Els desnonats del carrer Progrés

En quin món vivim? Quina societat volem construïr? Aquestes qüestions essencials afloren darrere de l’episodi del desnonament per la força policial, dijous passat, d’un centenar de migrants subsaharians que s’aixoplugaven en una nau abandonada de Badalona, propietat de la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (Sareb).

Aquí hem fallat tots. La Sareb és una empresa amb participació de l’Estat. Per això, se suposa que hauria de tenir una dimensió social en una qüestió tan bàsica i sensible com és l’habitatge. A la majoria dels països europeus, els desnonaments estan prohibits  a l’hivern, per evitar que les persones afectades quedin a la intempèrie durant els mesos més freds de l’any. A Espanya, aquesta norma legal, de caràcter humanitari, no ha estat adoptada i caldria que el Govern de Pedro Sánchez -que es considera el “més progressista de la història”- també la implementés.

Els sectors més desfavorits de la societat, com és el cas d’aquests migrants de Badalona, pateixen amb especial intensitat els estralls econòmics que provoca la pandèmia de la covid. En aquestes condicions tan adverses, pensar que podran tenir els mitjans econòmics per accedir a un habitatge de lloguer és una quimera, començant per la impossibilitat de merèixer la confiança de qualsevol  propietari o agència immobiliària.

Aquest 2022, les administracions -totes- presumeixen que tenen uns pressupostos expansius, gràcies al matalàs que ha proporcionat la Unió Europea. Amb voluntat política, l’Ajuntament de Badalona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Diputació o la Generalitat, que pregonen als quatre vents la seva vocació social, haurien pogut trobar, amb molta antelació, una solució habitacional per aquest centenar de migrants, abans de la contundent intervenció, per ordre judicial, dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra.

Per a què serveix la política? Per a què serveixen els polítics? Doncs, prioritàriament, per a evitar situacions d’emergència vital com aquesta. El resultat de la seva incapacitat és que un gran nombre d’aquests migrants desnonats  s’han afegit a la legió de gent que es veu obligada cada nit a dormir al carrer, per a vergonya del conjunt de la societat catalana.

Per a més inri, la nau desnonada pels Mossos d’Esquadra està ubicada al carrer Progrés.  Quin és aquest “progrés” que força les persones de l’Àfrica a marxar del seu país i que, quan arriba a Europa, no té dret ni a un sostre on aixoplugar-se? Ens ho hem de fer mirar.

El contundent desallotjament d’aquests migrants s’encavalca amb la mort, dies enrere, de dues persones que vivien en una “xabola” a Montcada i Reixac, a causa de la intoxicació pel fum d’una estufa amb la qual s’escalfaven. Aquests migrants habitaven en un campament de barraques que s’ha consolidat a la riba del riu Besòs. O les quatre persones d’una mateixa família que van morir, a finals de novembre, en l’incendi d’una antiga sucursal bancària a la plaça Tetuan de Barcelona, que havien ocupat per viure-hi.

Els catalans ens vantem de ser una societat solidària i molt avançada en polítiques socials. Ho comparteixo i me n’alegro sincerament. Tots els polítics del nostre “mainstream” (ERC, PSC, JxCat i comuns) se n’omplen la boca i en presumeixen. Les institucions no paren de fer reiterats anuncis en aquest sentit i subratllen la forta dimensió social dels pressupostos aprovats.

Però, després, la contundència i el dramatisme dels fets ho desmenteixen. Si els propòsits són bons, si la voluntat i els instruments econòmics existeixen, per què el sistema de protecció falla, sovint, de manera tan estrepitosa, com també veiem en el desori de l’estratègia de lluita contra la covid?

El partidisme extrem i el caïnisme polític, de caràcter endogàmic, fan molt de mal a Catalunya. La societat exigeix a la classe política que es deixi de tacticismes frívols i estèrils i, amb una actitud positiva i constructiva, forgi tota mena d’acords i de pactes per donar resposta a les emergències que ens aclaparen, entre les quals hi ha la construcció d’habitatges públics –encara que siguin provisionals- per a acollir tota la gent que no té on viure o dormir.

Deixar els migrants de Badalona al carrer sense cap alternativa habitacional, permetre la consolidació de nuclis de barraquisme com el de Montcada i Reixac o tolerar “okupacions” que comporten un greu risc per a les persones que viuen  en espais precaris és una greu irresponsabilitat de les administracions –totes- que hi tenen competències. No és admissible que s’arronsin d’esquenes o intentin traspassar les culpes als altres.

Tots els polítics, siguin del color que siguin, en l’exercici de càrrecs públics, han de col·laborar entre ells de manera honesta i intensa per afrontar els problemes de la societat catalana, que aquesta és la prioritat i la raó per la qual cobren el seu salari (normalment, esplèndid). Les eleccions són cada quatre anys i la ciutadania ja és prou madura per valorar a quina opció li dona el seu vot, en funció dels resultats de la gestió feta.

L’electoralisme i l’agitació permanents són una “malaltia infantil” que afecta el conjunt de la nostra classe política. Cal exigir que aquesta pèssima comèdia s’acabi i que els nostres representants es dediquin, amb cos i ànima, a treballar pel conjunt de la societat, sense apriorismes partidistes ni càlculs electorals de futur per a intentar mantenir els seus privilegis.

Compartició en facebook
Facebook
Compartició en twitter
Twitter
Compartició en whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies