Arran del conflicte suscitat per la baixa federativa dels jugadors Dani Olmo i Pau Víctor, per l’incompliment dels compromisos financers del Barça abans de l’1 de gener, des dels rengles nacionalistes/independentistes s’intenta presentar Joan Laporta com un “heroi” i com un “màrtir”, flagell i víctima de la “màfia centralista i franquista madrilenya” que, malgrat tot, ha aconseguit vèncer dos estaments tan “anticatalans” i tan “podrits” com són LaLiga, presidida per Javier Tebas, i l’RFEF. Error.
Joan Laporta és un oportunista, un mentider i un pèssim gestor que ha segrestat la democràcia al Barça i està portant el club a la ruïna final. S’equivoquen, un cop més, els nacionalistes/independentistes a l’hora de triar els referents que, suposadament, representen l’essència i marquen el destí de Catalunya. No ho era Jordi Pujol, no ho és Carles Puigdemont i tampoc no ho és Joan Laporta.
Que quedi clar: jo no tinc cap apriorisme contra cap d’ells. Jo vaig creure en l’impuls constructor de Jordi Pujol, fins que vaig descobrir, fent la meva feina com a periodista, que la Generalitat, un cop en mans de CiU, es va convertir de seguida en un pou de corrupció, tràfic d’influències i desviació de poder.
Jordi Pujol va tenir, l’any 1980, l’oportunitat històrica de crear una administració nova de trinca. Pocs polítics poden tenir el privilegi de construir un nou país i ell el va tenir. Malauradament, la seva primera decisió ja va ser equivocada: nomenar Lluís Prenafeta com a secretari general de Presidència. Després, va deixar que el càncer de la corrupció s’infiltrés i s’estengués per la Generalitat, afavorint i protegint, entre molts d’altres aprofitats als quals va fer confiança i va donar poder, els negocis de la seva esposa, Marta Ferrusola, i del seu fill primogènit, Jordi Pujol Jr.
A mi em sap molt greu el mal final de Jordi Pujol, però també em va fer molt de mal que anorreés i traís el projecte d’una Catalunya democràtica exemplar que tots volíem quan vàrem sortir en massa als carrers de Barcelona per celebrar el retorn del president Josep Tarradellas, l’any 1977. Els 23 anys de pujolisme, amb les seves llums i les seves ombres, van degenerar en l’intent, afortunadament no reeixit, d’implantar un règim dinàstic a la Generalitat, a través del seu fill Oriol Pujol.
Amb Carles Puigdemont, com és obvi, difereixo ideològicament sobre el futur de Catalunya. Jo no soc independentista, però tampoc soc un antiindependentista recalcitrant. Ara bé, el festeig de Carles Puigdemont i dels seus homes de confiança amb persones de l’entorn de Vladímir Putin el considero una heretgia frívola i inacceptable, incompatible amb les arrels i a la trajectòria històrica de Catalunya, indissolublement unida a la civilització i al projecte europeu.
Llegir entrevistes concedides per Carles Puigdemont en mitjans de desinformació del Kremlin com Russia Today, Sputnik TV o Komsomolkaia Pravda em va produir una gran pena, en constatar com n’és de tonto aquest expresident de la Generalitat. De la mateixa manera que vaig quedar garratibat en llegir al diari El Punt Avui, aleshores dirigit pel seu gran amic i biògraf Xevi Xirgo, els articles del periodista rus Edvard Txesnokov, un fervent admirador de Vladímir Putin. Això, per no parlar de les delirants incursions de Víctor Terradellas i Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina de Puigdemont, a Moscou en recerca d’aliats per la causa independentista, o la presència d’emissaris russos a les portes del Palau de la Generalitat, durant la tardor crítica del 2017. Patètic i demencial.
Intentar convertir Joan Laporta en un exemple de coratge catalanista pel seu enfrontament amb l’RFEF i LaLiga i per la botifarra que els hi va dedicar ja és el desideràtum. El conec molt bé. Jo vaig ajudar des d’EL TRIANGLE Joan Laporta i la candidatura del power point a guanyar les eleccions del 2003. Em semblaven una necessària alenada d’aire fresc per netejar i revitalitzar l’entitat blaugrana.
Abans de les eleccions, a Joan Laporta només li vaig demanar una cosa: que si guanyava, el Barça retirés les dues medalles d’or concedides al dictador Francisco Franco per anteriors juntes directives del club. Ho vaig reivindicar com un acte de desgreuge en memòria del president blaugrana Josep Sunyol, que va morir afusellat per les tropes franquistes a l’inici de la Guerra Civil.
Joan Laporta em va prometre que així ho faria i, amb aquesta voluntat, des d’EL TRIANGLE vam promoure una exitosa campanya de recollida de signatures entre els lectors en favor d’aquesta iniciativa. Jo em vaig desplaçar personalment a les oficines del Camp Nou per lliurar aquest munt de milers de signatures, ordenades en capses, però Joan Laporta, que havia guanyat les eleccions, se’n va desdir i es va inventar una fantasmagòrica comissió per avalar que no calia que el Barça retirés oficialment les medalles d’or atorgades al dictador. L’any 2003, a l’inici del seu primer mandat, ja vaig descobrir que era un gran farsant i, des d’aleshores, sempre he considerat que era una mala persona i un pitjor president del Barça.
Però la vida dona moltes voltes. Finalment, durant la presidència de Josep Maria Bartomeu, l’assemblea de compromissaris del FC Barcelona va aprovar l’any 2019 la retirada formal de les condecoracions atorgades pel club al general Francisco Franco.
El Barça no és Joan Laporta ni és de Joan Laporta. El Barça és més que un club, sí, però ha tingut l’enorme desgràcia de caure sota les urpes d’aquest advocat sense ofici ni benefici, que va poder prosperar en la vida gràcies a l’ombra protectora del seu sogre, l’empresari Juan Echevarría, un connotat falangista i franquista durant la dictadura.
A causa de les seves infidelitats, Constanza Echevarría es va acabar separant de Joan Laporta. D’això ja fa anys. Però això no obsta perquè Alejandro Echevarría, el seu excunyat i exmembre de la Fundación Francisco Franco, sigui avui una persona de la seva màxima confiança en el reduït nucli de poder que dirigeix els destins del Barça cap al precipici i el descrèdit total.
Dit això, me n’alegro profundament dels èxits esportius del Barça, com la recent consecució de la Supercopa, i comparteixo la felicitat que respiren els seus socis i seguidors amb el 2-5 aconseguit contra el Real Madrid.
Però no ens equivoquem. Joan Laporta és, objectivament, el gran aliat de Florentino Pérez i del Real Madrid en els jocs de poder que es donen a LaLiga i ambdós són els promotors d’aquesta Superlliga europea elitista que rebutgen tant la resta de clubs espanyols com la UEFA. Sota el seu suposat nacionalisme/independentisme, el president del Barça és, en realitat, un infiltrat dels serveis més obscurs de l’Estat espanyol i, per això, gaudeix de protecció i blindatge. Sandro Rosell ho ha pogut constatar, purgant dos anys a la presó.
