L’arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, contempla forçosament de lluny el procés d’elecció del nou papa de Roma i futur cap de l’Església catòlica. Per un cúmul d’errors propis, va veure frustrada la seva ambició de ser creat cardenal i ara, amb 75 anys, només espera el moment que el Vaticà decideixi que li ha arribat l’hora de plegar i que el seu substitut, el bisbe coadjutor Josep-Lluís Serrano, nomenat el 12 de juliol de l’any passat, assumeixi els càrrecs que ostenta.
En comptes d’estar present al conclave que s’ha de celebrar a la Capella Sixtina a partir d’aquest pròxim 5 de maig, Joan-Enric Vives haurà d’esperar la notícia de la fumata blanca en el seu Palau de la Seu d’Urgell. En cas d’haver estat nomenat cardenal, hauria pogut participar en les votacions, ja que té menys de 80 anys, i, fins i tot, aspirar a ser el successor de Francesc. Però no podrà ser.
Una cursa meteòrica
De petit, Joan-Enric Vives aspirava a “ser el papa de Roma”. Així ho recorden els seus companys d’infància del barri del Poblenou de Barcelona, on va néixer. Estava ben encaminat, però el seu pas per la diòcesi d’Urgell i el coprincipat d’Andorra, envoltat de múltiples polèmiques (la fosca gestió del riquíssim llegat de Maria Maestre, la protecció als membres d’una organització cristiana herètica, el conflicte amb les feministes andorranes per l’avortament, els seus gustos refinats i pomposos…), li ha estroncat el seu somni infantil.
Joan-Enric Vives va tenir una cursa meteòrica en la primera part de la seva vida eclesiàstica, quan comptava amb la protecció del bisbe cardenal de Barcelona, Narcís Jubany. Va ser ordenat sacerdot l’any 1974 i el 1993, el papa Joan Pau II ja el va fer bisbe; deu anys més tard, va ser designat titular del bisbat d’Urgell i, per tant, copríncep d’Andorra; i l’any 2010, el papa Benet XVI el va nomenar arquebisbe “ad personam”.
Amic de l’Opus Dei i dels independentistes
Però la bona estrella de l’arquebisbe Joan-Enric Vives es va apagar amb la designació, l’any 2013, del papa Francesc, ara traspassat. Encara que, anys enrere, passava per “progressista”, Joan-Enric Vives sempre ha conreat una bona sintonia amb l’Opus Dei, la prelatura de Josemaría Escrivá de Balaguer, que té un fort arrelament a Andorra.
Com és sabut, l’Opus Dei va tenir una gran influència al Vaticà durant el papat de Joan Pau II. Però el papa Francesc era jesuïta i la Companyia de Jesús és l’orde tradicionalment i aferrissadament oposada al poder de l’Opus Dei. Per tant, l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives va tenir, en aquest sentit, males cartes per esdevenir cardenal, que hauria estat el pas previ i imprescindible a la seva hipotètica ascensió a la dignitat de papa, que era el seu desig secret.
Tampoc el va ajudar el seu tarannà nacionalista català, que va exterioritzar amb les seves apel·lacions al “dret a decidir” i el suport als líders independentistes del procés que van ser engarjolats. El copríncep d’Andorra va ser l’única autoritat europea –a més del president d’Eslovènia- que va acceptar reunir-se amb el president independentista de la Generalitat, Quim Torra. Aquesta complicitat amb l’independentisme català va deixar molt malmesa la posició internacional del Principat.
El cas del Seminari del Poble de Déu
Però allò que més ha soscavat la trajectòria de l’arquebisbe d’Urgell en el seu camí cap al Vaticà ha estat la seva tèbia i tardana reacció en relació amb l’escàndol de l’associació Seminari del Poble de Déu (SPD), titllada d’herètica i sectària per la poderosa Congregació per a la Doctrina de la Fe, la institució vaticana que vetlla per l’ortodòxia catòlica. Les activitats del SPD van ser suspeses i prohibides pel cardenal de Barcelona, Joan-Josep Omella, mitjançant un decret publicat el 15 d’abril del 2017.
El SPD tenia a la diòcesi d’Urgell una de les seves plataformes territorials més sòlides, gràcies a la protecció que va donar el bisbe Joan Martí Alanis a les activitats d’aquesta associació que va fundar, l’any 1967, el laic Paco Casanovas. El bisbat va cedir a l’entitat sectària la rectoria de Sant Martí de Campelles, on hi van muntar una Casa d’Espiritualitat i Cultura, que va rebre, l’any 1994, la visita de Jordi Pujol i de la seva esposa, Marta Ferrusola.
El custodi del santuari de Núria
Les germanes Lourdes i Rosa Campi, de Músser (la Cerdanya), van tenir un paper fonamental en la fundació i expansió de les activitats d’aquest seminari herètic. A la mort, l’any 2002, de Paco Casanovas, el “guru” d’aquesta secta, Lourdes Campi va assumir la presidència del SPD fins a la seva extinció forçada, l’any 2017. En una entrevista concedida al digital Catalunya Religió l’any 2010, Lourdes Campi explicava: “A Urgell tenim la presència més gran de preveres, quatre, i un altre que va morir. Portem l’animació pastoral de bona part de la Cerdanya, Ribes de Freser i el santuari de Núria”.
