La Catalunya dels 8 milions d’habitants és una societat multilingüe, però amb dos idiomes, per cultura i implantació, majoritaris: el català i l’espanyol, d’arrel llatina comuna i molt semblants, fet que facilita el seu aprenentatge i la seva intercomprensió.
L’evolució i la dinàmica demogràfica han fet que, situats en el segle XXI, en molts indrets del territori la llengua catalana sigui hegemònica en la vida quotidiana del carrer. Per contra, n’hi ha d’altres -en especial, en les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona- on ho és l’espanyol.
És això un problema? És això un motiu de conflicte? Depèn de la vehemència i de la visceralitat amb què ho enfoquem. Totes les llengües tenen una mateixa funció: transmetre pensaments, coneixements i sentiments amb uns codis orals i escrits que compartim amb altres congèneres. Per tant, com més llengües dominem, més capacitat d’interrelacionar-nos amb més gent tenim. I això és bo.
En aquest sentit, el bilingüisme que, de fet, hi ha Catalunya és un avantatge. D’un cantó, perquè ens permet abastar la pràctica totalitat de la població, que s’expressa o entén, almenys, una de les dues llengües. De l’altre, perquè ens permet moure’ns i comunicar-nos amb persones d’altres territoris: amb valencians, illencs, nord-catalans (malauradament, pocs)…, en el cas del català; amb la resta de comunitats d’Espanya i els països americans hispanoparlants, en el cas de l’espanyol.
Durant les dictadures dels generals Primo de Rivera (1923-29) i Franco (1936-75) es va produir un abominable intent d’arraconar i expulsar la llengua catalana de la vida pública i, en especial, de l’ensenyament. La lloable tenacitat i capacitat de resistència dels catalanoparlants ho va impedir.
Però no ens hem de deixar endur pel revengisme, que sempre és un mal conseller i un pèssim negoci. Hi ha molts catalanoparlants que, en nom de la pàtria pretèrita, malden per fer el mateix que aquests dos dictadors militars, però al revés: arraconar i expulsar la llengua espanyola de la vida pública i, en especial, de l’ensenyament.
En aquest cas, tampoc no ho aconseguiran i, encara més, estan provocant l’efecte contrari entre els interpel·lats, que saben que la Constitució democràtica i la força inapel·lable de la realitat els emparen. L’actual desprestigi i reculada del català es deu, precisament, a la pressió dels hiperventilats de la llengua que han declarat la “guerra” unilateral a l’espanyol.
Recordem que, després de la dictadura, l’impuls per l’adopció del sistema d’immersió lingüística a l’escola va néixer a la ciutat de Santa Coloma de Gramenet -un dels grans focus de l’emigració espanyola-, gràcies a la iniciativa de famílies hispanoparlants que volien que els seus fills rebessin les classes en català. Veient com s’ha embolicat, polititzat i enverinat el conflicte lingüístic, ben segur que aquests pares de Santa Coloma de Gramenet avui ja no pensarien ni farien el mateix.
Jo no soc lingüista ni pedagog, només soc un periodista de 66 anys, amb dret, com tothom, a dir-hi la meva. Com a català, crec que cal desdramatitzar i normalitzar el bilingüisme. Procuro, això sí, encetar totes les converses en català, si intueixo que el meu interlocutor també el domina. Si em respon en espanyol, aleshores canvio de llengua, per facilitar la comunicació i la comprensió.
El meu compromís amb la llengua que vaig heretar dels meus pares està fora de dubte. Edito, des de fa 34 anys, la revista en català EL TRIANGLE i faig dos diaris digitals en català; he escrit milers d’articles i he publicat llibres en català; a les xarxes socials m’expresso en català… Però no per això soc un fonamentalista de la llengua catalana ni renego de parlar i escriure en espanyol quan crec que és necessari. Considero que aquesta és una dicotomia absurda, estèril i contraproduent.
El català i l’espanyol no estan en guerra i qui així ho consideri cal dir-li que la té perduda d’antuvi. La vida i la convivència són molt fluides i ja se sap que l’aigua sempre troba el camí. Ni el català està en risc de desaparició, com afirmen els alarmistes signants de la Declaració de Prada, ni l’espanyol serà esborrat a cop de decret de la Generalitat dels carrers dels nostres pobles i ciutats.
Si en comptes de veure el bilingüisme com un pecat capital i una amenaça pel català el consideréssim una expressió totalment coherent i integrada en la nostra vida quotidiana, aleshores tot seria molt més fàcil. Paradoxalment, de l’acceptació i assumpció de la realitat bilingüe de Catalunya per part dels catalanòfils hiperventilats qui més en resultaria beneficiada seria la llengua catalana, que tornaria a guanyar prestigi.
En vigílies de l’inici del curs escolar, ben segur es tornarà a revifar l’eterna polèmica sobre la immersió lingüística i les decisions que adopti la nova consellera d’Educació de la Generalitat, Esther Niubó, seran analitzades amb lupa per uns (catalanòfils hiperventilats) i altres (hispanòfils hiperventilats). Ja se sap: el president Salvador Illa tant és sospitós de ser un “ñordo” com un “secessionista” i la política educativa es convertirà en la prova del cotó, per uns i altres, del nou Govern.
Jo defenso la immersió lingüística. Crec que és un bon mètode per garantir la pervivència i la transmissió de la llengua catalana, que en molts indrets del territori està en situació clarament minoritària. Ara bé, a l’escola també s’ha de normalitzar l’ús de l’espanyol, sense considerar-lo una llengua “estrangera”, per tal que tots els alumnes el parlin i l’escriguin correctament en acabar el cicle de formació. Objectivament, és positiu.
El fenomen migratori dels últims anys ha trencat els esquemes socials i culturals que coneixíem. Més que mai, cada escola és un món, on conviuen -en diferent proporció- infants de moltes procedències. Els equips docents han de gaudir d’autonomia per poder gestionar aquesta nova realitat. Amb l’objectiu, en el cas de les llengües, que tots els alumnes dominin per igual el català i l’espanyol, que són els idiomes cooficials que estableix el nostre Estatut d’Autonomia.
Hi ha una tercera llengua d’ensenyament obligatori en el nostre sistema educatiu: l’anglès, que s’ha convertit en la “lingua franca” del món globalitzat. El més sensat i lògic és que, tenint el català com a fil conductor, les tres llengües tinguessin una presència del 33% en la distribució dels horaris lectius, respectant sempre, això sí, la particularitat específica de cada centre, en funció de la composició cultural de l’alumnat.
Posats a innovar, proposo que a les escoles catalanes també s’hi ensenyin nocions avançades de l’idioma portuguès. No només en clau d’acostar la dimensió ibèrica de Catalunya, que considero imprescindible, a les aules. La llengua portuguesa ens obre la porta del Brasil i d’una part del continent africà. Per tant, el seu coneixement -d’altra banda, molt accessible- per part de les noves generacions és una opció intel·ligent carregada de futur.
