Diu el magistrat, i qui va ser portaveu de l’organització Jutgesses i Jutges per la Democràcia, Joaquim Bosch, que “seria absurd culpar a Franco de la corrupció actual, perquè és responsabilitat dels governants democràtics. Però només entendrem bé el problema si analitzem el seu origen en el franquisme”.
Raó no li falta. Coneixem bé la situació aquells que vivim en zones de marcat passat tradicionalista i que van passar a engrossir les files del Moviment Nacional franquista.
Alguns dels nostres avis es van oposar al liberalisme constitucional i, més tard, a cop d’obra pública de pantà, llei i ordre, van implantar a la ruralia un sistema corrupte piramidal, que una feble democràcia no ha sabut superar. Durant la postguerra, la immigració va contribuir, amb el seu esforç i baixos salaris, a sostenir alguns anys aquest sistema basat en el caciquisme organitzat, que ara des de les diputacions tendeix a perpetuar un clan de pidolaires davant qui té les claus de la caixa.
La suficient massa crítica de l’Alt Urgell fins als anys 80 del segle passat va permetre mantenir aquell sistema, ja obsolet a les ciutats, on els canvis estructurals van ser capaços de proporcionar, no sense tensions, una visió més oberta al món.
Va haver-hi els qui van perpetuar el feudalisme rural, van adaptar la llengua i van ser capaços de continuar condicionant el sacrifici d’unes classes “foranes”.
Alguns autòctons van gaudir durant algun temps del “mannà” europeu, en forma de fons de cohesió i subvencions, articulats sempre per aquests.
Continuen arribant al territori “forans”, amb idees que pretenen dinamitzar mitjançant el turisme i els esdeveniments esportius un paratge que, encara que bucòlic, manté estructures econòmiques basades en l’ús pervers de recursos públics, afavorint a les classes de sempre, aquelles que mantenien el poder abanderant ara una legitimitat que pocs contesten.
Aquestes classes de sempre desconeixen un model de negoci basat en la cooperació, no en l’asfíxia del rival. Utilitzen una posició d’avantatge, que usa com a palanca l’abús del dret administratiu i el penal, evocant els judicis de bruixes característics del territori, vivint en la impunitat i en la gestió de “vendettas” personals en les quals sempre intervé un ximple útil, capaç de per un plat de llenties o quatre riures matiners posar el seu pompis a la disposició del nou “quefe”.
Diuen ofendre’s si els tracten de “fatxes”, ells, dignes descendents de les FAI que tan mal cos van deixar en el territori. Les sigles importen poc, el sentit comú no abunda i la justícia sembla obstinada a no voler perdre les formes… les de sempre.
