El gest de bona voluntat ja ha estat fet. Oriol Junqueras, a través d’una carta-article al diari de referència de l’independentisme més proper a Esquerra Republicana, ha acceptat els indults (després d’haver-los menystingut només fa uns mesos), ha renunciat a la unilateralitat i ha reconegut que una bona part de catalans no van estar al costat de l’independentisme el 2017.
Tot sembla indicar que el Govern de Pedro Sánchez aprovarà en no res la concessió dels indults. Sigui perquè es veu a venir una rebregada d’Europa, o no, o sigui perquè ho creu oportú per millorar el clima polític o, simplement, perquè necessita ERC al Congrés dels Diputats.
Mentre, la dreta espanyolista ha fet servir una plataforma de Rosa Díez i Fernando Savater (van donar suport ambdós a Isabel Díaz Ayuso) per convocar una concentració contra els indults. Malgrat tot, no sembla a hores d’ara que aquesta protesta hagi de tenir un gran ressò.
A la vegada que la dreta espanyolista es manifestarà a Madrid contra els indults, una mesura de gràcia que ratificarà el cap de l’Estat, Felip VI, l’independentisme proper a Carles Puigdemont i la CUP també estan fent servir les xarxes socials per qualificar Junqueras de traïdor a l’1 d’octubre.
Si Junts per Catalunya i els cupaires estan convençuts d’això tenen la paella pel mànec: només han de fer caure el govern de Pere Aragonès, qui ja s’ha reunit amb Sánchez breument aprofitant el terreny neutral de Foment del Treball amb el comte de Godó d’amfitrió.
La carta de Junqueras serveix perquè Sánchez emmordassi les crítiques dins del seu propi partit, sobretot de la vella guàrdia, la mateixa que es va alleugerir quan José María Aznar va tirar endavant l’indult contra José Barrionuevo i Rafael Vera en plenes vacances de Nadal, quan va aprofitar l’estada a Baquèria Beret per informar del fet a Joan Carles Ien un reservat d’un bar en plena pista d’esquí.
Després dels indults, Sánchez aprofitarà per fer una crisi de govern i, tot seguit, vindrà la reunió entre els governs espanyol i català. Totes dues parts semblen haver acceptat donar-se un marge de dos anys, que és el temps per acabar la legislatura a Espanya i el temps de mitja legislatura a Catalunya, quan Aragonès podria també dissoldre el Parlament i anar a eleccions.
Fet i debatut, entrem en un nou escenari. El propi Jordi Pujol destaca que la confrontació ha estat dolenta tant per Catalunya com per Espanya i creu convenient que en el diàleg la part catalana no ha d’enrocar-se amb només posar sobre la taula el referèndum. Qui va ser president de la Generalitat durant 23 anys i que segueix tenint ascendència intel·lectual en el món nacionalista, opina que l’independentisme ha d’estar obert a fórmules que “assegurin la identitat, la capacitat de construir una societat justa i de facilitar la convivència”.
A la vegada, Pujol, en el llibre entrevista amb Vicenç Villatoro, critica que la part catalana només posi sobre la taula el referèndum i el dret a decidir: “Són peticions vàlides, però només amb això la negociació és poc fàcil”.
Potser resulta ara que els fills intel·lectuals de Pujol seran els d’ERC i no els de Junts, més centrats en barallar-se amb la CUP en qui és més radical, un partit que no guanyaran pas.
