Si tots ens vam escandalitzar per l’anomalia que comportava la pròrroga agònica, durant més de cinc anys, del mandat de l’anterior Consell General del Poder Judicial (CGPJ) -finalment renovat el mes de juny passat-, quelcom semblant passa amb el sistema de finançament autonòmic. L’actual llei orgànica que el regula (LOFCA), que és del 2009, contemplava que s’havia de procedir a la seva revisió cada cinc anys.
Però la LOFCA no es va actualitzar el 2014 ni el 2019, per la incapacitat dels dos grans partits polítics espanyols de posar-se d’acord i per la concatenació d’esdeveniments que ho han impedit fins ara (la successió d’eleccions, la pandèmia…). Per tant, fa ja 10 anys que el sistema de finançament de les comunitats autònomes no s’ha modificat, tot i que molts paràmetres bàsics per establir els càlculs, com el nombre d’habitants o la piràmide de població, han variat de manera substancial en la majoria de territoris.
És en aquest context de flagrant vulneració de la normalitat institucional prevista per la llei, que el PSC i ERC han acordat, com a “conditio sine qua non” per a la investidura del president Salvador Illa, la implementació d’un nou model de finançament “singular” basat en una relació bilateral Estat/Generalitat. A grans trets, aquest pacte inclou les següents novetats:
- La recaptació, al final del procés de negociació -que es preveu llarg i feixuc-, del 100% dels impostos per part de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), començant per l’IRPF l’any 2026.
- El respecte al principi d’ordinalitat. En l’actualitat, Catalunya és la tercera comunitat en volum d’aportació fiscal i la desena pel que fa a la redistribució dels recursos per part de l’Estat. Es tracta que aquest decalatge quedi eliminat i es produeixi un anivellament entre les aportacions i el retorn.
- Del volum total de la recaptació fiscal feta per l’ATC, una part -que encara s’ha de calcular- es destinarà a subvenir les despeses que assumeix l’Estat central i que tenen repercussió directa sobre Catalunya; una altra part, tampoc quantificada, serà transferida en concepte de solidaritat per combatre els desequilibris territorials i ajudar a les comunitats autònomes menys desenvolupades.
- Per alleugerir la despesa financera de la Generalitat, l’Estat procedirà a la condonació de 15.000 milions d’euros concedits en forma de préstecs pel Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), sobre un total de 71.852 milions.
Aquest nou model, definit com a “canvi de paradigma” pels seus promotors, comportarà que els actuals funcionaris de l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT) seran incorporats progressivament a l’ATC. Serà una situació semblant a la que es dona a Alemanya, referència per antonomàsia del federalisme europeu, on els länder tenen assumit el 100% de la recaptació dels impostos, que es regulen i es redistribueixen internament entre els estats federats a través dels consensos del Bundesrat, la cambra de representació territorial.
El Bundesrat és l’equivalent al Senat espanyol, però la seva composició i el seu pes institucional són molt diferents. I aquí hi ha la mare dels ous. El Senat espanyol, tal com el va definir la Constitució del 1978, és una segona cambra que, en realitat, no serveix de res, ja que la potestat final de l’aprovació de les lleis la té sempre el Congrés dels Diputats.
En paral·lel a la negociació del nou sistema de finançament “singular” de Catalunya, caldria escometre una reforma del Senat, per tal que esdevingués una veritable cambra de representació de les comunitats autònomes, com passa a Alemanya amb el Bundesrat. Aquest seria un avenç substancial en la modernització i aprofundiment de la democràcia espanyola, en el qual, si s’explica i valora adequadament, hi poden estar perfectament d’acord els barons territorials del PP.
La història política recent de l’Estat espanyol segueix un mateix patró. Les reivindicacions per la millora de l’autogovern que es formulen des de Catalunya són negociades i acceptades pel Govern central de torn, sempre que no hi hagi una majoria absoluta al Congrés dels Diputats. Això va passar amb la UCD d’Adolfo Suárez; amb el PSOE de Felipe González, José Luis Rodríguez Zapatero i Pedro Sánchez; i amb el PP de José María Aznar. (Mariano Rajoy va ser l’excepció i va passar el que va passar).
