JuntsxCat de l’Alt Urgell ha proposat l’actual alcaldessa de Ribera d’Urgellet, Josefina Lladós, com a nova presidenta del Consell Comarcal en substitució de l’actual responsable de l’ens, Miquel Sala.

La decisió s’ha pres aquest dimecres “en una trobada virtual dels representants als 19 municipis de la comarca i responsables de la formació a Alt Urgell”, encapçalada per la presidenta comarcal neoconvergent i directora d’un diari digital anomenat Ara.ad, Anna Vives.

Lladós substituirà la consellera Imma Salvadó, també de Ribera d’Urgellet, que presentarà la seva renúncia per facilitar l’entrada de la primera al ple del Consell Comarcal i que es farà efectiva en el ple ordinari de l’11 de juny.

En aquest moment es podrà designar Lladós com a nova consellera d’acord amb la junta electoral. Una vegada fet el relleu, es convocarà un ple extraordinari per formalitzar la renúncia de Sala a la presidència i escollir la nova presidència de l’ens comarcal.

Sala al·lega “obligacions familiars” com a motiu principal per presentar la seva renúncia al càrrec de màxim responsable del Consell Comarcal. Així i tot, a ningú se li escapa que darrere de la dimissió ha estat el malestar d’ERC, socis de govern a l’ens comarcal, arran de la decisió unilateral de Sala d’acomiadar a 34 monitores dels menjadors escolars a mitjans del passat mes de març arran de la crisi sanitària.

A partir d’aquell moment, els republicans van exigir als seus socis la renúncia de Sala i el nomenament d’un altre candidat, com a condició imprescindible per seguir mantenint el govern de coalició.

JuntsxCat hi ha ates les demandes dels republicans però amb una proposta força enverinada, la de la designació de Lladós que durant la legislatura del 2015 al 2019 va arribar a l’alcaldia de Ribera d’Urgellet com a independent a les llistes d’ERC. Uns mesos abans de la convocatòria de les municipals de l’any passat l’alcaldessa va decidir presentar-se novament a la reelecció però aquesta vegada amb les sigles de JuntsxCat.

Lladós en el seu bloc, l’abril del 2018, va dedicar forts retrets a ERC i justificava el seu apropament als postconvergents:

He sigut votant d’Esquerra, vaig votar Esquerra per acabar amb les majories absolutes de Convergència, confiava que Esquerra portaria Convergència (on sempre hi ha hagut independentistes) a treballar per la independència. Els dos tripartits van ser un tret a la meva ànima esquerrana, per dir-ho d’alguna manera. M’hi vaig tornar a il·lusionar amb el Junqueras de líder, però aquesta incapacitat eterna (de les dus parts) de no saber crear relacions de confiança entre les dues bandes, no voler / no saber / no poder superar greuges d’anys passats, ni tan sols que no siguin capaces de fer-ho les noves generacions que han anat pujant a banda i banda, que no em crec que hagin viscut a la seva pell les situacions que s’haguessin pogut donar ni als 80 ni als 90, i especialment aquesta dialèctica en què s’hi ha instal·lat Esquerra després del referèndum, una dialèctica per a mi perillosa, d’eixamplar-se cap a autonomistes menyspreant independentistes, m’ha tornat a allunyar d’un partit que parla massa del partit, d’aconseguir una hegemonia que molt legítimament pot perseguir, però que la persegueixi un cop hàgim assolit l’objectiu principal, si és que tots el compartim, que és la independència. No sé si m’explico.

Conec força gent d’Esquerra, de per aquí, que de sempre han alçat l’estelada, que de sempre han parlat d’independència, i que han recel·lat  dels convergents que abans no en parlaven, que se’ls miraven per damunt de l’espatlla perquè els d’Esquerra parlaven d’utopies i de somnis impossibles, i que ara semblen més indepes que ells. I puc entendre que estiguin ofesos amb aquests convergents. Però, ¿per què no superem el passat? Amb un objectiu tan bèstia com el que tenim per davant, ¿quin sentit tenen ara les rancúnies que vénen d’anys enrere? La independència del nostre país, recuperar els nostres drets i les nostres llibertats, ¿no justifica a bastament la unió o, com a mínim, la no agressió, la col·laboració, l’entesa?