Ningú no sap què ens depararà el destí, però tenim dret a ser optimistes i pensar que la humanitat -més enllà de les creences polítiques i religioses de cadascú- evolucionarà, en els pròxims anys, pel camí de la pau, la concòrdia i l’harmonia. El present no és afalagador: guerres, violència, conflicte i crispació ofeguen, sovint, l’esperança en un demà lluminós. Però cal ser perseverants en les conviccions i continuar lluitant per aquest futur millor per a tothom que emergeix de l’ànima i de la raó.
Serveixi aquesta digressió per saludar la decisió de Vox de trencar els pactes de govern que tenia amb el PP en cinc comunitats autònomes, per la polèmica sobre la distribució dels menors migrants que han arribat a les Canàries. El partit d’Alberto Núñez Feijóo és el gran beneficiari d’aquesta ruptura i, per extensió, també ho és el conjunt de la societat espanyola que, amb el “suïcidi polític” de Vox, guanya tranquil·litat i assossec.
Les recents eleccions europees i també les franceses han reflectit la relativa puixança dels partits populistes i xenòfobs, però també han mostrat els seus límits, que han quedat per sota de les expectatives creades. Tant a la Unió Europea (UE) com a França, la ultradreta no ha aconseguit prou vots per poder governar i són les forces centristes, d’esquerra i ecologistes les que mantindran l’hegemonia durant aquesta pròxima legislatura.
Això garanteix que l’edifici de la UE continuarà dempeus i que aquest, des d’Espanya i Catalunya estant, és i serà el nostre ineludible marc de referència. Desfent-se dels pactes amb Vox, el PP torna a transitar pel carril central de la política europea, malgrat les extravagants vel·leïtats de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, una “criatura impostada” sorgida del magí del maquiavèl·lic Miguel Ángel Rodríguez.
Plenament inserits en la lògica i la dinàmica europea, i amb Vox fora de l’equació, no ha de fer por que PSOE i PP s’entenguin cada cop més, com s’ha demostrat al CGPJ, al Tribunal de Cuentas, al Tribunal Constitucional…, ni es pot descartar que, en l’horitzó, acabin formant una grosse koalition a l’alemanya per resoldre els grans problemes estructurals que l’Espanya del segle XXI encara arrossega des de la desgraciada Guerra Civil.
Les polítiques nacionals són, cada cop més, més subsidiàries dels debats i de les decisions que es prenen en les institucions europees. Així ha de ser i així serà. El món funciona i s’està organitzant en grans blocs demogràfics geopolítics que s’interrelacionen: els 450 milions d’europeus som més que els 335 milions de nord-americans i els 150 milions de russos, però som menys que els 1.500 milions de xinesos o els 1.500 milions d’hindús.
Estem en un moment de la història de la humanitat on cerquem la unitat com a valor que, a la vegada, ens protegeix i ens projecta. Una Espanya on els dos grans partits s’entenguin i col·laborin serà més forta a les institucions europees. De la mateixa manera que, si avancem en el projecte de l’aliança ibèrica, Espanya i Portugal, sumades, tindrien el mateix pes demogràfic (i polític) que França o Itàlia.
El gran enemic d’aquesta tendència unitarista és el poderós “lobby” de la indústria armamentística, que “viu”, precisament, de sembrar zitzània i d’encendre conflictes que divideixin els humans i ens aboquin a l’escalada i a la confrontació bèl·lica. En aquesta dinàmica destructiva, s’estan incentivant pactes aberrants i contra natura, com els que s’han teixit entre partits de l’extrema dreta europea, autoqualificats de patriòtics, amb la Rússia de Vladímir Putin, embarcada en una perillosa ofensiva expansionista a Ucraïna i que amenaça les fronteres comunitàries.
També és de preveure que el plausible retorn de Donald Trump a la Casa Blanca -i, més, després de l’atemptat que ha patit- tindrà, entre altres conseqüències, la consolidació d’un estrambòtic eix Washington-Moscou, que ja va fomentar en el seu anterior mandat, l’afebliment de l’OTAN o un increment de les tensions amb la Xina. Brussel·les s’haurà d’arremangar per dissenyar i defensar una estratègia exterior pròpia, desenganxant-se, com fins ara, de l’agenda del “gran germà” nord-americà.
En aquest moviment tectònic dels grans blocs geopolítics que s’està produint, sembla evident que la Unió Europea ha d’intentar reforçar les seves relacions amb la Xina, per tal d’equilibrar l’aliança que s’albira entre Donald Trump i Vladímir Putin, amb l’extrema dreta europea actuant com a “cavall de Troia”. Entre la Xina de la tradició confuciana i l’Europa dels filòsofs grecs hi ha, des de la profunditat dels segles, molts paral·lelismes i la cerca d’un mateix objectiu: la construcció d’una societat humana més sàvia, més ordenada i més justa.
Donald Trump intentarà imposar-nos la seva supremacia militar i tecnològica per convertir l’espai europeu en el “pati de darrere” dels seus interessos estratègics, compartits amb els del “tsar” de Rússia. Per això, treballarà per la divisió i disgregació de la Unió Europea, sabent que, d’aquesta manera, li serà molt més fàcil consumar la seva voluntat imperialista.
Davant els temps incerts que venen, els europeus ens hem de conjurar per unir-nos en la defensa de la pau, de la llibertat i del nostre model social. I aquesta necessitat d’unió comença per l’entesa entre les forces polítiques centrals de cada país membre, com és el cas del PSOE i del PP a Espanya. La Xina de Xi Jinping, que predica i promou amb fets una política internacional de distensió i cooperació, és un aliat objectiu en aquesta visió compartida.
Pel que fa a Catalunya, i després de la desgraciada dècada processista que ens ha tocat viure, s’imposa una gran entesa entre les forces independentistes i no independentistes per tancar ferides i encarar plegats el futur, en el marc d’Espanya i d’Europa, d’aquesta societat de 8 milions de persones. Sembla que estem a punt d’assolir-ho.
Les negociacions entre PSC i ERC per a la investidura de Salvador Illa com a pròxim president de la Generalitat avancen pel bon camí i la “fumata blanca” es pot produir ben aviat. Aquest gran pacte hauria d’incloure els comuns i els partits de centredreta -com Junts i el PP- que abracen, més enllà de les discrepàncies nacionals, el projecte de la Unió Europea.
Sempre he dit que, pel mestratge rebut, Salvador Illa pot esdevenir el nou Josep Tarradellas de la política catalana. De la seva capacitat de lideratge i d’assumir l’autoritat moral que li pertoca en pot sorgir un govern de la Generalitat que representi, veritablement, la immensa majoria de la societat catalana. És això el que necessitem els catalans en aquesta delicada conjuntura històrica.
