El moviment independentista -partits i entitats- està desconcertat i desorientat. Lògic. Estem al segle XXI i Catalunya està plenament inserida a la Unió Europea i al bloc occidental atlàntic d’un món irreversiblement globalitzat (aquesta és la conseqüència i el destí de la civilització d’Internet).
Plantejar i treballar, en aquestes coordenades històriques, per la secessió d’un bocí del territori comunitari -un projecte que només beneficia l’estratègia de Vladímir Putin d’afeblir Europa- és una utopia suïcida sense cap ni peus. És legítim ser independentista? Sí, per descomptat. Però això no obsta perquè, ara i aquí, sigui un gruixut error de concepte i de percepció.
ERC, Junts x Catalunya i la CUP estan immersos en processos congressuals, intentant mantenir i reanimar una flama que està apagada. Els lideratges d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont estan totalment amortitzats, després del fracàs del procés i dels desgraciats fets de la tardor del 2017. Malgrat tot, un i altre volen continuar al peu del canó, sense adonar-se que les tropes que arrosseguen estan cada cop més minvades i desmotivades. Ja s’ho faran, ja s’ho trobaran.
Mentrestant, el president Salvador Illa i el Govern de la Generalitat van per feina, a tota màquina. Amb el nomenament dels consellers i de l’estructura d’alts càrrecs, el PSC ha construït una sòlida columna vertebral per poder gestionar amb solvència i eficàcia les competències que té assumides l’administració autonòmica.
Començarem a veure els primers resultats del canvi amb rapidesa. Dirigir i administrar un territori europeu, pròsper i modern, de 8 milions d’habitants no és una tasca sobrehumana. Al contrari, és agraïda. El PSC té una acreditada pedrera de càrrecs municipals, bregats en la gestió del dia a dia, que seran fàcilment capaços de traslladar la seva contrastada experiència a la dimensió autonòmica.
La potència dels comandaments socialistes que omplen l’organigrama de la Generalitat mereix molt de respecte. No estem davant d’un Govern de nyigui-nyogui. Salvador Illa està al capdavant d’una maquinària molt poderosa que, sàviament dirigida, esdevindrà implacable i inexpugnable per a l’oposició que pugui aglutinar i exercir Carles Puigdemont.
No és només la Generalitat. El PSC governa a l’Ajuntament de Barcelona, a les principals ciutats del país (L’Hospitalet, Tarragona, Reus, Lleida, Sabadell, Mataró…), a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a tres de les quatre diputacions, té presència al Consell de Ministres i militants del PSC presideixen importants empreses públiques (Renfe, Aena, Indra, Enagás, CZF…). Mai en la història democràtica un partit català ha concentrat tant de poder com l’organització que dirigeix Salvador Illa.
Estem davant d’un fenomen nou, sense parió. Per descomptat, no hi ha cap altre país ni territori de la Unió Europea on el partit socialista i les esquerres acumulin tant de poder hegemònic com en el cas del PSC i dels seus aliats (ERC i Comuns) a Catalunya.
Per tant, el president Salvador Illa té una doble responsabilitat. Dirigir, de manera intel·ligent i exemplar, la gestió de la Generalitat -estic convençut que ho farà- i, a la vegada, convertir Catalunya en un referent i baluard de la socialdemocràcia europea i mundial i alternativa pràctica del neoliberalisme caníbal.
La història de Catalunya ha patit moltes batzegades. Des de la mort de Franco, el nacionalisme ha estat el vector polític predominant, tant amb les presidències dels convergents (Jordi Pujol, Artur Mas, Carles Puigdemont i Quim Torra) com amb les dels tripartits de Pasqual Maragall i José Montilla. I així ens ha anat: decadència econòmica, destrucció de les caixes d’estalvis, fugida de grans empreses (La Caixa, Naturgy, Banc Sabadell…), imperdonable retard en la implantació de les energies renovables, desprestigi institucional, retrocés de l’ús social de la llengua catalana, degradació de l’educació, etc.
Amb Salvador Illa encetem una nova etapa, que estarà marcada per la recuperació de la il·lusió i l’excel·lència. Els atacs rebuts des de l’independentisme hiperventilat, acusant-lo de ser el president “més espanyolista”, són totalment gratuïts i sobrers.
Un president de la Generalitat que propugna una millora substancial del finançament autonòmic, que promou la federalització de l’Estat, que defensa la gestió pròpia de les Rodalies, que ha creat, per primera vegada, una Conselleria de Política Lingüística, que defensa l’extensió de l’ús social del català i el seu reconeixement a la Unió Europea, que té com a prioritat la millora del sistema educatiu, basat en la immersió lingüística… no pot ser titllat d’“espanyolista”. Per les mateixes raons, la “caverna” política i mediàtica madrilenya l’acusa de ser un “submarí dels independentistes”. Això vol dir que anem bé.
Encetem setembre amb sabates noves. El nou Govern de la Generalitat -amb el suport dels empresaris, dels sindicats, dels ajuntaments, de les diputacions i del president espanyol, Pedro Sánchez- pot i ha de liderar les grans transformacions que necessita la Catalunya dels 8 milions per esdevenir una comunitat territorial europea puntera. Davant la puixança -aquí i arreu- de l’extremadreta xenòfoba i populista, tenim una oportunitat d’or per demostrar que a Catalunya, amb hegemonia socialista i d’esquerres, som capaços de construir una societat cohesionada i guiada per la democràcia i la justícia social.
En aquest sentit, podem esdevenir un exemple i un revulsiu per la resta d’Espanya i per la Unió Europea, més desnortada i paralitzada que mai. Pau als carrers, prosperitat a les empreses i pels treballadors, aigua pels pagesos, ampliar el parc d’habitatges a preu accessible, millora dels barris desfavorits, educació de qualitat a les escoles i hospitals descongestionats. Heus aquí el programa de govern de l’“espanyolista” Salvador Illa.
Jo l’ajudaré perquè pugui materialitzar-lo. Per primer cop en moltes dècades tenim a Catalunya un Govern que uneix i hem de fer pinya per enfortir-lo. Puc dir alt i clar que el meu llarg combat personal, professional i polític, com a ciutadà català, periodista i editor, ha estat culminat amb èxit, que vull que esdevingui l’èxit de tots.
