Nadal, aquest ritual que es ven com un refugi càlid, es pot convertir en una prova de resistència per als que viuen amb un trastorn alimentari: la taula deixa de ser un lloc de trobada per ser un escenari de vigilància, culpa i por. Mentre els anuncis repeteixen que “tot és alegria”, diferents unitats especialitzades en trastorns de la conducta alimentària (TCA) han registrat un augment d’entre el 20% i el 40% de nous casos i urgències relacionades amb aquests trastorns des de la pandèmia, segons serveis de salut i revisions recents.
A Espanya, professionals de la xarxa pública i concertada alerten que cada vegada hi arriben pacients més joves, amb casos atesos a partir dels 9 anys, i d’un increment en homes i persones adultes que arriben a la consulta després d’anys de silenci. Societats científiques i associacions especialitzades coincideixen que els TCA afecten sobretot adolescents i dones joves, però adverteixen que la pressió estètica i l’exposició constant a cossos “normatius” a les xarxes socials han disparat les comparacions i el malestar a gairebé tots els grups d’edat.
Un període especialment estressant
En aquest paisatge, Nadal condensa gairebé tots els detonants possibles: menjar omnipresent, reunions llargues, pèrdua de rutines i cultura del comentari fàcil sobre cossos i plats. La psicòloga Patricia Barba, especialitzada en TCA, autoestima i imatge corporal, ho sintetitza així: “El paper del menjar com a protagonista és clau. La gent s’ajunta moltes vegades només per menjar, i quan fa temps que no ens veiem, el costum és parlar de com veiem l’altre: ‘Et veig molt bé’. ‘Estàs molt prima’. ‘T’has engreixat’… Aquesta mena de frases fan molt mal”.
Des de principis de desembre, explica, veu a la consulta “més ansietat anticipatòria, més problemes de son i més ganes d’evitar reunions familiars” entre pacients que saben que els esperen diversos àpats festius. Guies clíniques i materials d’associacions especialitzades coincideixen que Nadal pot ser un període especialment estressant per als que conviuen amb un TCA, perquè el menjar es converteix en protagonista durant dies i es multipliquen les ocasions per comparar cossos i racions.
“Ningú es fiava de mi”
Ada Sánchez ho sap molt bé. El primer Nadal que va passar “en recuperació” va ser, paradoxalment, un dels més durs de la seva vida: venia de mesos de restricció extrema i va arribar al desembre amb un ultimàtum mèdic –15 dies per pujar de pes o ingrés– en ple calendari d’àpats familiars. “Sentia els ulls de tothom damunt meu, sentia que ningú es fiava de mi”, recorda quan pensa en aquelles sobretaules en les quals fins i tot algú l’acompanyava al lavabo per assegurar-se que no vomitava. “Passar de no menjar gens a haver d’afrontar un Nadal i que tothom esperi de tu que mengis com si no et passés res és fort”, admet.
Abans que el trastorn ho envaís tot, les coses eren diferents: “Sempre m’ha agradat menjar, i gaudia molt de les trobades de Nadal; repetia si alguna cosa m’agradava i no em preocupava”, explica, encara que aquesta etapa queda ja llunyana i una mica difusa. Avui, ja recuperada, mira d’una altra manera el soroll que envolta la taula: “En general hi ha una narrativa al voltant dels àpats de Nadal perillosíssima: ‘Ja veuràs com ens posarem’. ‘Al gener haurem d’anar al gimnàs’. ‘Ens estem passant molt’… Són missatges aparentment inofensius, però que poden afectar molt els que tenim al voltant”, admet.
No cal opinar del cos dels altres
En aquest context, els comentaris pesen tant com els plats. L’Ada recorda els “t’has aprimat molt” o fins i tot els “estàs molt maca” de familiars llunyans com ganivets embolicats en cel·lofana: “Et porten a pensar: ‘Si ara estic maca, quan pugi de pes deixaré d’estar-ho’”. També li feien mal les frases genèriques de sobretaula –“mare meva, com hem menjat”, “aquestes postres són una bomba”, “ara dejuni de dos dies per compensar”– que col·loquen el cos i el menjar en el centre i alimenten la culpa.
