El nostre futur no passa només per Barcelona, Madrid, Brussel·les o Washington. Aquest dimecres, dia 23, els caps de govern d’Espanya i Portugal, Pedro Sánchez i Luís Montenegro, acompanyats dels seus equips ministerials, s’han reunit al Palau Fialho, a la ciutat de Faro (Algarve), per celebrar la 35a Cimera anual que aplega els mandataris d’ambdós països. I aquí, com a editor del primer diari ibèric EL TRAPEZIO (eltrapezio.eu), he focalitzat la meva atenció.
En aquesta trobada, que ha vingut precedida, en els últims mesos i setmanes, per un seguit de reunions bilaterals preparatòries, s’han signat diversos acords, entre els quals destaquen els referits a la gestió de l’aigua i a les comunicacions terrestres. Les vicissituds de la història han fet que el territori peninsular estigui fragmentat per la frontera més antiga i més llarga d’Europa (1.234 quilòmetres), però l’entrada, l’any 1986, d’Espanya i Portugal a la Unió Europea, ha estovat aquesta divisió.
Gràcies a la convicció i a l’impuls dels successius líders polítics d’un cantó i l’altre de la Ratlla, la convergència entre aquests dos Estats és cada cop més intensa, en tots els àmbits, i arribarà al clímax l’any 2030, amb l’organització compartida, juntament amb el Marroc, del Mundial de futbol. El nou Tractat d’Amistat, signat l’any 2021 a la ciutat de Trujillo (Extremadura) ja consagra, de fet, l’existència de la Confederació Ibèrica, i només cal convertir les valentes paraules que hi ha escrites en realitats tangibles.
Són faves comptades. En el funcionament de les institucions europees és determinant el pes demogràfic de cada Estat membre a l’hora de mesurar la representativitat. Actualment, Espanya (47 milions) i Portugal (11 milions) formem part de la segona divisió, enfront dels tres grans: Alemanya, França i Itàlia. En canvi, si operem units en clau ibèrica entraríem en el “top” de la Unió Europea i la nostra veu seria molt potent.
A la Cimera de Faro s’han aprovat importants acords referits a la gestió de les conques fluvials comunes (Miño, Lima, Duero, Tajo i Guadiana) i a les connexions terrestres, amb l’aprovació de la construcció de dos nous ponts a les zones de Càceres i Huelva. En l’agenda conjunta, també hi ha la finalització de la línia d’alta velocitat que ha d’unir Lisboa amb Madrid i que resulta imperativa per a la celebració del Mundial 2030 i per a la connexió entre l’Atlàntic i la Mediterrània.
Portugal té el repte de construir quatre infraestructures vitals pel funcionament i el futur del país: el nou aeroport de Lisboa, que s’ubicarà a Alcochete; les connexions amb alta velocitat entre Lisboa-Oporto-Vigo (corredor atlàntic) i Sines-Lisboa-Évora; i un nou pont ferroviari sobre el Tajo, que ha de permetre l’arribada dels trens d’alta velocitat a Lisboa.
Per la seva banda, Espanya també té importants deures per fer: l’electrificació i l’adaptació de les vies del tram Plasència-Madrid perquè hi puguin circular trens d’alta velocitat i completar, d’aquesta manera, la connexió amb Lisboa; també cal culminar la connexió entre Mèrida-Puertollano-València, vital pel transport de mercaderies entre l’Atlàntic i la Mediterrània.
Són inversions molt importants, però que compten amb l’avantatge de tenir un fort finançament europeu al darrere. També la Xina, que ha apostat per Portugal com a porta d’entrada a Europa -companyies xineses ja són les principals accionistes d’empreses estratègiques portugueses en els sectors de l’energia, les assegurances o les finances-, podria participar en aquests projectes d’infraestructures, que cal culminar com més aviat millor: són urgents!
La vertebració de la península ibèrica és determinant per aconseguir transformar aquest “bony” en el “hub” que serveixi de plataforma de connexió entre quatre continents: Europa, Àfrica, Amèrica i Àsia (a través del canal de Suez). De ser dos països situats en la perifèria europea, Portugal i Espanya, si funcionem coordinadament, podem esdevenir allò que realment som, per la nostra privilegiada ubicació geogràfica: el melic del món.
Queden inèrcies atàviques que paralitzen aquesta enorme potència latent. En especial, la “por” de Portugal a ser “envaïda” per Espanya. Però en un món obert i inserits en la Unió Europea, això és absurd. A més, l’aliat tradicional i soci preferent de Lisboa, la Gran Bretanya, va decidir fer el Brexit i, des d’aleshores, no té cap interès objectiu per a l’economia ni per al comerç de les empreses portugueses.
La globalització fa que una unió efectiva d’Espanya i Portugal tingui transcendència més enllà de la península. En efecte, la comunitat internacional de països que parlem espanyol o portuguès abasta 800 milions de persones d’Europa, Amèrica i Àfrica (el 10% de la humanitat) i podem convertir-nos en un actor internacional de primer ordre per la pau i el progrés, si sabem treballar conjuntament, en clau política i empresarial, aquesta afinitat lingüística i cultural que ens agermana.
Les cimeres anuals entre els governs d’Espanya i Portugal se celebren, de manera alternativa, en un país i l’altre. Seria molt important i intel·ligent treballar perquè la pròxima cimera bilateral de l’any 2025 s’organitzi a la ciutat de Barcelona, la capital de la Mediterrània occidental. El president Salvador Illa i el conseller Jaume Duch han de moure els fils polítics que calgui per fer-ho possible!
