Search
Close this search box.

Els silencis del copríncep Joan-Enric Vives sobre una trama de pederastes

El papa Francesc ha tancat aquest cap de setmana la històrica cimera per a la Protecció de la Infància a l’església assenyalant que, si bé la pederàstia és un problema “universal” i “transversal”, no per això deixa de ser “una monstruositat” que es doni també dins de l’organització catòlica. Fins i tot és “més greu”, “per l’autoritat moral” de l’Església. Converteix els religiosos que abusen de menors “en instruments de Satanàs” i “deforma el rostre de l’Església”.

Al pontífex, les agressions sexuals a menors li recorden la “cruel pràctica religiosa” del sacrifici en els ritus pagans. Per això, ha avisat que l’Església estarà “per sobre d’ideologies” i que “denunciarà” sempre els abusos, sense “encobrir-los” o “subestimar-los” amb la voluntat de perseguir la pederàstia“col·laborant amb la justícia de tots els països”.

I en aquest context continua el silenci de l’arquebisbe de la Seu d’Urgell i copríncep d’Andorra, Joan-Enric Vives, que presumptament també està involucrat en un escabrós cas de pederàstia que es va produir a la diòcesi de Barcelona quan ell era bisbe auxiliar i rector del Seminari Conciliar. Aquest fet l’explica amb pèls i senyals el periodista Pepe Rodríguez en els seus llibres d’investigació La vida sexual del clero (1995) i Pederastia en la Iglesia católica (2002).

Per raons d’actualitat reproduïm la informació publicada per LA VALIRA l’estiu passat.

Contactat per LA VALIRA, Pepe Rodríguez ha afirmat que Vives era coneixedor de primera mà d’aquesta trama de corrupció de menors i que va actuar perquè aquestes denúncies quedessin amagades. En l’actualitat, aquest prestigiós  periodista i investigador és coordinador d’estudis de la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

La Casa de Santiago

Amb la seva autorització, procedim a reproduir els paràgrafs d’aquests dos llibres on es contextualitza i es descriu l’actuació de l’actual copríncep d’Andorra davant aquesta execrable trama de pederàstia. En el capítol 10 de La vida sexual del clero, explica Pepe Rodríguez:

L’origen del cas se situa en l’anomenada Casa de Santiago, una residència-seminari ideada pel cardenal Narcís Jubany per fomentar les vocacions sacerdotals tardanes. Al capdavant hi va posar el sacerdot Alfred Rubio de Castarlenas i aquest, a finals de la dècada dels setanta, va decidir reorganitzar la Casa de Santiago sota una estructura piramidal.

Entre la mitja dotzena de formadors que Rubio va incorporar al ‘seminari’ hi havia Francesc Andreo García, sacerdot de 38 anys que havia desenvolupat una activa tasca entre els joves de parròquies de la perifèria barcelonesa com la de Santa Coloma de Gramenet i la de Santa Maria (Badalona).

Paco Andreo va organitzar ràpidament la seva àrea a través d’un sistema de quatre “casetes” -cèl·lules o grups- autònomes entre si, i va posar quatre joves com a responsables. Així van entrar en escena Albert Salvans Giralt, Pere Cané Gombau, Lluís Bultó Serra i Jesús Navarro Lardiés, tots ells deixebles d’Andreo a la parròquia badalonina de Santa Maria, amb edats compreses entre els 22 i els 25 anys i sense vocació sacerdotal en aquella època (Cané, per exemple, tenia nòvia formal).

Després d’un temps d’estudis, els quatre van ser ordenats com a diaques i amb aquesta qualitat van començar a treballar en diferents parròquies. Salvans va ser destinat a la parròquia de Sant Pius X, Cané a la de Sant Domènec de Guzmán, Navarro a la de Santa Maria (Vilafranca del Penedès) i Bultó es va quedar en la seva parròquia originària de Badalona.

