El penyal de Gibraltar torna a Europa i a la península Ibèrica. Després de l’enrevessat i enverinat litigi diplomàtic que es va desfermar amb la signatura del Tractat d’Utrecht (1713), que posava aquesta estratègica roca sota sobirania britànica, la Comissió Europea i el Regne Unit -juntament amb els governs d’Espanya i de Gibraltar- han assolit un principi d’acord sobre el futur d’aquest enclavament, en el qual el ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha tingut un protagonisme molt destacat.
Un cop entri en vigor aquest acord, Gibraltar, tot i mantenir la sobirania britànica, passarà a formar part de l’espai Schengen, el Mercat Únic i la Unió Duanera. Això vol dir que desapareixerà, per sempre, la reixa que separava el penyal de La Línea de la Concepción i se suprimiran els controls terrestres per anar i venir de Gibraltar. Les duanes internacionals del port i de l’aeroport seran controlades, conjuntament, per funcionaris del Regne Unit i de la Unió Europea, concretament espanyols.
A efectes pràctics, això vol dir que Gibraltar s’integrarà, cada cop més, en la vida quotidiana d’Andalusia i d’Espanya i Portugal, creant una comunitat oberta i conjunta. Des d’ara, l’única duana que restarà dempeus si viatgem en cotxe entre el penyal i el Pol Nord serà… la d’Andorra: una mostra de la miopia històrica i de les pors dels “senyors feudals” Principat, que no volen perdre els seus privilegis de curta volada.
La història de Gibraltar ha desfermat passions en els últims 300 anys. El fet que la Union Jack onegi al capdamunt del penyal ha provocat urticària a tota l’extrema dreta patriòtica espanyola i la dictadura del general Franco ho va aprofitar com a excusa per atacar políticament la Gran Bretanya, el paradigma de la democràcia liberal, i les Nacions Unides.
Considerat com a territori en vies de descolonització, els “llanitos” van votar massivament (99,6%) a favor de romandre sota sobirania britànica en el referèndum celebrat el 10 de setembre del 1967, data que ha passat a ser la Diada Nacional de Gibraltar. Com a represàlia per aquesta voluntat autodeterminista, el règim franquista va bloquejar els accessos al penyal, amb la implantació d’una tanca (la verja).
Aquestes restriccions van ser aixecades l’any 1985 pel govern de Felipe González, en vigílies de l’entrada d’Espanya a la Comissió Europea. Però el referèndum del Brexit del 2016 i la seva implementació van tornar a deixar Gibraltar en un sobtat aïllament, tot i que l’aclaparadora majoria dels llanitos (95,4%) hi havia votat en contra.
Ha calgut esperar a la victòria dels laboristes de Keir Starmer perquè la raó i el sentit comú tornin a la diplomàcia britànica en relació amb el penyal i els anhels objectius dels seus 30.000 habitants. Des de la seva conquesta l’any 1704 per tropes angleses i holandeses, amb l’ajuda de voluntaris catalans, en el context de la Guerra de Successió, la geopolítica mundial ha experimentat canvis abismals.
També la indústria i l’estratègia militar, que justificava la seva ocupació per part del Regne Unit. Avui, el trànsit marítim està controlat per satèl·lits i l’existència d’una base naval, forçosament petita, en una punta de la badia d’Algesires ha deixat de tenir tot interès operatiu per a l’Armada britànica. A més, a quatre passes, els Estats Units i l’OTAN tenen l’enorme complex militar aeronaval de Rota.
Aquest acord a quatre bandes significa la plena reintegració de la península Ibèrica -amb la lamentable excepció d’Andorra-: tres territoris de sobirania diferenciada (espanyola, portuguesa i britànica) per herència històrica, però oberts i units econòmicament, socialment i culturalment, i sense cap impediment per treballar plegats per un futur comú.
Aquesta setmana passada vam celebrar el 40 aniversari de la signatura de l’adhesió d’Espanya i Portugal a la Comissió Europea (Unió Europea). I, de manera coincident, hem rebut la bona nova que Gibraltar accepta, de facto, formar part de la península Ibèrica, renunciant progressivament als privilegis fiscals que justificaven el seu aïllament.
El Tractat d’Utrecht i el Brexit han quedat en paper mullat a Gibraltar.
Ara toca la tasca titànica d’unir les columnes d’Hèrcules, amb la construcció de l’estructura fixa que ha de connectar la península Ibèrica amb el Marroc i, per tant, el continent europeu amb l’Àfrica. Aquest túnel forma part del projecte de la Franja i la Ruta de la Seda, que impulsa la Xina, país que pot ser un formidable aliat en la vertebració d’un nou Món, en ordre i en pau, que tots els humans (tret d’alguns, malauradament amb molt de poder) desitgem des del fons del cor i des del fons dels segles.
