els plans successoris del seu pare, que va decidir desenterrar la destral de guerra contra aquesta “agressió de Madrid”. Aquest és el punt d’arrencada del procés que, cinc anys més tard, està vivint els seus últims capítols amb l’anunciada i incerta convocatòria d’un referèndum d’independència el pròxim 1 d’octubre.

Què ha passat en aquests cinc anys de “guerra”? L’Estat ha activat els seus mecanismes de resposta al desafiament pujolista/independentista i la Policia s’ha carregat l’honorabilitat de Jordi Pujol i de tota la seva família en posar al descobert la fortuna que amagaven a Andorra i en un eixam de paradisos fiscals. Per extensió, un petit cas de corrupció local a Torredembarra ha acabat desembocant, gràcies a la contundent intervenció de la Fiscalia Anticorrupció, en el demolidor sumari del 3%, que ha significat l’hecatombe empresarial de la família Sumarroca –els socis històrics dels Pujol– i l’enterrament de Convergència Democràtica, que ja estava molt tocada pel cas Palau.

EL CAP DEL REI

Des del bàndol pujolista/independentista també s’han infligit baixes doloroses a l’enemic: l’abdicació del rei Joan Carles I, amenaçat per les informacions dels seus comptes a l’estranger que es diu que té Jordi Pujol, és, sens dubte, la més important; la desaparició de Jorge Fernández Díaz del ministeri de l’Interior –en esclatar-li als morros la guerra dels comissaris que van participar en l’Operació Catalunya– és una altra victòria significativa que cal apuntar.

En aquest estiu de l’any 2017 semblaria que estem en vigílies del clímax bèl·lic que viurem en el període que va de l’11 de setembre a l’1 d’octubre, on l’espiral acció/repressió hauria d’arribar al paroxisme. Però, a la vegada, hi ha alguns símptomes de distensió que apunten cap a una sortida dialogada del conflicte que enfronta la dinastia borbònica –i el règim constitucional que li dona suport– amb el clan Pujol i el moviment sobiranista que li fa de parallamps (encara que la CUP no s’adoni del parany en el qual ha caigut).

LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies