Espanya vol el que volem els catalans

Els nostres inefables “indepes” diuen que no se senten espanyols. Estan en el seu dret i ningú pot impedir aquest o altres sentiments. No sentir-se espanyol és un dret com pot ser-ho sentir-se barceloní o de Huercal-Overa (Almeria) vivint al cor de l’Empordà. Però el quid de la qüestió es que quan els “indepes” expressen aquest sentiment, estan reconeixent de alguna manera que son o se’ls considera espanyols. No tindria cap sentit que diguessin que no se senten coreans, lapons o escocesos. A tot això cal afegir que ningú nega que siguem catalans; per tant, quin problema hi ha en ser i sentir-nos catalans i espanyols?

De fet hi ha molts motius per avergonyir-se o no està orgullós de ser espanyol, però també n’hi ha molts per no està orgullós de ser català, francès, britànic, alemany, etc. Els motius acostumen a ser qüestions preocupants o indignants però sempre de caràcter general, mai estan lligades unívocament a cap nacionalitat; son, diria jo, trets negatius que de fet es poden donar en totes les societats i persones.  Per exemple, m’avergonyeixo de que no avencem (o encara pitjor que visquem una regressió) dels drets d’expressió, el dret a disposar dels nostres cossos lliurement (avortament i eutanàsia per exemple) i altres llibertats que habitualment la dreta espanyola i catalana no fomenten. Jo personalment (i no crec que sigui l’únic) m’avergonyeixo dels escàndols de la Casa del Rei, dels de la família Pujol, de les mentides i falsedats dels “indepes” i les imposicions de tots els grups violents que campen per Espanya i Catalunya.

Però tenir la republiqueta catalana independent ¿ho podrà arreglar o empitjorar? ¿No seria molt mes coherent i efectiu voltar “per les Espanyes”?  (dic les Espanyes per que els “indepes” ens venen que només hi ha una única Espanya!). Si ho fessin, podrien escoltar, veure  i adonar-se que a Espanya hi ha milions de persones que n’estan fins als pebrots del que nosaltres també ens queixem. Com si els únics amb motius de queixa siguem els catalans! Per una banda, els independentistes radicals es mostren descaradament supremacistes i per l’altra es queixen del mateix que tots els pobles de Espanya. Cal dir ben clar que a Catalunya som normals i tenim els mateixos problemes que la resta de Espanya. Cal viatjar i veure que per tota Espanya hi ha pobles, ciutats i carrers endreçats i altres que no ho estan. Que hi ha institucions i empreses que funcionen i d’altres que no gaire i que hi ha una rica i diversa vida cultural i social. Veure i palpar tot això, mostraria als independentistes radicals que tot el que hi ha de bo a Espanya no ho han pagat els catalans, ni que el que hi ha de dolent és únicament per la mala acció de Madrid. Per tota Espanya hi ha problemes com els que tenim a Catalunya i resoldre’ls es difícil ja que els fatxendes no ho posen fàcil. Francament, no m’imagino a la gent de l’antic regne de Lleó o de Navarra demanant la independència com a solució dels seus problemes. Per cert, a Lleó i Navarra sí que van tenir un autèntic regne amb reis a tots els efectes. A Catalunya mai vam tenir un rei pel simple motiu que no ens posàvem d’acord, excepte quan ens vam acordar votar per la casa de Trastàmara, que va ser l’origen de la corona d’Aragó. Finalment vam tenir un “Rei” Ferran el Catòlic, legalment constituït i que ens representava territorial i culturalment. Junt amb Isabel de Castella va aconseguir el que mai els comptes catalans (o més ben dit de Barcelona) van ser capaços d’aconseguir: unió, poder polític i projecció i reconeixement internacional.

Susana Alonso

Refer Catalunya es una feinada perquè no solament s’haurà de lluitar contra la dreta espanyola que és furibundament contrària, sinó perquè, a més, estem barallats entre nosaltres i no podem evitar donar contínuament puntades de peu a qui ens vol ajudar. És humà arribar al convenciment de que la solució als problemes de Catalunya és fer-se independentista i pensar que cadascú s’ho arregli com pugui. Òbviament, no es una solució ni eficaç ni intel·ligent ja que la millor manera d’arreglar problemes comuns és amb la cooperació. Els conflictes no es resolen amb pensaments màgics per molt bonics que siguin; es resolen amb el treball intel·ligent i cooperatiu. Arribats aquest punt i donada la circumstància que la independència no s’albira a l’horitzó, potser faríem bé de ressuscitar la idea d’una Catalunya que contribuís decididament a que fent costat a Espanya, aixequéssim el vol plegats. Seria reprendre el camí dels polítics que des de Cambó fins a Roca Junyent han defensat la idea que el futur i la vocació de Catalunya és contribuir a la governació i el progrés d’Espanya. Quan podrem tornar a tenir una generació de polítics catalans que amb sentit d’Estat i plantejaments europeistes posin a Catalunya i Espanya en el camí de la prosperitat i el reconeixement internacional que tots volem?

Decidir el futur d’una nació és un procés molt complex i delicat. Requereix debat seré, coneixement profund dels pros i contres de cada opció i finalment consensuar honestament i lleialment: just el que fins ara se’ns està negant.

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies