Sempre és interessant seguir la Pilar Rahola, fins i tot quan fa un refregit de publicacions d’altres, com Francisco Marco o LA VALIRA, i els hi dóna a 8tv una teatralitat informativa que ens arriba a fer creure a muntanya, que baixa de l’hort. La idea, és, com sempre, portar l’aigua al seu molí, garantint tot un seguit d’articles, protagonitzats pel “senyor Villarejo”, mina mediàtica actual.
Si Andorra és tant corrupta com diuen, per capil•laritat, les comarques veïnes haurien de rebre els efectes de tanta disbauxa. No sembla que els Jutjats de Solsona i la Seu d’Urgell siguin un continu trànsit d’accions judicials que “toquin” el tema de la corrupció política, que sempre va associada.
L’hemeroteca del diari El País, de l’any 1993 traeix aquesta idea. La “Premsa que celebra els seus 40 anys al territori” no s’ha fet mai gaire ressò de res que no sobreïxís pel clavegueram de la política catalana. Espero, desitjós, que algun d’aquests cracks informatius trobin un dia el “Villarejo català” i ens regalin una entrevista.
El “Villarejo català” és aquell que, entre un dinar informal i alguna que altra foto a Instagram, convenç a jutge i fiscal que no hi ha prou material per instruir una causa que pot semblar un conflicte veïnal o, fins i tot, polític, típic de contrades de muntanya. En Jutjats plens d’interins i, fins no fa massa, amb algun lletrat de l’Administració de Justícia que en el seu dia no va passar gaire per la facultat de Dret, la corrupció política és un plat poc instruït, per qui fa poc que va sortir de la facultat, té un contracte curtet o l’han previngut d’allò que deia Franco: “No se meta en política”.
De fet, qui hauria d’instruir inicialment fa poc va estrenar uniforme. Es nota, perquè últimament els veus com s’estiren els calçotets, que semblen voler entrar, juganers, en aquell barranquet que queda després de l’esquena.
No costa gaire triangular les dades dels models tributaris 190 i 347 dels diferents municipis alt-urgellencs per trobar coincidències que fan que el cas de la Laura Borràs sigui en realitat un exercici de capacitat resolutiva davant d’una complexa burocràcia, encara estructurada per quant només manaven uns.
Tots els sistemes i organitzacions pateixen, d’una manera o una altra, la corrupció. Fins i tot el règim franquista lluitava a la seva manera contra aquella corrupció que no partia d’ell mateix. Al sud de l’Alt Urgell encara ens manquen depuradores i “llacs artificials”, hereus d’aquelles promeses que ni uns ni altres varen saber complir.
El llibre “La Patria en la cartera”, del magistrat Joaquim Bosch, editat per Ariel, fa una reflexió argumentada sobre la corrupció a Espanya. El llibre es nodreix d’una documentació bibliogràfica immensa i exhaustiva que val la pena conèixer, en base a les sentències condemnatòries dels múltiples casos de corrupció.
Hi ha servidors públics que, si bé no són corruptes en si mateixos, són tolerants amb les “irregularitats” comeses. Grinyolen una mica aquells arguments del llibre que eximeixen el funcionariat. L’autor sap, perfectament, que existeix, per exemple, el delicte de prevaricació per omissió.
En el cas dels temes catalans, sempre un cas apart, la primera línea defensiva de la corrupció intenta que la instrucció que diu lluitar-hi sigui el menys efectiva possible. D’aquí els constants intents de control ideològic sobre el col•lectiu de Mossos.
Omplir de paper mal fotocopiat el Jutjat i deixar que el jutge de torn es deixi dirigir pels savis consells del lletrat de l’Administració de Justícia és una tècnica de gat vell dels jutjats… Això, sempre pot accelerar o alentir, o fins i tot “perdre”, part d’expedients que, en el millors dels casos, seran llegits en tres dies.
El “procés” semblava portar l’Alt Urgell cap un nou ordre que havia començat als fogons municipals el 2012. A Peramola s’aprova al Ple de l’Ajuntament un pla urbanístic curiós, al mateix temps que s’aprova també iniciar el camí cap a Ítaca.
Per fixar ideologies i rumb calia afavorir líders, mitjançant una moral administrativa relaxada pels ara afins al nou règim. Sabien que la corrupció que es perdona és aquella de branca, en teoria, ideològica. Argument que defensa, fins i tot, el senyor Villarejo.
Uns anys després, em ve al cap allò que deia Joan Pera –“l’amor se’n va i ella es queda”- frase escaient pels que van veure en una nova bandera una manera ràpida de fer diners, aconseguir influència i mirar d’esclafar dissidents, amb l’ajut inestimable del “Villarejo català”. Només ens queda intentar redreçar allò que mai hauria d’haver estat torçat: un marc de convivència.
