La investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat és, per sobre de tot, el triomf d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el partit fundat l’any 1931 sota el lideratge de Francesc Macià, i, en especial, de tots aquells militants que, durant dècades i malgrat totes les crisis i contrarietats, han mantingut dempeus aquestes històriques sigles. Recordem que en les primeres eleccions democràtiques del 1977, ERC no havia aconseguit encara la seva legalització -el PCE, sí- i va haver de concórrer-hi sota l’aixopluc del maoista Partit del Treball (PTE).
Ha calgut esperar més de 40 anys des del restabliment de la Generalitat perquè ERC pugui recuperar la presidència de la nostra màxima institució d’autogovern que va ostentar durant la II República i l’exili de la dictadura franquista. Per tant, i des de la cordial discrepància -jo no sóc independentista, ja que crec que és un projecte irreal i contraproduent- haig de felicitar els “cervells” estratègics del partit que han portat ERC a conquerir, en la figura de Pere Aragonès, l’anhelada presidència del Govern català. I això té mèrit, havent quedat pel darrere del PSC en les passades eleccions del 14-F!
Després del franquisme, Catalunya va quedar marcada a foc per l’hiperlideratge de Jordi Pujol i el seu partit-moviment, CDC. Combatre aquesta aclaparadora hegemonia -que va degenerar ràpidament en un règim corrupte- i crear una alternativa victoriosa ha estat una tasca titànica i molt llarga. Pasqual Maragall ho va aconseguir fugaçment durant tres anys (2003-6), però és ara, amb la investidura d’un president de la Generalitat d’ERC, que és realment factible, tot i que, paradoxalment, els hereus del pujolisme, a través de JxCat, són els socis de govern que han fet possible la investidura de Pere Aragonès.
Sociològicament, CDC era la reencarnació de la Lliga Regionalista, amb l’afegitó dels sectors franquistes prodemocràtics. Això ha estat especialment visible als pobles, on el pujolisme va esdevenir el partit per antonomàsia dels cacics locals. En aquest context, ERC va créixer i es va consolidar durant el pujolisme com la força popular catalanista, regeneracionista i anticaciquil.
Amb molta intel·ligència política i perseverança, el “nucli dur” de Calàbria va agitar la bandera independentista i els postconvergents -després de la caiguda als inferns de Jordi Pujol i de CDC- van entrar en tromba en el parany per intentar no perdre l’hegemonia congènita. El desastre del procés ha estat incommensurable, però ERC ha estat capaç d’aturar-se a temps, mentre que JxCat, la formació hereva de CDC, ha continuat corrent cap al precipici.
La maniobra d’excitació independentista i posterior parada en sec, protagonitzada per ERC, ha estat un èxit d’estratègia “militar”. Resultat: ERC ha acabat guanyant la partida als postconvergents i avui Pere Aragonès és president de la Generalitat. Els moviments en el tauler d’escacs han estat extremadament complicats i laboriosos, però, al final, el partit dirigit per Oriol Junqueras ha assolit el seu objectiu anhelat, que no és altre que la conquesta del Palau de la plaça de Sant Jaume. Chapeau!
Coneixent com funciona l’aparell d’ERC, dur, sinuós, però implacable, m’atreveixo a pronosticar que no només Pere Aragonès aconseguirà governar durant els quatre anys d’aquesta legislatura: crec que estem en l’inici d’una llarga etapa en la qual l’old party català afermarà la seva hegemonia territorial i social i anirà laminant, elecció rere elecció, l’espai de JxCat, fins a residualitzar-lo.
En aquest sentit, el PNB –i no EH Bildu, encara que Arnaldo Otegi sigui, de moment, la referència d’ERC al País Basc- és el model que aspira a imitar la direcció de Calàbria, amb un control exhaustiu sobre la vida econòmica, mediàtica i social de Catalunya. Però en aquest programa de llarg abast resultava imprescindible ostentar la presidència de la Generalitat i aquesta fita ja ha estat assolida, “gràcies” a la col·laboració de JxCat i la CUP.., que no saben el que els hi ve a sobre.
Els analistes han volgut fer creure que ERC, pressionada pel temps i l’amenaça d’una repetició de les eleccions, ha fet una mala negociació amb JxCat i ha cedit massa parcel·les de poder als postconvergents en el futur govern de la Generalitat. Error. La seva prioritat absoluta, i no altra, era aconseguir la presidència de la Generalitat i ja la tenen.
La visibilitat pública que dona la condició de Molt Honorable té una projecció i una rendibilitat absolutament superior a la resta de carteres del govern. A més, ERC ha aconseguit un segon objectiu cabdal en les negociacions: la presidència i, per tant, el control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), és a dir, de TV3 i de Catalunya Ràdio, fet que li garanteix el control del “missatge” i del “relat” en el món independentista, en detriment de Carles Puigdemont i la seva “troupe”.
Si la pandèmia està, com tot indica, en fase de recessió i desaparició, l’efecte pèndol ens portarà a una etapa d’expansió econòmica i, per tant, de bones notícies per a la població, exhausta i delmada per aquesta paorosa crisi. Aquí, Pere Aragonès també tots els números per apuntar-se, en clau d’opinió pública catalana, els rèdits de l’esperada recuperació.
Miquel Roca, quan era secretari general de CDC, ja va intentar rebatejar la formació pujolista amb el nom de Partit Nacionalista Català (PNC), a imatge i semblança del PNB basc. No ho va aconseguir. Marta Pascal, excoordinadora general del PDECat, va recuperar aquestes sigles pel seu nou projecte polític, que les urnes no han refrendat. Finalment, la transposició a Catalunya del PNB acabarà sent ERC, això sí, sense la pàtina clerical i dretana que, durant moltes dècades, ha marcat el caràcter del partit fundat per Sabino Arana.
