No es pot entendre el que passa a Andorra sense tenir molt present l’estret nexe que, en les últimes dècades, ha unit l’exbanquer i expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, amb l’exbanquer i excap del govern d’Andorra, Òscar Ribas Reig, actual president honorari d’Andbank. Durant molts anys, la Banca Reig (fusionada l’any 2001 amb el Banc Agrícol per crear Andbank) era la cova d’Alibabà, on els Pujol van amagar muntanyes de diners negres arreplegats en els negocis corruptes que feien a l’ombra de la Generalitat.
L’aliança Jordi Pujol-Òscar Ribas i de llurs famílies, que posteriorment s‘ha intentat desdibuixar i esborrar de cara a l’opinió pública, ha marcat el destí d’Andorra. Ambdós banquers-polítics compartien un mateix disseny geopolític i geoeconòmic: que el Coprincipat fos el paradís fiscal satèl·lit de Catalunya, de la mateixa manera que les illes del Canal (Jersey, Guernsey i Man) ho són de la City de Londres. D’aquesta manera, Andorra es convertia, a efectes pràctics, en una colònia catalana, sota l’aparença de ser un país independent amb seient a les Nacions Unides.
Aquest projecte havia de culminar amb la somniada proclamació del president de la Generalitat com a nou copríncep d’Andorra, en substitució del bisbe de la Seu d’Urgell. Als anys noranta del segle passat –època d’esplendor d’aquesta parella- es van fer intenses gestions a Madrid i al Vaticà amb aquest objectiu, que finalment no van prosperar.
Hi ha una frase, pronunciada per Jordi Pujol l’any 2014, poc després de destapar-se que la seva família tenia amagats diners a Andorra, que dona la clau d’aquesta trama: “Jo mai vaig pensar que algun dia es trencaria el secret bancari a Andorra”. Gran part dels misteris de les finances brutes de Catalunya i de l’Església –que algun dia acabaran aflorant- estan dipositats en el laberint de la banca andorrana.
Des de la publicació pel diari El Mundo, ara fa tres anys, del “pantallasso” que demostrava que Marta Ferrusola i quatre fills del matrimoni presidencial tenien comptes a la Banca Privada d’Andorra (BPA), s’ha volgut focalitzar l’escàndol, de manera intencionada, en l’entitat dels germans Cierco, posteriorment nacionalitzada i reprivatitzada a corre-cuita. Però és evident que, durant dècades, el referent dels Pujol a Andorra va ser el banc de la família Reig, on amagaven el seu botí i que feien servir de centre d’operacions.
Toni Martí, hereu ideològic i polític d’Òscar Ribas, ha fet tot el possible per carregar l’impacte del cas Pujol contra la BPA i, en paral·lel, salvaguardar els interessos d’Andbank. Però aquesta estratègia, propagada pel poderós aparell mediàtic que DA controla de manera gairebé monopolística, té un efecte letal a mig i llarg termini pel país: protegint la “poma podrida” d’Andbank, Toni Martí ha infectat la resta de la plaça financera andorrana i l’ha condemnada al descrèdit internacional i a la seva inexorable jibarització.
De la mateixa manera que Catalunya està girant full a la llarga hegemonia exercida de manera autoritària i corrupta pels Pujol, Andorra ha de fer el mateix amb el “padre padrone” Òscar Ribas i els seus poderosos tentacles polítics i mediàtics. La democràcia no pot estar en mans dels banquers. Quan això passa, la democràcia degenera en plutocràcia, que és l’arrel de tots els mals que pateixen, des de fa dècades i en dolorós silenci, els habitants de les valls de la Valira.