Els joves diaques van començar a organitzar grups idèntics en cadascuna de les parròquies i també a estendre el concepte sui generis de “creixement personal” de Paco Andreo, materialitzat organitzativament en la constitució, l’any 1981, de l’associació Nous Camins, presidida per Maria Àngels Fornaguera, també deixeble d’Andreo a la parròquia de Badalona.

Quan Paco Andreo va tenir problemes a Badalona –a causa de les denúncies d’algunes famílies que van sospitar que els seus fills eren manipulats i dominats pel sacerdot- i va ser traslladat a la parròquia de Sant Nicasi, a Gavà, per decisió de Narcís Jubany, ningú no va alertar que els seus quatre pupils avantatjats, treballant amb grups parroquials de postconfirmació (14 a 17 anys) i amb nois de 12 anys, estaven actuant de la mateixa manera que el seu “mestre”: portant els menors a cases de colònies i reinterpretant les Escriptures a la seva conveniència per demostrar-los que hi havia “una nova manera de vida cristiana”.

Igual que el testimoni d’Asunción Pié sobre la seva relació amb Albert Salvans, els diaques modifiquen progressivament la moral sexual dels menors fins a convèncer-los que no es pot estimar als demés si no és donant-se plenament, això és en ànima i cos, mantenint relacions sexuals. A poc a poc, la dinàmica manipuladora sectària i despersonalitzadora dels diaques va aconseguir que alguns joves -a la seva majoria d’edat o amb permís patern quan eren menors- anessin a viure amb ells en dos pisos que, encara que estaven separats per sexes i amb entrades diferents, es comunicaven internament.

Dret a desvirgar

En síntesi, la doctrina sexual del sacerdot Paco Andreo, tal com me l’han explicat exmembres del grup, és una barreja de ‘dogmes’ que no persegueixen altra cosa que la submissió sexual dels qui els accepten. Així, per exemple, es postula que “la parella estable ha de ser rebutjada per ser una manifestació nefasta de l’egoisme que limita donar amor a una sola persona, excloent les demés”.

L’inici de les relacions sexuals, segons ha ensenyat Paco Andreo, “li correspon demanar-ho a l’home, ja que per naturalesa és més actiu i menys constant (infidel), mentre que la dona és més passiva. Per això ha de ser l’home qui decideix amb qui, quan i de quina manera vol fer l’amor”.

El pastor de cada “caseta” tenia el privilegi de desvirgar les noies, segons m’explicava una exmembre del grup de Pere Cané: “Fins abans dels 16 anys només podies fer l’amor sense penetració, però quan arribaves a aquesta edat et deia “vinga, que ja toca” i tenies el primer coit complet. Les relacions sexuals es mantenien en el moment i el lloc que el líder decidia; ell escollia la noia i cada una se sentia molt contenta d’això, ja que, en haver fomentat prèviament una gran competitivitat entre nosaltres, en aquest i altres terrenys, l’elecció comportava arribar al cim de les preferències del pastor. Mentre que als nois del grup els podíem negar una relació sexual, havíem d’acceptar totes les que ens proposava el pastor.

En aquells dies, en cadascuna de les quatre ‘casetes’ hi havia entre 10 i 15 noies i 6 o 7 nois, i en les parròquies mobilitzaven grups de més de 20 joves que es mostraven encantadíssims amb aquells diaques tan oberts i actius.

Al principi et xocava tot allò que anaves veient -continua explicant l’exseguidora de Pere Cané-, però en ser un grup tan atractiu t’ho anaves empassant tot a poc a poc. Els adults del grup pressionaven i tutelaven en tot moment, era obligatòria la confessió permanent i ho havíem d’explicar tot al monitor. Hi havia una gran seducció dins del grup. Et trucaven per telèfon contínuament i si deixaven de fer-ho un dia et senties molt malament, com exclosa. No es podien tenir activitats o amistats fora del grup, així que vivíem en una mena d’aïllament que va acabar per repercutir molt negativament en els estudis i en la nostra mateixa vida”.

Informat puntualment

Quan, el 1989, les famílies d’Asunción Pié i de la seva companya Marta R. van optar per denunciar les pràctiques de Salvans i de Cané, molts pares van tancar files al voltant d’ambdós i van negar l’evidència.

