A la Catalunya Nord, és a dir al Rosselló i Cerdanya, era tradicional l’expressió “Estàs fet un Sagarra!” o “Ets un Sagarra!”. Amb ella es designava pejorativament la persona dolenta. Com qualsevol dita, la mateixa té un origen en una persona de carn i os.
Francesc de Sagarra, nascut a Lleida a començaments del S. XVII, és el personatge que originà les anteriors expressions. Sagarra, com a membre de la petita noblesa, no s’estigué de fer de bandoler en la seva joventut i, de fet, a l’inici de la revolta dels segadors, el 1640, estava pres a Lleida. Com ens conten les fonts: «Ha fabricat en algunes ocasions moneda falsa, ha robat en camins públics, i ha fet altres delictes no menys enormes, pels que estava pres a Lleida en el moment en que les revoltes de Catalunya el deslliuraren de la seva sentència a mort, que de dia en dia s’esperava executar (…)».
Les turbulències de la revolta van buidar les presons, formant-se companyies d’almogàvers o miquelets amb el personal, tropa que per suposat es comportava, salvant excepcions, com el que eren: delinqüents. Els estralls produïts van obligar a la Diputació a ordenar la dissolució de la tropa als inicis de 1641 i a ordenar fins i tot l’eliminació extrajudicial d’algun dels seus cabdills.
Perdem la pista del personatge, que de ben segur devia continuar fent de les seves, fins l’any 1647 en què el Visitador Peire de Marca el proposà com a membre de l’Audiència de Barcelona, és a dir com a jutge.
Com a delinqüent vingut a jutge, Marca s’assegurava una persona especialment dòcil que compliria cegament les seves ordres, car tot li devia. Exercir de jutge li permeté donar curs a les seves més baixes passions, la luxúria i el sadisme. L’interrogatori dels acusats es feia a l’època mitjançant “la qüestió” i per tal d’obtenir la necessària confessió, es disposava de dues tècniques de tortura: l’estirament a la roda, on el jutge definia els graus de gir a que s’havia de sotmetre el reu, i l’ofegament simulat, totes dues evitaven l’efusió de sang. Per suposat, les opcions eren massa “civilitzades” per Sagarra, que començà a fer de les seves. Malgrat la immunitat eclesiàstica que ho impedia, Sagarra colpejava personalment els eclesiàstics detinguts per la administració francesa.
El 1652, Sagarra s’ocuparia de la repressió dels partidaris pro-hispànics a Terrassa, Vic i Puigcerdà. A Terrassa, amb el seu típic sadisme, interrogà els detinguts personalment, fent cremar els peus d’un d’ells, que perdé els ossos dels dits i ja mai més tornà a caminar. Per intimidar la contrada, es dedicà a penjar els detinguts als camins per acoquinar la comarca.
En caure Barcelona l’any 1652, es refugià a Perpinyà, on fou membre del Consell Sobirà, òrgan suprem de la administració francesa. Allí, el seu comportament fou tant escandalós, que a finals de 1658 el mateix Consell li obrí un procediment penal en que se l’acusava d’extorsionar els acusats en els seus processos. En total, fins a 25 càrrecs diferents, la majoria d’ells consistents en extorsions o de corrupció per vendre la llibertat a persones desafectes a França. Però altres càrrecs eren enverinar el vicari d’una ordre de religioses i el seu posterior assassinat en no fer efecte el verí, visites nocturnes al convent de religioses, compra de testimonis, percepció de suborns amb diverses persones a canvi de composicions en matèria de rendes reials, vexacions a diverses poblacions, falsificació de documents comptables, venda de càrrecs públics… en definitiva, un catàleg de delictes inacabables i que en bona part havien de ser certs, ens mostren un Sagarra especialment odiós.
Malgrat tot, Sagarra, disposat a fer qualsevol cosa que se li manés i a beneficiar-se de la resta dels assumptes en que intervenia i per tant cap conseqüència tingué i de nou Sagarra fou el responsable de la repressió de la revolta dels Angelets. Al final de la seva trajectòria s’ocupà d’administrar les rendes reials al Rosselló, traspassant, suposem que sense cap remordiment, l’any 1688 a Perpinyà.
Fou recordat com «el magistrat de la toga arremangada» pels cops que impartia personalment als detinguts i com «l’home amb la perfídia i la crueltat més refinades», però és també un exemple d’allò que un jutge pot arribar a ser quan ha estat nomenat a dit, sense consideració de mèrits. El mateix, mentre obeeixi les indicacions del seu padrí, se sent impune i el corrupte aprofita el càrrec per enriquir-se o donar curs a les seves passions més baixes sense aturador.
Per suposat una actuació idèntica a la de Sagarra no es pot donar avui en dia. Les tortures han estat completament abolides als països civilitzats. Per les altres qüestions, cada lector les podrà contrastar amb la seva experiència personal.
