Oficialment, a Andorra hi ha 470 famílies que viuen del conreu del tabac. Però això és una gran mentida que ningú no gosa posar sobre la taula i que enverina, des de fa anys, el funcionament i el progrés del país dels Pirineus. La producció autòctona de tabac andorrà no arriba a les 250 tones anuals i això quan les condicions meteorològiques adverses no malmeten la collita, com malauradament passa enguany.
Tenint en compte que el preu de la fulla de tabac és, com a màxim, d’uns 2,5 euros/kilo, els ingressos anuals que genera aquest conreu són d’uns 600.000 euros que, repartits entre les 470 famílies de pagesos, no arriben als 1.500 euros de mitjana. Aquests diners són, senzillament, ridículs i no expliquen que la vida i el futur econòmic dels 75.000 habitants d’Andorra estiguin absolutament condicionats pel “lobby” que formen aquestes famílies, agrupades a l’Associació de Pagesos i Ramaders (APRA).
La clau de tot plegat és l’acord secret que mantenen, des de l’any 1922, l’APRA i l’Associació de Fabricants de Productes de Tabac d’Andorra (AFPTA). Aquest acord secret, en síntesi, contempla que l’AFPTA subvenciona els pagesos en funció de les importacions de cartons de tabac que fan els empresaris del sector. L’import d’aquesta subvenció és un gran misteri, però es calcula que és d’uns 15 milions d’euros anuals. I aquí hi ha el “pernil”: els 470 pagesos cobren dels empresaris de l’AFPTA uns 30.000 euros de mitjana per cap. L’últim conveni entre ambdues entitats es va signar el 2008.
Diguem-ho clar: la producció de tabac al Coprincipat és una descarada “pantomima”. La collita ni tan sols s’aprofita per fer cigarretes o puros “made in Andorra”. S’exporta a una fàbrica de França, que trinxa les fulles i després ven la picadura als Estats Units. Per fer-nos una idea: la producció europea de tabac és d’unes 200.000 tones anuals i, en aquest sentit, Andorra significa poc més de l’1%. Completament residual.
En canvi, mantenir aquest “teatre” distorsiona greument el conjunt del país. Andorra no fabrica paquets de cigarretes Camel, Marlboro o Winston: els importa d’Espanya i dels mercats internacionals. Aproximadament, unes 1.500 tones anuals. I la fiscalitat que s’aplica a aquestes 1.500 tones és la clau de volta d’aquest negoci, que treu de polleguera els governs dels països veïns, ja que la major part dels cartons de tabac es revenen després de contraban.
L’Acord Duaner de 1990 signat entre Brussel·les i Andorra contempla un aranzel 0 per a totes les importacions de productes agrícoles, incloent-hi el tabac (capítol 24). Però la Unió Europea (UE) va denunciar aquest acord a finals del 2014 i va obrir un període de negociacions amb Andorra –i també amb Mònaco i San Marino- per assolir un Acord d’Associació.
Els temps han canviat. Avui, el tabac és un producte molt mal vist socialment en els països occidentals. Per tant, la fabricació i venda de cigarretes és un negoci que, inexorablement, anirà cada cop més a la baixa. La política de la UE és clara i determinant: promoure la reducció al màxim del consum d’aquest producte i castigar amb mesures fiscals dissuasòries aquesta addició, que té nefastes conseqüències per a la salut pública.
En aquest sentit, Andorra ho té molt fotut, encara que el govern de Toni Martí no ho vulgui veure ni admetre. L’última proposta andorrana a Brussel·les, en el marc de les negociacions del futur Acord d’Associació, és demanar una moratòria de vint anys per poder desmuntar el “teatre” del tabac, que l’APRA i l’AFPTA aplaudeixen. Vint anys! En quin món viuen els “taronges” i els “lobbys” econòmics que els hi donen suport?
França i Espanya ja estan fins al “monyo” del tabac andorrà que els entra de contraban –a la menuda o a l’engrós- i no estan disposats, de cap manera, a què el “cuento” continuï. Per tant, exigiran/imposaran, d’entrada, que les importacions de tabac que fa Andorra paguin aranzels, i forts. A més, de ben segur que reduiran dràsticament el seu volum per tallar de soca-rel el contraban, que indigna les autoritats fiscals comunitàries i els estanquers francesos, farts de la competència deslleial andorrana.
En el mapa europeu és inadmissible que hi hagi un país “tòxic” al bell mig dels Pirineus que es dedica a inundar el continent amb tabac a baix preu gràcies al fet que té aranzels 0 a la importació. La decisió està presa a Brussel·les: això d’acabar “ipso facto” i d’una vegada per sempre. Per tant, ja cal que Toni Martí, l’APRA i l’AFPTA s’oblidin de la moratòria dels 20 anys.
El problema no són els 470 pagesos que planten tabac ni les set empreses que n’importen. El problema és del govern andorrà, que té en la fiscalitat que aplica als paquets de cigarretes una de les seves grans fonts d’ingressos. Els més de 100 milions anuals que reporta el gravamen és, aproximadament, el 25% del pressupost estatal.
Això és, senzillament, un escàndol i una greu irresponsabilitat política que algú ha d’assumir. Ja se sap, des de fa anys, que el “teatre” del tabac està a punt d’acabar-se. Per tant, seguir confiant en les 1.500 tones que s’importen lliures d’impostos per sufragar una quarta part del que costa l’Estat (funcionaris, educació, sanitat, administració de justícia, obres públiques…) denota una manca de previsió esfereïdora.
Curiosament, si la nacionalització i reprivatització de la BPA ha enfrontat a mort els “senyors” d’Andorra, en canvi, la “guerra del tabac” contra Brusse·les els uneix, ja que tots els grans cognoms dels “intocables” tenen interessos en aquest sector, començant pels Reig i els Pérez. Ja se sap que els germans Cierco, a través d’Indústries Montanya, són uns dels grans importadors de tabac i que la BPA era l’entitat financera que emparava els interessos de l’APRA.
A Sant Julià de Lòria, la Fundació Julià Reig hi té el Museu del Tabac. És com si a Cochabamba (Bolívia) hi hagués el Museu de la Coca; a Nador (Marroc), el Museu de l’Haixix, o a Bangkok el Museu de l’Opi. Impresentable.