La Romina coincideix que el que més la fereix no són tant els “aprofiteu que és Nadal”, dirigits a tothom, com les observacions sobre el seu cos i la seva vida: “Et veig més grasseta, més prima”, “aquest any no tens parella”… “Ho atribueixo tot al meu cos”, admet. Per això, si pogués aturar un àpat nadalenc i dirigir-se a totes les famílies, demanaria una cosa molt simple: “No cal opinar del cos dels altres. Encara que la teva intenció no sigui fer mal, no saps pel que està passant l’altra persona. És millor estar callat”, sentencia la jove.
Limitar el temps de sobretaula
Romina Villar no té un “abans” nítid on tornar. El seu equip terapèutic situa l’inici del trastorn al voltant dels 9 anys, a partir de diaris infantils on es llegia “no vull menjar” o “odio el menjar”, encara que ella no guarda records clars d’aquella època. Aquesta història va derivar més tard en una bulímia nerviosa, i amb 25 anys segueix en procés de recuperació: “Sempre dic que he començat a viure als 23 anys, quan vaig sortir de l’ingrés hospitalari; no tinc records d’una vida sense això”, resumeix. A ella, la paraula Nadal li porta una imatge immediata: una taula llarga, molt menjar i la por de descontrolar-se, engreixar-se i després haver de “compensar”. Viu les festes com una coreografia mil·limetrada per sobreviure a la taula: pregunta sempre què hi haurà de menú, planeja asseure’s al costat del seu pare i del seu germà per sentir-se més segura i admet que altres anys s’imposava una “predieta de Nadal” per arribar als àpats amb la sensació de tenir la cosa sota cert control. “El que més em xoca és veure tot el menjar a la taula i la por de descontrolar-me, de voler tastar-ho tot perquè són coses que m’he prohibit durant anys”, se sincera.
Patricia Barba coincideix que aquí es juga una part important del sofriment. Recorda que no només s’hauria d’evitar fer comentaris sobre el cos o la quantitat que menja la persona amb TCA, sinó també sobre els de qualsevol altre comensal, i que la taula no és el lloc per parlar del trastorn en si. Proposa pactar d’entrada amb la persona afectada una paraula o gest de seguretat per poder-se aixecar, limitar els temps de sobretaula i retirar el menjar de la taula quan ja no s’està menjant, de manera que la trobada pugui seguir sense que l’aliment sigui un protagonista permanent. Al mateix temps, insisteix que els TCA són condicions multifactorials en les quals pesen la pressió estètica, la cultura de la dieta, les dinàmiques familiars i la falta d’eines per gestionar el malestar, i que la pandèmia i l’auge de les xarxes socials han amplificat tots aquests factors, amb un augment de casos i una edat d’inici cada vegada més primerenca. “Les dietes són un factor de risc: en pràcticament totes les persones amb qui he treballat hi ha història de dietes abans del trastorn”, assenyala.
La possibilitat d’estar millor existeix
Ni l’Ada ni la Romina parlen d’una recuperació simple o lineal. L’Ada assenyala la seva mare com a figura clau: va ser qui va buscar ajuda, va sostenir el procés i, al mateix temps, la va confrontar amb el sofriment que la malaltia causava a casa. “El meu procés de recuperació va ser lent i molt poc lineal”, explica. “Físicament he recaigut poques vegades, de manera anecdòtica, però mentalment no considero que em recuperés de pressa de cap manera; és ara quan, per primera vegada, començo a sentir-ho així.” Avui se sent més còmoda amb el seu cos, ha après a posar límits a certs comentaris i parla d’un “pacte de convivència” familiar que evita determinades converses a la taula. La Romina insisteix que no hi veu una sortida clara, però s’aferra a les històries d’altres companyes: “Encara que jo de moment no n’hagi sortit, sí que he vist a companyes que n’han sortit del tot; i si elles han pogut, totes les altres persones que estem passant per això també podem.”
Malgrat tot, ni l’Ada ni la Romina volen que el reportatge es llegeixi només com un advertiment. L’Ada pensa en els que passen aquestes festes atrapats entre la culpa i la por: “La possibilitat d’estar millor existeix, per molt difícil que sembli. La culpa és un monstre que es disfressa d’aliat per segrestar-te i treure-li llum a la teva vida”, adverteix. La Romina, que encara no veu el final del túnel, s’aferra a una cosa senzilla: que ningú hauria de sentir-se obligat a “estar bé” ni a menjar com els altres per no arruïnar la festa. Entre totes dues, i amb el marc de la Patricia, recorden que un Nadal menys perfecte –amb menys comentaris, menys exigències i més pactes– pot ser, per a moltes persones, l’única forma possible de seguir seient a taula.
