La gran lliçó de la covid-19

No hi ha mal que 100 anys duri i la covid-19, tampoc. Però la pandèmia ja fa més un any i mig que ens colpeja i hem de convenir que les nostres autoritats -catalanes, espanyoles i europees- han errat en la seva estratègia i no ho han fet bé el deure superior de salvaguarda de la població que tenen encomanat. Les mesures preventives no s’han aplicat de manera correcta i s’ha obert la mà quan calia mantenir-la encara tancada, facilitant la propagació del virus.

La Xina s’ha erigit en el paradigma de com atacar aquesta pandèmia: amb disciplina social, amb contundència sanitària i amb un rígid control de les fronteres, obligant tots els visitants que hi arriben a fer una estricta quarantena de 15 dies, sota vigilància constant. Amb la fórmula europea de fer compatible la persistència de la covid-19 amb el funcionament de l’activitat econòmica, confiant-ho tot a l’impacte de les vacunes i a la immunitat de ramat, el remei no s’ha demostrat eficaç. 

Han passat 18 mesos i ara afrontem la cinquena onada de la covid-19, les ucis dels hospitals tornen a estar plenes, l’economia no acaba d’arrencar i patim una pressió inflacionista que castiga, encara més, les precàries butxaques dels treballadors. La Comissió Europea ha fet algunes coses bé -la centralització de la compra de les vacunes i la posada en circulació de muntanyes de diners per evitar el col·lapse, per exemple-, però la pandèmia també ha posat al descobert les contradiccions i mancances del projecte europeu.

La preeminència -com hem pogut constatar- dels interessos dels 27 estats membres per sobre dels interessos comuns dels 450 milions de ciutadans europeus demostra que la Unió encara està a mig fer i que, entre altres obstacles, la manca d’un idioma comú que ens agermani dificulta greument el procés d’integració. Tenim molt clares i marcades les fronteres internes entre els estats, però, en canvi, no tenim una visió conjunta del perímetre de l’espai comunitari, convertit en subjecte de sobirania, talment com passa als Estats Units, a la Xina o a Rússia.

Però, gràcies a la pandèmia, els europeus també hem entès algunes coses importants.  Per exemple, que el nostre model de sanitat pública –aconseguit gràcies a la lluita dels treballadors organitzats en sindicats- és un bé molt preuat que cal mantenir i millorar. També que l’existència d’un potent sector públic, que es nodreix dels impostos de les empreses i dels particulars, és la millor garantia per a la construcció d’una societat més igualitària i més proteccionista. Després d’aquest sotrac col·lectiu, el projecte de la Unió Europea ha de renéixer amb més potència i amb més ambició.

En aquest horitzó de progressiva i irreversible dissolució de les velles identitats nacionals per vertebrar els Estats Units d’Europa, Catalunya ha d’entendre quin és el rol que hi juga i actuar en conseqüència i amb intel·ligència. La independència és una estratègia que podia tenir sentit fa 100 anys, a l’escalf del procés de secessió irlandès, però que, actualment, està totalment desfasada i no té cabuda en la lògica del procés comunitari convergent.

A més, l’economia i la tecnologia –que sempre determinen l’avenç de la història- ens menen cap a una globalització que necessita de grans blocs geopolítics per poder desenvolupar-se fins a esdevenir una única comunitat humana. En aquest sentit, la integració de la Unió Europea –entorpida momentàniament pel Brexit i per mandataris “tòxics” com els d’Hongria, Polònia i Eslovènia- necessita una ràpida embranzida per consolidar-se com a tercera via entre el model xinès (comunisme ultracapitalista) i el nord-americà (liberalisme ultracapitalista). 

Hi ha una via europea al futur -fonamentada en principis com l’antiga filosofia grega, els valors solidaris cristians, la Revolució francesa, la consciència política obrera i l’abominació absoluta dels factors que van desencadenar les dues terribles guerres del segle XX- que hem de reivindicar i defensar en aquest món multipolar. Nous vectors emergents, com l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme, l’antifeixisme…, són, com la socialdemocracia, genuïnament europeus i els hem d’assumir com a signes de la nostra identitat col·lectiva

La pròxima estació ha de ser que el Parlament europeu sigui el dipositari real de la sobirania política dels 450 milions de ciutadans de la Unió europea i que esculli, per damunt de la tutela i dels interessos dels estats, el Govern de Brussel·les, amb plena jurisdicció sobre els 27 països. Això obligarà que els partits polítics es vegin  forçats a estructurar-se, seriosament, en clau continental i que visibilitzin programes i lideratges conjunts.

Afortunadament, les noves generacions ja estan acostumades a entendre’s en anglès –encara el Regne Unit s’hagi autoexclòs, erròniament, del projecte europeu- i no tenen cap problema mental per “trobar-se com a casa” en qualsevol lloc de l’espai comunitari. 

En paral·lel a l’aprofundiment del procés d’integració, la Unió Europea ha d’abordar sense pors l’ampliació de les seves fronteres als països balcànics (Sèrbia, Bòsnia-Hercegovina, Montenegro,  Albània i Macedònia), que ja estan madurs per adherir-se a aquest il·lusionant i necessari projecte comú. També és hora que els vuit països que encara no formen part de l’eurozona accelerin l’adopció de la nostra divisa comuna.

Els europeus d’avui hem de ser conscients que ens ho juguem tot. O accelerem la transformació en un bloc geopolític homogeni o els afanys econòmics expansionistes de la Xina i dels Estats Units se’ns cruspiran de viu en viu. Aquest és el gran perill que correm si dubtem i continuem perdent el temps, com fins ara.

Una última reflexió. El Principat d’Andorra, l’únic estat del planeta que té el català com a idioma oficial, també ha de plantejar-se seriosament el seu futur. La seva indefinició actual, pendent de la llarguíssima negociació d’un acord d’associació amb Brussel·les, és letal per a la prosperitat dels seus 80.000 habitants. En el món d’avui ja no hi ha “illes”, com vol continuar sent Andorra. Malauradament, encara no ha sortit cap líder polític en aquestes valls del Pirineu que defensi, sense embuts, que cal abandonar l’inviable somni “autàrquic” i demanar la plena integració a la Unió Europea (per descomptat, amb la fórmula institucional de República).

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

27 de juliol de 2021

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies