El Sindicat de Personal Adscrit a l’Administració General (Sipaag) ha publicat una carta que sota el títol “Voler dir la meitat de les coses sobre la funció pública”, s’adreça a Demòcrates per Andorra (DA), en la qual expressen dubtes sobre si cal tenir la nacionalitat andorrana per ser anomenat funcionari en el cas que un empleat públic faci la mateixa feina que el que si la té, tal com recull la nova legislació que entrarà en vigor el pròxim 1 de març.
L’escrit, signat per ‘un funcionari desconcertat’, posa una vegada més sobre la taula del debat “el desús” del valor de l’antiguitat, entre altres aspectes que contempla la reforma de la Llei de la Funció Pública.
Per seu possible interès, reproduïm textualment aquesta carta.
Resulta que ara els sindicats són els que confonen el ciutadà fent veure que els funcionaris ho són pel seu passaport, doncs, fàcil, feu que tothom sigui o pugui ser funcionari i no inventem el concepte de treballadors públics, com es va demanar per part dels sindicats.
No se sap la Llei de la funció pública, senyor Ballestà? L’article 5.1 de la dita llei diu: “El personal funcionari ha de tenir la nacionalitat andorrana.” Doncs en aquest sentit res ha canviat, això sí, els dota d’autoritat, i a més ara ho són la majoria dels cossos especials, menys educació. Potser per ser duaner, penitenciari, bander o bomber és important el passaport? Policia, tinc els meus dubtes, però potser…
No sé, em falta criteri, potser per ser institució “armada” de naturalesa civil o simplement perquè a tot arreu és així. Ja dic que em falta criteri, però no deixa de ser curiós que un altre cos armat com l’exèrcit (allà on n’hi ha, és clar) no requereixi la nacionalitat pròpia de l’estat com un requisit insalvable! Mireu, si és del vostre interès, aquesta adreça:
Si cada llei dels cossos especials determina les seves funcions i atribucions clarament, per què aquesta distinció? L’ha fet vostè, la llei, senyor Ballestà, llavors: Com pot ser que dues persones que han passat el mateix procés de selecció, que tenen el mateix lloc de treball, els mateixos drets i deures, que es regulen pel mateix règim sancionador i que tenen el mateix salari, però com que un és andorrà se’l nomena? És una pregunta que vostè es fa en el seu escrit, i és ampliable també a altres situacions, no? Un s’ha de saber llegir la llei…
La independència d’un servidor públic està en el fet que la seva decisió, informe o altra manera de manifestar l’opinió formada i en dret sobre un tema, no pugui ser canviada o dictada sota pena de sanció, acomiadament o altres situacions en funció dels desitjos de qui mana. Separació indirecta de poders, dirien alguns experts en el tema, o garantia del ciutadà, altres experts.
Cal recordar que qui té la signatura per finalitzar un acte administratiu són els càrrecs determinants per la Llei del Govern, i aquests són entre altres càrrecs electes o de lliure designació, com directors, secretaris d’Estat, ministres, i ara segons l’article 43 els directors de la nova llei que, sortosament, i aquí sí que van escoltar els sindicats i han de ser funcionaris, agents de l’Administració o treballadors públics, però també han de ser andorrans.
A nosaltres ens importava que fossin funcionaris en un sentit ampli, sense tema nacionalitat, és a dir de dintre l’Administració, no com els coordinadors i altres situacions actuals. Llavors? Passi a la primera pregunta de dos paràgrafs abans i respongui sobre ser o no ser funcionari i passaport.
I finalment, per no entrar en altres temes de la llei i només en respondre les imprecisions volgudes dels polítics, quant al sistema retributiu. Qui pot negar que per deu anys de feina no és igual tenir tres triennis que dos quinquennis? No sé, potser perquè es compensa amb altres sistemes, com es pretén, sobre qüestions com la formació, l’acompliment, la carrera professional, etc.
Potser sí, potser no, perquè el sistema ja existia, insostenible per a l’Estat, el GADA, que era un sistema de carrera professional que retribuïa d’acord amb l’acompliment, i també es podia exigir formació, si es volia, i permetia créixer dins de bandes salarials (carrera professional), i per cert, era força subjectiu.
I miri, en això sí que estàvem d’acord a canviar el sistema que permetia una carrera professional i es basava en la qualitat de la feina, el ja molt conegut GADA, per un sistema més objectiu, més acurat, i amb més possibilitats, en quant a possibilitats de creixement personal com sostenible econòmicament per a l’Estat, però no a canvi de perdre el que ja s’havia consolidat com una part del salari i diferent del que s’ha parlat, com són els triennis.
Per cert, que cert, que no compleix un criteri d’eficiència, cert, però digui’m, senyor Ballestà, si el Govern decideix, perquè la llei no hi obliga per als treballadors públics i funcionaris, no fer créixer el salari d’acord amb l’IPC, com es pot fer créixer el salari i adaptar-lo, encara que imprecisament, al nivell de vida? Digui’m vostè què preferiria, triennis o quinquennis, que són els únics que per llei s’adapten a l’IPC? (disposició addicional sisena de la nova llei).
Potser som de lletres, no de ciències com vostè, però a mi no em surten els comptes, i per mi, això és retallar.
