L’Església catòlica ha inscrit 3.722 immobles al seu nom a Catalunya, sense cap títol que acrediti la seva propietat, segons ha informat aquest dijous el Govern de la Generalitat. Aquestes dades consten en el conjunt dels registres de la propietat de tot Catalunya segons inscripcions fetes entre els anys 1946 i 2015, gran part d’aquestes, a les comarques de Lleida (58%).
Aquestes inscripcions registrals es denominen immatriculacions i es refereixen tant a finques rústiques (41%) com a construccions dedicades al culte majoritàriament (50%) –temples, ermites, cementiris, capelles, conjunts eclesiàstics i santuaris–.
La Generalitat és la primera Administració de l’Estat que ofereix la llista d’aquests béns eclesiàstics i que, fins i tot, els ha reunit en un mapa interactiu a fi que els particulars, entitats i ajuntaments que vulguin reclamar alguna d’aquestes propietats puguin iniciar els tràmits. També s’ha creat una taula de negociació amb aquest objectiu.
En concret, la conselleria de Justícia ha decidit constituir un grup de treball que identificarà els casos en què es pugui emprendre una actuació pública per recuperar aquests béns com a béns públics, gaudits pel conjunt de la societat.
També, per donar suport als municipis que facin accions anàlogues, facilitar l’assoliment d’acords i impulsar les mesures legislatives que es considerin necessàries. El grup es posarà en funcionament al mes de setembre.
Segons les dades de la Generalitat, la diòcesi de l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, és la que presenta més béns sense cap títol que n’acrediti la propietat. En concret, 418 immobles, terrenys i edificis civils al Pallars Sobirà; 295 a l’Alt Urgell; 287 al Pallars Jussà; 185 a la Cerdanya; 128 a l’Alta Ribagorça i 81 a la Val d’Aran. En total, 1.394 propietats.
Vives es defèn
Vives ha considerat “molt injust” que s’acusi l’Església d’això i ha recordat que quan al segle XIX es va crear el Registre de la Propietat es va “prohibir” a la institució posar al seu nom els edificis i terrenys que “tothom sabia i respectava” que eren seus, com ara construccions de culte -“la mateixa catedral d’Urgell”, ha afirmat l’arquebisbe-, ermites, terrenys rústics o cementeris.
En aquest sentit, el també copríncep d’Andorra ha negat cap apropiació indeguda i ha parlat de “matriculacions”, que “vol dir que a un propietari se li atribueix per primera vegada un terreny”.
Finques inscrites en virtut d’una llei del 1946
La immatriculació és el registre d’un bé immoble per primera vegada. La polèmica sobre els béns immatriculats a nom de l’Església té l’origen en la Llei hipotecària que el franquisme va aprovar el 1946. Aquesta norma, vigent fins al desembre de 2015, establia que l’Església, igual que l’Administració, podia immatricular una finca malgrat que no en tingués cap títol que n’acredités la propietat.
Concretament, l’article 206 facultava els propis diocesans per acreditar la propietat dels béns immatriculats, com si fossin notaris. Les autoritats eclesiàstiques només havien d’estendre un certificat que fes constar el títol o mode amb què aquests béns van ser adquirits, requisit que sovint entenien satisfet amb una al·lusió genèrica a la possessió dels immobles des de temps immemorials.
La informació difosa pel Departament de Justícia està acotada precisament a les immatriculacions de béns realitzades sobre la base d’aquestes certificacions de domini, les quals no constitueixen un títol d’adquisició en sí mateix, sinó únicament un títol formal i excepcional per obtenir la inscripció dels béns al registre de la propietat corresponent.