Joan-Enric Vives, en assumir l’any 2003 el càrrec de bisbe d’Urgell, va heretar, va continuar i va estrènyer la relació amb els membres del SPD, encetada pel seu antecessor, Joan Martí Alanis. Fins al punt que l’actual arquebisbe i copríncep d’Andorra va oficiar, el 12 d’octubre del 2005, la consagració sacerdotal d’un destacat membre del SPD, Joan Perera, a la catedral de Santa Maria de la Seu. En aquesta cerimònia, segons informava el butlletí oficial Església d’Urgell, hi va assistir la plana major d’aquesta entitat sectària, encapçalada per Lourdes Campi.
No només això. Joan-Enric Vives va “premiar” Joan Perera amb la seva designació com a capellà custodi del santuari de Núria –un dels càrrecs més preuats de la diòcesi-, a més de rector de les parròquies de Queralbs, Sant Martí de Campelles, Sant Sadurní de Fustanyà, Sant Cristòfol de Nevà i Sant Cristòfol de Toses. Juntament amb Montserrat, Núria és el gran santuari marià de Catalunya i, a instàncies de Joan-Enric Vives, el papa Francesc li va atorgar, l’any 2014, la categoria de Basílica Menor.
Reacció tardana
Joan Perera i tres altres capellans de la diòcesi d’Urgell vinculats al SPD van ser separats finalment de les seves funcions. Però l’actitud cómplice i la reacció tardana de l’arquebisbe Joan-Enric Vives per extirpar aquest grup herètic del bisbat li van passar factura. Talment com va passar amb l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol (Opus Dei), que també havia donat protecció a membres del SPD en la seva diòcesi i que va ser rellevat de manera fulminant en arribar a l’edat de jubilació per no acatar al peu de la lletra les directrius de la Congregació per a la Doctrina de la Fe.
Tot i els bons contactes que, de fa anys, mantenia al Vaticà, Joan-Enric Vives va quedar molt tocat. No va ser capaç de veure la importància que tenia la investigació sobre el SPD ni la transcendència que se li va donar des del cercle de confiança del papa Francesc.
Anys enrere, Joan-Enric Vives havia aconseguit escapolir-se de l’escàndol de la Casa de Santiago –un seminari per a persones adultes-, gràcies a la seva bona amistat amb el fiscal que va instruir la causa d’aquest gravíssim cas d’abusos sexuals continuats. Com a rector del seminari de Barcelona (1991-97) va tenir coneixement directe d’aquests escabrosos fets, però no va intervenir per denunciar-los ni tallar-los de soca-rel. Però l’escàndol del SPD el va enxampar de ple.
Les maletes a punt
Després de ser nomenat arquebisbe “ad personam” pel papa Benet XVI, l’any 2010, Joan-Enric Vives tenia el camí obert per haver estat creat cardenal a continuació. No va jugar bé les seves cartes i va acabar caient en desgràcia a ulls del papa Francesc. Avui podria ser un dels candidats a ser el pròxim cap de l’Església catòlica, però, en comptes d’això, ja té les maletes a punt per a quan el Vaticà oficialitzi el seu relleu pel bisbe coadjutor, Josep-Lluís Serrano.
4 comentaris a “El somni del Copríncep i arquebisbe Joan-Enric Vives d’esdevenir papa de Roma ha quedat estroncat”
tantes coses i suposicions no les sé.
penso que hi molta mala bava i enveges al món.
Que bé de NO haver de donar les gràcies a cap institució de fe i/o doctrines.
El bisbe Vives ha estat fidel a les seves idees personals i en servir a l’Església en el lloc on l’han col.locat. Vull dir amb això que penso que mai no ha actuat per fer “carrera”, si no per servir al poble que li han encomanat. Lògicament tots fem coses que podriem haver fet millor, però en conjunt penso que ha estat un molt bon bisbe!
En un món que ja no és el que era, amb prínceps que es casen amb actrius, princeses amb xamans, monarques amb periodistes i algun rei amb elefants, ens queda un copríncep amb sotana discret d’oratòria, tarannà gris i en què l’objectiu és no jugar-se-la en res. Per això la seva millor feina és no sortir gaire del seu palau, no fos cas que descobreixin que és un Joan sense terra, com el rei anglès que va perdre els territoris ara francesos de Normandia i Aquitània. Millor nedar i desar la sotana. Segur que a la seva tauleta de nit rendeix devoció als tres budes: no veure, no sentir i callar. Val més no mullar-se en qüestions terrenals banals baixant al fang amb temes com el divorci, l’avortament, el feminisme… ha d’estar pensant. Això són coses de la moda woke. Ell està per coses serioses, com la fiscalitat, les herències copioses o la jerarquia, ja sigui política o religiosa. El patiment pels altres, dels qui perden els fills, els abandonats en el dolor i la pobresa no li duren una homília. Si un dia escriu les seves memòries, ens podem trobar amb totes les pagines en blanc.