El Copríncep episcopal d’Andorra, Joan-Enric Vives, es mou com peix a l’aigua com a polític i diplomàtic deixant de banda la seva condició d’home d’Església. Aquest diumenge ho ha tornat a posar de manifest durant la cerimònia d’inauguració del pontificat del papa Lleó XIV a la plaça de Sant Pere del Vaticà.
Durant la retransmissió televisiva, s’ha pogut observar com a Vives saludava i departia de manera efusiva amb els màxims mandataris mundials representats en aquest acte. En primera fila, com a un dels dos caps d’Estat del Principat, ha estat acompanyat dels reis de Bèlgica i del substitut de la secretària d’Estat de la Santa Seu, l’arquebisbe, Edgar Peña.
També ha assistit a la cerimònia, el bisbe coadjutor, Josep-Lluís Serrano, a banda del cap de Govern, Xavier Espot.
Paradoxalment, s’ha pogut observar una major complicitat entre Serrano i Lleó XIV que entre Vives i el papa durant la salutació posterior a les delegacions estrangeres. Un intercanvi de somriures que no s’ha donat entre l’actual Copríncep andorrà i el nou pontífex.
3 comentaris a “Joan-Enric Vives no es perd ni una com a polític, Copríncep d’Andorra, deixant de banda la seva condició religiosa”
En terres d’Andorra, regne de neu,
hi viu un príncep, mig bisbe, mig déu.
Però no us confongueu amb l’hàbit sagrat,
que en política, el bisbe va ben empaltat.
Amb mitra o corbata, segons la funció,
s’apunta a la festa i a la comissió.
Diu missa al matí, fa pactes a la nit,
I si el Vaticà mira, ell aixeca el dit.
Parla de l’ànima, predica com un senador,
però si hi ha càmera, canta un salm acollonador.
En consells i discursos, molt fi i discret,
sempre ben col·locat, fent-se el distret.
Que Déu el cridà? Potser sí, fa temps.
Però ara el que mana són altres elements.
La Constitució, el poble, el poder…
I ell, entre tots, fa veure que no hi té res a fer.
Un pastor d’ovelles amb gust refínat,
que d’humil té poc i d’astut un grapat.
El paradís fiscal li fa cara d’amic,
i entre sermó i sermó vota un embolic.
Copríncep diu, amb veu molt fina,
no se’n perd ni una, búsca’l a la cantina.
Amb sotana curta i amb ull viu,
Va alerta, de tot hom se’n riu.
Oh Vives, mirall de doble reflex,
amb l’Evangeli a la mà i sotana unisex.
Si l’altre copríncep et vol convidar,
que et porti a París… però sol a sopar!
que no es jubila aquest home? a mi, el Bisbe Serrano em cau millor
Adicte al “mundanal ruido”. No fará mai “olor a ovella”.