Qui subscriu està afiliat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) , forma part de l’agrupació política Compromís pel Pirineu, (adscrita també al PSC) i és portaveu del grup municipal socialista de l’Ajuntament de Peramola, tot això des del 2019.

Es podria dir que la seva militància política és breu. És un fet conegut que en el seu treball com a professional freelance va estar, en 2008, en el grup de suport tècnic a la visita del president de la Generalitat, José Montilla (PSC), al Japó, fet que va servir, en un ambient rural contaminat políticament, per a ser ràpidament etiquetat com a sospitós del que comunament es denomina “botifler”.

Per si no fos prou, va tenir la gosadia de mostrar-se, reiteradament i de manera pública, contrari al fenomen independentista, fins i tot en els moments més tibants.

La militància d’aquest regidor en la defensa dels camins públics és força més antiga. En 1995, ja eren conegudes les seves notes a la premsa de queixa pel mal estat d’un camí entre els municipis d’Oliana i Cambrils, especialment en el tram Oliana-La Valldan. Malgrat disposar de partida pressupostària assignada i aprovada, aquesta no s’aplicava, pel bloqueig personal, durant anys, dels alcaldes d’Oliana (Alt Urgell) i Cambrils (Solsonès), tots dos de Convergència i Unió, a un antic col·lega, perquè Solsona veia en aquest camí una via alternativa a la zona esquiable del Port del Compte que no interessava promocionar.

Aquest fet va ser reconegut a qui subscriu per Ramon Llumà i Guitart, alcalde de Solsona des del 1979 fins al 2003, durant l’organització d’una jornada benèfica organitzada per l’“activista dels camins” per a una ciutadana de Solsona.

En 2001, la polèmica sobre el camí de La Valldan va ser defensada en una moció local que es va aprovar a Peramola per part de l’alcalde socialista, fet que va suposar la queixa, en l’acta del ple, per part del regidor convergent, en altre temps alcalde, per ingerències en assumptes polítics d’altres municipis.

Les ingerències polítiques en el Jutjat de Solsona ja van ser exposades per part d’aquest servidor públic davant el Consell General del Poder Judicial i davant el Defensor del Poble, considerant-se totes dues entitats incompetents per a entrar en procediments judicials encara oberts.

Per molt que una resolució judicial fos esperpèntica des d’un punt de vista rural, entorn en la qual es produeix, i recordés fets succeïts en el territori, dignes de la crònica més negra, el sistema no oculta les seves febleses davant qui bé les coneix.

La venjança convergent no es va fer esperar. Va arribar en forma d’abús en l’aplicació de costes judicials des del Jutjat d’Instrucció Únic de Solsona, assetjament institucional en el consistori de Peramola, actes vandàlics contra domicili i propietats (denunciats dins del termini i en la forma escaient) i va proseguir, en la seva aplicació més mesquina, amb l’intent de desallotjament del pare discapacitat de qui subscriu del centre sòciosanitari de Seu d’Urgell on es troba des del 2015, en ple estat d’alarma per la Covid-19.

En els detalls de tan escabrosa venjança no hi manca ni la participació d’un sergent dels Mossos de Esquadra, prestant un estrany “servei” a la comunitat que en teoria ha de protegir, ni per descomptat, el silenci administratiu del qual abusa tradicionalment qui domina les institucions, en aquest cas, convergent de nou, la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell.