La investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat és un nou llibre que s’obre en la història de Catalunya. Amb el “sí” de les bases d’Esquerra Republicana al preacord signat amb el PSC, tanquem una llarga etapa de 44 anys, que va començar amb l’elecció de Jordi Pujol -precisament, gràcies al suport que l’any 1980 li va donar l’ERC d’Heribert Barrera- i que va culminar amb el Dragon Khan del procés independentista, encetat després que l’hereu de la dinastia, Oriol Pujol, fos enxampat i condemnat en el cas de corrupció de les ITV.
Des dels rengles del puigdemontisme i de l’independentisme més hiperventilat ja han començat a atacar despietadament Salvador Illa, abans que sigui investit oficialment president de la Generalitat, formi govern i prengui les primeres decisions. Que si és un “espanyolista furibund”, que si és “molt de dretes”, que si va ser un abrandat defensor de l’article 155 de la Constitució contra l’autoproclamada independència “fake”, etc.
Després de la tempesta, arriba la calma. I Salvador Illa és, abans que res, una persona tranquil·la, raonable, fiable i que sap escoltar. És als antípodes del messianisme i del mil·lenarisme, que tant de mal han fet a Catalunya, amb presidents com Jordi Pujol, Artur Mas, Quim Torra o Carles Puigdemont, de paraula encesa, però que han deixat, per diversos motius, un balanç molt decebedor i frustrant del seu pas per la política.
El futur i nou president de la Generalitat és un polític pragmàtic i sense complexos, com els que van tenallar José Montilla durant el segon tripartit. D’origen senzill, fill d’una família de classe treballadora, Salvador Illa va entrar en política com a regidor de la Roca del Vallès, de la mà del seu mentor Romà Planas, persona de la màxima confiança del president Josep Tarradellas, tant a l’exili de Saint-Martin-le-Beau, com en el seu retorn a Catalunya.
Gran negociador, com ha demostrat amb el laboriós acord assolit amb ERC per a la seva investidura, Salvador Illa menarà una política i una acció de govern focalitzada en assolir grans consensos parlamentaris, més enllà del coixí del tripartit que li dona suport. Amb l’única excepció dels partits xenòfobs Vox i Aliança Catalana, tota la resta de forces -JxCat, PP i la CUP- seran convocades també a participar en l’entesa en temes cabdals.
És la vella escola tarradellista que torna, després del llarg parèntesi que van significar el pujolisme, el pseudopujolisme maragallià i el postpujolisme independentista. Salvador Illa és, en el sentit metafòric i real, un corredor de fons, dotat d’una gran resistència i de capacitat i intel·ligència per modular i administrar els “tempos”, que és una eina fonamental en política.
Té quatre anys al davant i una feina descomunal i apassionant per posar al dia i ordenar Catalunya. Però és aquesta una tasca raonablement fàcil d’abordar, sempre que aconsegueixi la col·laboració -que la tindrà- d’una àmplia majoria de les forces polítiques, empresarials i socials del país. Al cap i a la fi, Espanya és una democràcia consolidada i plenament inserida a la Unió Europea i, en aquest context, administrar amb decència i amb voluntat de progrés una comunitat territorial de 8 milions de persones no és especialment complicat.
Gràcies a la tenacitat negociadora d’ERC, la millora del finançament -diguem-n’hi singular, diguem-n’hi just– de la Generalitat serà el gran cavall de batalla d’aquesta legislatura que ara comença. És una qüestió altament sensible, perquè afecta, per efecte dominó, tota la resta de comunitats autònomes.
Però aquest és un meló que calia obrir. Entre altres coses, perquè l’economia de l’Estat espanyol ha crescut i ha mutat molt en les últimes dècades. Els esquemes de fa trenta, vint o deu anys enrere ja no són vigents avui. Madrid, per exemple, s’ha consolidat com la megacapital econòmica i financera, amb un gran dinamisme i una enorme capacitat d’atracció inversora, en detriment de Barcelona, que era, per antonomàsia, la locomotora empresarial i industrial espanyola del segle XX.
Zones tradicionalment endarrerides, com Andalusia, Galícia o l’Aragó, s’han espavilat molt en els últims anys i el mateix podem dir de Múrcia, Castella-la Manxa o Extremadura, que han sortit del pou de la depressió crònica. La Comunitat Valenciana va com un coet i el turisme ha portat una gran riquesa a les illes Canàries. Totes les capitals espanyoles -tinguin més o menys habitants- gaudeixen avui d’uns bons serveis, de bones comunicacions i d’una bona qualitat de vida.
Catalunya ha fet una important contribució solidària que, sens dubte, ha ajudat, en democràcia, al reequilibri territorial d’Espanya. Però és hora de revisar, discutir i corregir el fet incontestable que la Generalitat ha de tenir més recursos disponibles, en funció de l’esforç fiscal que fem els catalans, per donar resposta a les nostres legítimes ambicions de prosperitat i justícia social.
També és cert que la Generalitat s’ha convertit en una màquina de malgastar els diners, amb la multiplicació escandalosa de subvencions i de guinguetes de dubtosa explicació racional. Cal una reforma en profunditat de l’administració pública a Catalunya, de la qual, sens dubte, en podríem obtenir grans estalvis. Començant pel fet insòlit que hi hagi 947 ajuntaments, la majoria dels quals de demografia molt petita.
Des d’aquesta perspectiva, és bo que la Generalitat se n’encarregui de recaptar els impostos i recuperi, d’aquesta manera, la funció primigènia per a la qual va ser creada, l’any 1359. Això ens farà, a l’hora de la veritat, més exigents i responsables en el control dels ingressos i de la despesa. Aquest exercici de maduresa política hauria de ser extrapolable a les altres comunitats autònomes que s’hi vulguin sumar.
Els comptes de l’Estat han de ser clars, en la recaptació i la distribució, per tal que no hi hagi desigualtats en l’assignació pressupostària per càpita, en funció del territori on es viu. Aquesta és la premissa imprescindible que han de pactar els grups polítics al Congrés dels Diputats i al Senat.
Després, ha de primar el principi d’eficàcia i subsidiaritat en la gestió tributària. I ja se sap, per experiència, que l’administració més pròxima al ciutadà és qui fa millor la feina que té encomanada.