D’aquesta manera, s’expliquen l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1979; l’aprovació de la primera LOFCA (1980); els acords per la millora del finançament pactats entre Felipe González i Jordi Pujol (15% de l’IRPF, accés als fons europeus de cohesió…); els pactes del Majestic del 1996 entre CiU i PP per la investidura de José María Aznar (50% de l’IRPF, 50% de l’IVA…); el nou Estatut d’Autonomia del 2006, assumit per José Luis Rodríguez Zapatero i esmenat posteriorment pel Tribunal Constitucional…
La minoria del PSOE al Congrés dels Diputats i la importància estratègica que té per Pedro Sánchez el fet que Salvador Illa accedís a la presidència de la Generalitat expliquen els acords actuals amb ERC per la negociació d’un finançament “singular” per Catalunya. No és res de nou, tret que, en aquesta ocasió, el PSOE ha canviat d’interlocutor, que amb anterioritat sempre havia estat CiU, i ara són els republicans.
Com era d’esperar, el pacte PSOE-ERC per modificar el sistema de finançament de Catalunya ha estat rebut amb grans esgarips pel PP i pels seus barons territorials, que han alertat que això significarà la “destrucció” d’Espanya (!). També han sorgit algunes veus dissonants al PSOE, que consideren que és un gran perill en la perspectiva de futures conteses electorals.
Però hi ha una segona constant històrica que es repeteix en la construcció i evolució de la democràcia espanyola: les reivindicacions i avenços que assoleix Catalunya són posteriorment anhelats i replicats per la resta de territoris. Així va ser amb la recuperació, després de la mort de Franco, de les autonomies preexistents durant la II República -Catalunya, Euskadi i Galícia-, que es va transformar, amb l’expressió de “cafè per a tothom” -formulada per l’exministre andalús Manuel Clavero Arévalo- en la conformació de l’Estat democràtic actual, amb 17 comunitats autònomes i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla).
L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 va servir de guia per a la redacció dels estatuts d’altres territoris. Més: els acords de finançament “singular” aconseguits en els pactes del Majestic es van acabar incorporant en la modificació de la LOFCA del 2009. I la reforma de l’Estatut d’Autonomia del 2006 també va ser adoptada per altres comunitats autònomes.
Per tant, és previsible que, un cop passada la tempesta inicial, i a mesura que es vagi perfilant el nou sistema de finançament per Catalunya pactat entre PSOE i ERC, el rebuig epidèrmic que suscita es vagi transformant en interès creixent per part d’altres governs territorials, començant pel de la Comunitat de Madrid d’Isabel Díaz Ayuso. Ha quedat demostrat que tot allò que és bo per Catalunya també ho és per a la resta de comunitats. Per què no també ara?
Tots els governs autonòmics tenen organismes tributaris propis, com l’ATC, si bé amb funcions i capacitats molt limitades. El traspàs progressiu de l’AEAT a l’ATC, seguint el model alemany, no té per què ser intrínsicament dolent. Al contrari: en apropar l’administració a l’administrat, sens dubte l’eficàcia recaptatòria serà superior, com s’ha demostrat en els últims 45 anys amb altres competències transferides (sanitat, educació, obres públiques, serveis socials…).
Si prospera finalment aquest “canvi de paradigma” que han acordat PSOE i ERC, moltes altres comunitats autònomes voldran seguir, sens dubte, el camí obert per Catalunya. El “cafè per a tothom” tornarà a estar sobre la taula i això ho hem de valorar positivament. Voldrà dir que la descentralització de l’AEAT és una bona idea, ja que s’haurà constatat que optimitza l’eficàcia en la recaptació dels impostos i en la lluita contra el frau fiscal.
Els nacionalistes/independentistes catalans abominen del concepte del “cafè per a tothom”. Consideren que Catalunya és una “nena bonica” que, per història i per cultura, mereix un tracte diferenciat i deferent en el marc de l’Estat espanyol, com passa amb el País Basc i Navarra, si bé ambdós casos tenen les seves arrels en els pactes per acabar amb la carlinada al segle XIX. Situats en el segle XXI i inserits en la Unió Europea (UE), aquesta és una percepció profundament supremacista i injusta, en relació amb els altres territoris peninsulars i continentals.
Tots els europeus, naixem on naixem, tenim els mateixos drets. Aquest és un dels principis fundacionals del projecte comunitari. Per tant, els catalans -pel sol fet de ser-ho- no tenim dret a reclamar més privilegis que els andalusos, els asturians o els gallecs. El “cafè per a tothom” és, precisament, la fórmula federal que garanteix la necessària harmonització que ha d’existir entre els països de la UE i els territoris de l’Estat espanyol per continuar construint una comunitat social de benestar.
