Qui em sabria dir el nom de la ciutat fundada pel mític heroi semidiví Hèracles, i governada per un duumvirat, on té especial rellevància una aposta clara per l’exercitació física?
Fins fa ben poc qualsevol historiador ens hauria respost ràpidament i amb certesa: dirien que no parlo d’altre lloc que de la gloriosa Esparta clàssica, ciutat més important de la lacònia grega ja des del s. VIII aC. Com és sabut, a Esparta s’hi posava molt d’èmfasis en promoure una paideia (educació) especialment vinculada en el que en aquell temps podríem entendre com esport i es deia que la ciutat, regida per dos governants, havia estat fundada, en efecte, per Hèracles.
Tanmateix, des del passat 15 de juny, molts haurien pogut fallar anunciant aquesta solució. Esparta ja no és l’única ciutat de la qual es poden predicar aquests tres atributs característics que l’hi aportaven una senya d’identitat tan pròpia. Ara, si ens preguntessin la qüestió plantejada a l’inici en un examen, posem pel cas, de cultura general i responguéssim dient –”La Seu d’Urgell”- podríem defensar, potser, la nostra resposta davant d’un tribunal acadèmic.
I no és fins ara que he gosat defensar tal realitat històrica, no sense abans haver comprovat que, veritablement, a la Seu d’Urgell, més enllà de ser ciutat de l’esport i d’haver estat també fundada pel mític Hèracles, s’hi ha instaurat un duumvirat a tots els efectes. O així almenys ho va fer constar el nostre nou alcalde Jordi Fàbrega en declarar que “l’objectiu de la creació d’una vicealcaldia és poder donar un plus de dedicació als temes cabdals que afronta la Seu d’Urgell durant aquest mandat”.
Sabem que el prefix vice- prové de l’ablatiu llatí vicis que significa canvi, alternació, successió, etc., i segons l’enciclopèdia catalana és un prefix que s’aplica en noms de càrrec per a designar la persona que pot suplir a qui el deté. És llavors el nostre vicealcalde un simple substitut ocasional d’un poder preestablert que aporta un plus de dedicació? Podem considerar Francesc Viaplana un mer ajudant polític? Òbviament no.
Amb l’escenificació que se’ns ha plantejat pels pròxims quatre anys Viaplana és una figura de poder en situació d’igualtat amb Jordi Fàbrega. Sense ell no hi ha binomi i sense binomi no hi ha alcalde, i si fan falta els dos perquè tinguem un alcalde és que els dos representen la constitució de l’alcaldia en tot moment, tot i que l’escenificació d’una successió a mig mandat ens vulgui fer creure en un romàntic traspàs de poders.
Qualsevol càrrec ha de poder subsistir sense el seu subaltern, però sabem que si el nostre vicealcalde desapareix, també ho farà el nostre alcalde i possiblement arrossegant a tot l’equip de govern. Considerant allò que afirmava el filòsof francès Michel Foucault – “el poder s’exerceix. Ningú, parlant amb propietat és el seu titular”–, plantegem-nos qui ostenta aquí l’exercici de poder?
És per això, que més enllà de les paraules hem pogut veure que, en l’àmbit pràctic, l’alcalde i l’anomenat vicealcalde són, efectivament, dos en un, formen un binomi indissociable present en tots els actes de pes polític i social rellevants, incloses reunions institucionals al més alt nivell com per exemple van ser la del Bisbe de La Seu o la del cap de Govern d’Andorra.
A cas hi podem veure a la foto el vicari general del bisbat o el vicepresident d’Andorra? Aquesta mena de trobades sempre es caracteritzen per un format d’imatges de poder vis a vis, entre dues figures mandatàries que es troben al capdamunt de les seves institucions. Perquè en l’escenificació de la nostra figura de poder hi veiem dos homes?
És del tot indiferent qui dels dos governi (Jordi Fàbrega o Francesc Viaplana) perquè els dos van pujats sobre un tàndem, la seva imatge és i ha de ser incondicionalment d’unitat per poder justificar-se sobre un discurs políticament ferm. Els dos s’han de fer un seguiment mutu, han de ser intercanviables i estar preparats per complir el paper de l’altre fins que així arribi a ser, en efecte, dintre de dos anys, quan Viaplana pugui entrar al despatx oficial i fer-hi servir la cadira de cap del consistori. Per tota la resta són un de sol, han de compartir la informació i prendre decisions conjuntes, han de ser el ying i el yang de la política urgellenca.
A la Seu d’Urgell, doncs, malgrat el que s’intenti maquillar amb paraules, tenim una sola figura de govern composta per dos caps. La idea del vicealcalde, en el cas que ens ocupa, esdevé un formalisme burocràtic contradictori per justificar dos caps de govern on sols pot, per llei, haver-n’hi un. El recurs de traspassar l’alcaldia a mig mandat és una imatge carregada de simbolisme, si, suposem que per acontentar a l’electorat, però en realitat buida de transcendència política (almenys si encara entenem per política quelcom de sinceritat i no figurat).
Com que no es va superar aquest concepte de “vicealcalde” una anàlisi tan senzill descobrim, per les incongruències de les proposicions aquí implícites, que amb aquesta maldestra argumentació sofística ens han colat “una utilització estratègica del que era un inconvenient”. Dit lacònicament, com farien els espartans, el vicealcalde és aquí una fal·làcia, una enganyifa semiòticament insostenible, un intent de “produir un discurs verdader en què el poder es pugui justificar a si mateix com a tal” en la forma d’una excepcional bicefàlia.
