Tot i haver estat considerat en altres temps com a progressista, Joan-Enric Vives ha mantingut al llarg dels anys una relació fluida amb l’Opus Dei, prelatura fundada per Josemaría Escrivá de Balaguer i amb una presència significativa a Andorra.
Paral·lelament, el seu posicionament favorable al dret a decidir i el suport expressat als líders del procés independentista català —fins i tot reunint-se amb l’expresident Quim Torra, fet que només va repetir el president d’Eslovènia dins del context europeu— han generat controvèrsia. Aquesta proximitat amb l’independentisme català ha estat percebuda com un factor que ha afectat negativament la imatge i la posició internacional del Principat d’Andorra.
A aquest context cal afegir-hi la forta influència que Andorra exerceix a la comarca de l’Alt Urgell, tant en l’àmbit econòmic com institucional, gràcies als lligams històrics i la mobilitat constant entre ambdós territoris. Aquesta proximitat ha convertit l’Alt Urgell en una àrea d’interacció on les decisions i dinàmiques andorranes poden tenir un impacte directe, reforçant el paper del copríncep episcopal no només dins del Principat, sinó també en l’esfera catalana fronterera.
La classe política s’arrossega davant Vives
A més, cal tenir en compte l’extens patrimoni immobiliari i territorial que l’Església —i en particular el Bisbat d’Urgell— posseeix a l’Alt Urgell. Aquestes múltiples finques i possessions no només consoliden la seva presència material a la comarca, sinó que també li atorguen una capacitat d’influència notable en àmbits com l’urbanisme, la gestió del sòl i fins i tot l’economia local, fet que accentua el pes institucional i polític de l’arquebisbe Vives més enllà de les fronteres estrictes d’Andorra.
Aquesta influència és especialment evident a tots els municipis però especialment en els petits nuclis de població de l’Alt Urgell, molts dels quals arrosseguen una marcada base tradicionalista. En aquests pobles, el despoblament progressiu ha deixat com a principals actors locals els caps de casa, sovint persones grans arrelades a valors conservadors i fortament vinculades a l’estructura eclesiàstica. Aquesta realitat facilita que el poder simbòlic i pràctic de l’Església es mantingui intacte o fins i tot reforçat, i que les decisions del bisbat tinguin una incidència directa i poc qüestionada en la vida comunitària i administrativa d’aquests territoris.
No deixa de ser una evidència, doncs, que si bé l’independentisme ha passat a millor vida en moltes ciutats —on el desgast polític i la transformació social han diluït el seu impuls—, aquest ha quedat enquistat en determinats territoris rurals, com l’Alt Urgell, de forma molt similar al que va passar amb la Regència d’Urgell o durant les guerres carlines.
Aleshores com ara, aquests espais perifèrics actuen com a reservoris d’una resistència ideològica alimentada per valors tradicionals, jeràrquics i una forta identificació amb estructures de poder religiós o simbòlic, que troben en la figura del bisbe-copríncep una projecció viva del seu món polític i espiritual.