Aquestes famílies catòliques, de classe mitjana més o menys acomodada, seguien confiant, obstinadament, en la neteja de l’entorn en el qual es desenvolupaven els seus fills. Altres pares, encara que ja fa temps que van intuir el rerefons de Nous Camins, han preferit seguir callant resignadament i no alimentar un escàndol dins de l’Església. “Així veig la meva filla almenys un cop al mes -ha expressat un pare- quan ve a menjar i a buscar els diners que li dono per la seva manutenció”.

Però el silenci més gran, el mutisme més terrible i feridor prové del mateix cor de l’episcopat barcelonès.

Joan-Enric Vives i Sicilia, nomenat bisbe auxiliar de Barcelona el 9 de juny del 1993, era, en l’època dels fets apuntats, el rector del Seminari Conciliar de Barcelona i coneixia perfectament els seminaristes de la Casa de Santiago que, per altra banda, l’informaven puntualment de tot el referent a les activitats de Paco Andreo, els seus diaques i els membres de Nous Camins.

 El bisbe Vives sempre es va manifestar, privadament, horroritzat pel que estava passant i era contrari a l’activitat d’aquesta gent, però mai no va moure un dit per impedir uns abusos sexuals dels quals en tenia perfecte coneixement.

(…)

En la cúria del govern de l’arquebisbat de Barcelona, tots els prelats coneixen perfectament els detalls d’aquesta història de corrupció de menors, però almenys cinc d’ells han tingut responsabilitat directa en el seu encobriment: els cardenals Narcís Jubany Arnau i Ricard Maria Carles Gordo, i els bisbes auxiliars Cales Soler Perdigó, Jaume Trasserra Cunillera i Joan-Enric Vives Sicilia.

Els responsables de l’ocultació

En el llibre Pederastia en la Iglesia española, Pepe Rodríguez dona més detalls d’aquests fets i assenyala la responsabilitat directa del copríncep d’Andorra:

A l’arxidiòcesi de Barcelona, un nombre indeterminat de menors d’edat -probablement més de setanta- d’ambdós sexes, van ser corromputs sexualment per un grup de sacerdots i diaques.

Els fets van ser denunciats davant l’arquebisbat per almenys tres famílies de les víctimes -ja que la majoria dels pares, alguns d’ells ben identificats per aquest autor, van preferir acceptar els abusos sexuals als quals van ser sotmesos els seus fills i filles abans que enfrontar-se a l’Església-, però des de la cúpula eclesial es va encobrir tota la xarxa de delinqüència sexual, es va enganyar a les famílies denunciants -impedint que denunciessin els delictes davant la justícia civil i assegurant que els delinqüents serien expulsats de l’Església, cosa que mai va succeir- i es va protegir a tots els corruptors, tant els que eren sacerdots, i ho segueixen sent sense problemes, com els que eren diaques i van ser posteriorment ordenats sacerdots amb el beneplàcit dels prelats que coneixien les seves agressions sexuals.

Entre els prelats amb màxima responsabilitat en l’ocultació de la xarxa clerical més gran de corrupció de menors que hi ha hagut mai a Espanya destaquen els cardenals Narcís Jubany Arnau (ja traspassat i que va ser un excel·lent bisbe, malgrat tot el que se li pugui criticar) i Ricard Maria Carles Gordo (exvicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola, prelat poderós que compta amb el suport de l’Opus Dei i amb certa popularitat internacional després d’haver oficiat la televisiva boda de la infanta Cristina), així com Carles Soler Perdigó, Jaume Trasserra Conillera i Joan-Enric Vives Sicilia.

Carles Soler Perdigó era el titular de la parròquia de Sant Pius X de Barcelona quan un dels seus diaques, Albert Salvans, va corrompre sexualment a diverses menors de la parròquia, en algun cas copulant en una habitació de la mateixa parròquia. Soler va conèixer amb tot luxe de detalls la gran dimensió dels abusos sexuals comesos en la seva parròquia i els va encobrir amb plena consciència i voluntat.