Quin sentit té tenir dos caps preocupant-se i ocupant-se de la mateixa figura de govern en el nostre ajuntament? I per centrar-nos en el cas local, més concret, preguntem-nos també: Li fa falta a la seu d’Urgell tenir aquests dos caps? Donem una ullada als casos històrics, que no són gaires, i traguem-ne conclusions.
En el cas d’Esparta el duumvirat s’instaurà per un motiu polític i un altre de pràctic. La reforma que se l’hi atribuí a Licurg, el savi lacedemoni, estipulava que les dues oligarquies dinàstiques més importants, els agídes i els euripòntides, havien de governar conjuntament, possiblement perquè guanyaven més unint-se que no pas enfrontant-se entre elles.
A part d’això, el caire bel·ligerant dels espartans feia que sempre estiguessin immersos en una batussa o altra, sent per ells la participació en el combat, i més encara per als governants, un honor. Però no podien córrer el risc de quedar-se sense dirigent en mig d’una guerra, per tant sempre un dels dos romania esperant en lloc segur mentre l’altre s’enfrontava a l’enemic i així s’anaven alternant.
Ròmul i Taci són el cas originari de la Roma clàssica, amb una aliança forjada també per motius bèl·lics i estratègics: el rapte de les sabines i la posterior guerra que això va causar. L’aliança va acabar quan Ròmul va deixar morir a Taci en mans de l’enemic sense fer el més mínim i despreocupant-se del tot.
Per trobar un altre cas rellevant que es pugui considerar oficialment un duumvirat hem de fer un salt ja cap al món actual, a l’Àfrica austral, entre Sud-àfrica i Moçambic. Es tracte del regne de Swazilàndia on per tradició el govern s’ostenta en igualtat de condicions pel rei i la seva mare, qui ocupa un paper més aviat de lideratge espiritual o religiós.
Quelcom similar també succeeix a Bhutan, al nord-est de l’Índia. Ambdós casos resulten pròxims i equiparables a la doctrina de les dues espases que aquí a Europa es practicava molt a l’edat mitjana entre el Papa de Roma i els emperadors, ja fossin bizantins o germànics. Un rastre residual d’això encara el podem percebre en els nostres veïns andorrans, tot i que potser amb un aire més ideal que efectiu, algunes lleis (o la falta d’elles) ens podrien fer pensar que el poder espiritual encara vetlla pel seu poble.
I per acabar no podíem deixar-nos la República de San Marino a Itàlia. En els seus orígens trobem el mateix factor present en tots els altres: poders irreconciliables obligats a conviure o necessitats de fer-ho. Aquí, potser ens interessa més el que ens diu d’aquest duumvirat el seu funcionament.
A San Marino els dos caps de govern són elegits cada sis mesos i un cop acabat el període tot ciutadà té tres dies per exposar queixes sobre el que els exmandataris han fet en el seu govern i obrir un procés judicial contra ells. Sens dubte, davant la incertesa de tenir dos dirigents d’opcions polítiques contràries al capdavant, el fet de poder-los fer fora cada sis mesos és un consol i sobretot una garantia democràtica de cara el seu poble. A San Marino s’ho poden permetre perquè tenen una població de sols 33.000 habitants.
Resumint una mica tot plegat veiem confirmat d’entrada, i en virtut d’aquests casos, el que ja intuíem sense que fes falta tampoc cap anàlisi de manera exhaustiva: A la Seu d’Urgell s’hi ha instaurat un duumvirat per causa de què dues forces presumiblement contràries s’han vist obligades a conviure per poder governar.
Però això no respon la pregunta de per què la Seu necessita dos caps de govern. Els necessita? Té por de perdre’n un a la guerra? Algun dels dos és una mena d’aliat militar amb guerrers al seu servei com en el cas Roma? Té algun dels dos potestats sobre el món diví per a dirigir la vida espiritual dels urgellencs? En cap cas crec que sigui així, i si això fos San Marino, i tampoc seria tan complicat donat que aquí som 12.000 habitants, aquest fet del duumvirat tampoc ens preocuparia tan donades les garanties democràtiques existents allà.
Potser és que fan falta quatre ulls, quatre orelles i dues boques per exercir l’alcaldia? Això podria ser i coincidiria amb allò de –”plus de dedicació”-, però llavors cauríem en la gens desitjada trampa d’afirmar que JxSeu i ERC a la Seu d’Urgell són el mateix, i això és un anunciat matemàtic i ontològicament impossible: dues coses diferents mai són la mateixa, i així espero que ho demostrin els regidors d’ambdós partits, equilibrant la balança cap als seus respectius criteris al llarg d’aquest mandat.
Però el vicealcalde… un que és dos, dos que s’intercanvien entre ells sense deixar de ser un, un que canvia sense deixar de ser ell mateix… Ho sento però el vicealcalde tal com s’ha establert a la Seu d’Urgell és una quimera que desafia al misteri de la trinitat. O això, o és un artifici per relaxar a tímids votants inquiets, però prefereixo creure i quedar-me amb la primera opció.
