El Pirineu i, per extensió, la demarcació de Lleida tenen una gran oportunitat per afrontar el seu redreçament econòmic i industrial, després de patir dècades de decadència i de progressiu envelliment de la seva població. La Llei d’Aigües de l’any 2001 estableix que les concessions hidràuliques tenen un màxim de vigència de 75 anys.
Això afecta de manera directa els embassaments i les centrals hidroelèctriques que proliferen a les valls pirinenques i que produeixen electricitat que es consumeix, fonamentalment, a l’àrea de Barcelona. Segons les investigacions fetes per LA VALIRA, a la demarcació de Lleida hi ha deu plantes hidroelèctriques que ja han superat aquest termini de 75 anys: són les de Cabdella (en funcionament des del 1914), Sossís (1914), Serós (1914), Talarn (1916), Camarasa (1920), Pobla (1920), Molinos (1921), Sant Llorenç de Montgai (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935). Totes elles formen part de la primera etapa de l’electrificació de Catalunya, que va comportar la destrucció de les valls de la Noguera Pallaresa. La seva potència instal·lada equival a la d’una central nuclear.
JURISPRUDÈNCIA CONSOLIDADA
Però les companyies que exploten aquestes centrals hidroelèctriques es resisteixen, amb dents i ungles, a renunciar a les concessions que estan vençudes, ja que són un gran negoci, atesa l’abismal diferència entre el preu de cost del kilowatt hidràulic i el seu preu de venda al consumidor. Per això han presentat nombrosos plets contra l’administració –en aquest cas, la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE)– per intentar prolongar les concessions.
En els últims anys, tant el Tribunal Suprem com la sala de contenciós administratiu de l’Audiència Nacional han emès diverses sentències que confirmen que el termini màxim de les concessions hidràuliques és de 75 anys, a comptar des de la data de la primera autorització. Aquesta jurisprudència és sòlida i dona la raó a les entitats ecologistes i a les institucions que, com la Diputació de Lleida, reclamen l’alliberament de les centrals hidroelèctriques.
En principi, el retorn a l’Estat de les concessions vençudes hauria de possibilitar que les centrals hidroelèctriques puguin ser explotades per una empresa pública o mixta, amb participació de les administracions territorials directament afectades (ajuntaments, consells comarcals, Diputació…). Però aquesta oportunitat és vista amb recels.
INGRESSOS MUNICIPALS
En efecte, després d’una llarga batalla legal, els ajuntaments han aconseguit que les empreses elèctriques paguin els impostos de l’IBI-BICES i l’IAE per les centrals hidroelèctriques que exploten, que signifiquen un ingrés molt important per als municipis pirinencs. Si aquestes instal·lacions són nacionalitzades i passen a ser propietat de l’Estat, aquests ingressos desapareixeran automàticament.
Així es fa constar en un informe que ha lliurat l’advocat Javier Gonzalo, especialista en dret públic, a l’Associació de municipis afectats per centrals hidroelèctriques i embassaments de la demarcació de Lleida, que actualment presideix l’alcalde de Lladorre, Salvador Tomàs. Aquesta Associació demana, d’entrada, que la CHE clarifiqui quines són les instal·lacions que ja tenen la seva concessió vençuda, en línia amb l’acord que va adoptar la Diputació de Lleida en el seu últim plenari, ja que les dades són discordants.