Va fer el mateix després de ser ordenat bisbe -el 22 de setembre de 1991- i també des de la seva responsabilitat com a bisbe auxiliar de Barcelona, temps en el qual es va tramitar l’expedient secret en el qual es va ‘jutjar’ al clergue delinqüent implicat en aquest cas i que, naturalment, va ser ‘condemnat’ a ‘penedir-se’, en privat, per descomptat.

Jaume Trasserra Cunillera, des del seu capital i influent càrrec de vicari general –tant amb el cardenal Narcís Jubany com amb Ricard Maria Carles, que es va veure forçat a cessar-lo el 1995-, va rebre sempre amb els braços oberts Pere Cané -un dels actius protagonistes de la xarxa de corrupció de menors- en els moments més conflictius i no va dubtar en mostrar-se com a valedor seu i de Nous Camins -l’associació a la qual pertanyien part dels diaques i sacerdots que van corrompre desenes de menors- quan va fer falta, que no van ser poques vegades, arribant a enfrontar-se amb els seus col·legues prelats en defensa dels interessos dels seus amics”.

Joan-Enric Vives i Sicilia, actual bisbe de la diòcesi d’Urgell, era, en l’època que va actuar la xarxa clerical de corrupció de menors, el rector del Seminari Conciliar de Barcelona i coneixia perfectament els seminaristes de la Casa de Santiago -la institució a la qual pertanyien alguns dels sacerdots que van organitzar la xarxa corruptora- que, per altra banda, l’informaven puntualment de totes les activitats de Paco Andreo –sacerdot que pertanyia a la xarxa-, els seus diaques i els membres de Nous Camins. El bisbe Vives sempre es va manifestar, privadament, horroritzat pel que estava passant i era contrari a l’activitat de tot aquest grup de corruptors, però mai no va moure un dit per impedir uns abusos sexuals dels quals tenia perfecte coneixement.

(…)

L’existència i manera de procedir de la xarxa clerical de corrupció de menors que va donar lloc a aquest cas és innegable, està ben acreditada i documentada, va ser perfectament coneguda per la cúpula de l’arquebisbat de Barcelona i el cas, en el seu conjunt, és altament eloqüent de la manera habitual d’encobriment que la jerarquia catòlica dispensa sempre als sacerdots embolicats en escàndols sexuals.

Els expedients interns oberts per l’arquebisbat de Barcelona per ‘jutjar’ els delictes esmentats es van tancar imposant “determinats remeis penals als sacerdots responsables de l’extingida fundació canònica Casa de Santiago i de l’associació civil Nous Camins”, tal com va acabar reconeixent  i forçat per la publicació del meu llibre, en una breu nota de la Secretaria General de l’Arquebisbat.

Els “determinats remeis penals” no van suposar absolutament res pels sacerdots implicats, que van seguir amb la seva vida normal. A Franciso Andreo se li va aconsellar que continués a l’Àfrica –realitzant activitats amb Nous Camins-, els diaques que es van deslliurar de les denúncies personals van ser ordenats sacerdots a Barcelona amb summa discreció.

El diaca Albert Salvans va ser enviat per ordenar-se a la diòcesi britànica de Westminster i destinat com a sacerot a Kentish Town. Pere Cané va viatjar als Estats Units per ser ordenat a Wisconsin. De les víctimes ningú no se’n va ocupar i l’arxidiòcesi ni tan sols va haver d’indemnitzar a ningú entre les desenes de menors d’ambdós sexes que van ser corromputs sexualment per membres del seu clergat”.

Vives no ha demanat mai perdó

L’arquebisbe i copríncep Joan-Enric Vives no ha demanat mai perdó, ni en públic ni en privat, per la seva covardia criminal, que retrata el periodista i escriptor Pepe Rodríguez en aquests dos llibres. Els fets van passar uns anys abans que fos nomenat, l’any 2001, bisbe coadjutor de la Seu i, amb posterioritat, l’any 2003, bisbe i copríncep d’Andorra.

Loading

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Feu un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies