L’excònsol major de Sant Julià de Lòria, Montse Gil, va ser condemnada a dos anys de presó, quatre mesos ferms en règim de semillibertat, i la resta condicional qualificada a abonar la responsabilitat de 70.000 euros per l’ús fraudulent de la targeta de crèdit comunal.
A la laurediana se li va aplicar una multa de 10.000 euros i inhabilitació per sis anys. Es va considerar demostrat que havia fet compres personals a diverses botigues amb la targeta comunal. A hores d’ara encara deu 46.000 euros dels 70.000 “il·legalment sostrets”.
Gil va començar a abonar a partir del 2022 pagaments fraccionats de 300 euros al mes quan cobra un salari com a funcionària de més de 4.000 euros mensuals. Concretament, 4.256 a l’octubre de l’any passat que s’ha agafat com a referència. Al novembre de l’any passat la Batllia va establir que se li embargava la tretzena paga que cobra de l’administració per avançar el retorn del deute.
La decisió es troba que amb la ‘paga doble’ del desembre rep més de 7.000 euros. L’excònsol va recórrer contra aquesta decisió.
El Superior considera lògic que algú que està pagant 300 euros al mes per tornar un deute que encara és de 46.000 euros hagi de renunciar a la paga extra perquè no s’eternitzi en el retorn del deute.
3 comentaris a “El Superior desestima que l’excònsol Gil vulgui recuperar la paga extra per l’ús fraudulent de la targeta de crèdit comunal”
aquest pais és de pandereta,com pot ser que encara treballi a l’administració pública? és increïble hauria de estar inhabilitada per qualsevol treball a l’administració pública
En un país petit però orgullós, on cada cèntim compta i cada factura de paper higiènic és examinada com si fos un document de la TIA del Mortadelo, ens trobem amb la surrealista escena de l’excònsol reclamant…una paga extra.
Sí, hem llegit bé: una paga extra, després d’un ús inapropiat de la targeta comunal que faria caure la cara de vergonya fins i tot al banc del Vaticà. El Tribunal Superior, amb el seny que se li pressuposa (encara que a vegades ho dissimula molt bé), ha decidit desestimar la petició. Però el simple fet que s’arribés a presentar la petició ja mereix el premi literari al realisme màgic, fins i tot superior al de Cien años de soledad del Nobel García Mázquez. Perquè el que tenim aquí no és una reclamació laboral, sinó una òpera bufa i carnavalesca institucional. No es tracta d’un treballador explotat que demana justícia, sinó d’una exautoritat que, després d’un festival amb la targeta comunal, es presenta ara amb la mà estesa pidolant que li paguin el vermut. El mal no és que no cobri: el mal és que encara cregui que ho mereix.
Perquè aquest cas no ho porta el saig. Si fos el saig li treurien del sou lo que passés del sou base. Tres cents euros amb lo que cobre VERGONYÓS