Més enllà de la politiqueria, hi ha una Catalunya que funciona, que brilla i que és exemplar. És quan apliquem el mestratge que ens va llegar el president Josep Tarradellas, massa sovint oblidat: la unitat d’acció de les forces polítiques catalanes és imprescindible per aconseguir objectius estratègics compartits. El president Salvador Illa, hereu polític de Josep Tarradellas, ho intenta aplicar amb la millor voluntat i capacitat de dissuasió dialèctica que té, però no sempre se’n surt.
Aquests últims dies hem tingut l’oportunitat de constatar la cara i la creu del tarradellisme. D’un cantó, el Parlament de Catalunya, amb l’únic vot en contra dels diputats de Vox, ha aprovat la llei de l’Estatut dels municipis rurals. Aquest text, llargament negociat amb els representants de les entitats municipalistes i els ajuntaments concernits, vol evitar que hi hagi dues Catalunyes: la que viu en concentracions urbanes i la que està dispersa en petits nuclis de població, amb els seus avantatges (tranquil·litat, natura, aire net…) i els seus desavantatges (aïllament, manca de serveis, comunicacions deficients…).
Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, 608 es consideren municipis rurals. El nou Estatut aprovat preveu, entre altres mesures, una línia específica d’inversions perquè aquests pobles facin front a la regressió demogràfica i a l’envelliment de la població; també l’aplicació d’incentius fiscals per afavorir la compra i la rehabilitació d’habitatges o la reducció de la càrrega burocràtica dels petits ajuntaments amb la creació d’un portal únic a la seu electrònica de l’administració.
Per les nostres dimensions geogràfiques i els avenços en les infraestructures i les telecomunicacions, Catalunya -mar i muntanya- ha d’ambicionar i planificar la seva plena integració en una sola realitat social i econòmica, a partir d’una xarxa amb uns nòduls ben definits i potents: Barcelona metropolitana, Tarragona metropolitana, Girona, Lleida i Tortosa. (El Pirineu té una capital, Andorra, però la miopia dels poders fàctics andorrans, amb la seva negativa a integrar-se plenament a la Unió Europea, impedeix que pugui exercir aquesta funció).
En aquest sentit, la plena integració tarifària de tots els mitjans de transport públics d’abast territorial català serà un pas simbòlic i imprescindible per crear aquesta consciència -ara, sí; així, sí- d'”un sol poble“. És un projecte a mig fer que, ben segur, podrem concretar amb el ple traspàs de Rodalies a la Generalitat i l’entrada en servei de l’enorme estació intermodal de la Sagrera, que serà el nou centre de gravetat de Barcelona i, per extensió, de Catalunya.
La creu d’aquesta nova Catalunya imparable que estem construint ha estat el fracàs del decret pel desplegament de les energies renovables i les bateries presentat pel Govern de Salvador Illa, en retirar ERC a última hora el seu suport parlamentari. El partit d’Oriol Junqueras és tot sovint un pou de sorpreses, però en una qüestió estratègica cabdal de país com és la transició energètica –on som a la cua d’Europa!– cal exigir a ERC coherència, responsabilitat i sentit d’Estat.
L’energia és un factor clau pel desenvolupament i el creixement de Catalunya. En els últims 50 anys, hem estat drogats per la decidida aposta nuclear que, en el seu moment, va fer Jordi Pujol, primer des de Banca Catalana i després des de la Generalitat. Aquest ha estat un error estratègic molt greu que vam estar a punt de pagar amb la desaparició, per contaminació radioactiva, de Catalunya, arran de l’incendi de la central nuclear de Vandellòs I, l’any 1989. A més, els reiterats incidents que pateixen les tres plantes que continuen en funcionament -Ascó I, Ascó II i Vandellòs II- aconsellen que s’executi el seu tancament, segons els terminis previstos pel Govern central.
Un segon error molt greu ha estat la passivitat irresponsable de la Generalitat davant d’Endesa, que és la titular de la majoria de les centrals hidroelèctriques del Pirineu. Segons la llei d’Aigües, les concessions de moltes d’aquestes centrals ja fa molts anys que estan vençudes i haurien d’haver retornat a domini públic. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), amb seu a Saragossa, sempre ha fet l’orni amb aquesta qüestió, però ben segur que una acció decidida de la Generalitat hauria provocat que la llei es complís i que aquestes centrals -que tenen una potència equivalent a la d’un reactor nuclear- fossin avui el gran actiu de L’Energètica, la nostra empresa pública elèctrica.
La realitat és que, per culpa de la “drogodependència” de les nuclears -que acumulen una muntanya de residus radioactius que no saben què fer-ne- i la supeditació als interessos hidroelèctrics d’Endesa -que obté energia a cost zero dels rius pirinencs-, el desplegament de les energies renovables pateix un retard vergonyós i inacceptable a Catalunya. Comunitats “endarrerides” com l’Aragó, Castella i Lleó o Andalusia ens donen una lliçó de responsabilitat en la transició energètica que posa en evidència i desacredita, per inútil, la classe política catalana.
El panorama és patètic i depriment. A la Unió Europea, el 45% de l’energia produïda ja és d’origen renovable i a Espanya puja al 57%. En canvi, a Catalunya tenim que el 59% de l’energia ens ve de les centrals nuclears i només un 20% és renovable, tot i que tenim unes condicions òptimes per a l’aprofitament elèctric del Sol i del vent. I, en aquest context de màxima alarma, els “senyorets” d’ERC no tenen millor idea que bloquejar al Parlament, per motius fútils, l’aprovació del decret que preveia l’acceleració de la transició energètica, amb l’agilitació de les autoritzacions dels projectes de parcs solars i eòlics, i que regulava la implantació de les imprescindibles bateries per donar estabilitat i resiliència al subministrament elèctric. Desesperant.
