Psicòloga social experta en violències i presidenta de Stop Violències, la primera associació feminista d’Andorra. Ha narrat la lluita pels drets de les dones al Principat a través del poemari Libre y Salvaje i del llibre Absolta, en el qual també explica el procés judicial al qual va haver d’enfrontar-se arran de la denúncia del Govern d’Andorra contra ella. Ara, publica el II Poemario feminista de lucha y resistencia en el Principado de Andorra.
Què és el II poemari feminista?
És l’últim pas. Un lloc esfereïdor on poso l’últim que em quedava per reparar, per autoreparar-me, perquè el Govern no ha reparat ni repararà res. Necessitava compartir les meves emocions, i aquest poemari és una manera de posar-me al centre, com a ésser humà que soc, perquè sembla que a nivell social i a alguns mitjans de comunicació s’han oblidat que també sagno si em punxen.
Què diferencia aquest nou poemari del primer, Libre y Salvaje?
El primer poemari va néixer de la necessitat de poder expressar el que sentíem arran del linxament, i el vam fer des d’un lloc de llum. Hi ha una mica de dolor, però ho vam fer des d’un altre lloc, perquè aleshores no se’ns va permetre expressar el dolor. Quan vam dir que el Govern ens perseguia, hi va haver institucions públiques que ens van dir que era responsabilitat nostra per haver-lo exposat. No vam voler mostrar tot aquell dolor, perquè el mal es mostra quan pot ser assumit i reparat, no quan està sent deshumanitzat i justificat. Aquest poemari, en canvi, incomoda, perquè la violència d’Estat és incòmoda i travessa, llavors el nou poemari també. A més, els poemes no són d’aquests últims mesos. En moments durs he escrit poemes, com es veu també en el llibre Absolta, i alguns els vaig escriure durant la pandèmia. De fet, cal recordar que la persecució a la meva persona té la pandèmia enmig, la qual cosa ho agreuja bastant. Després, durant el procés de judicialització, he escrit poemes arran de les coses que s’han dit de mi. El segon poemari és una selecció dels poemes que tenia escrits i que he volgut compartir.
Dius que es tracta d’una selecció de poemes que tenies escrits. Has fet alguna modificació, després de rellegir-los i fer la tria?
No he fet cap modificació, perquè quan escrius una cosa en un moment concret, té una intensitat i una emoció que, quan ho llegeixes, s’han transformat per l’experiència. Llavors, he sigut ser fidel a tot el que vaig sentir en el moment perquè crec que em mereixo respectar tot aquest dolor. Òbviament, amb el temps les coses es veuen diferents, però en el moment, el mal era el que era, i el meu jo d’ara no té dret a censurar el dolor d’aquella jo d’aquell moment en el qual ho vaig passar molt malament. No he retocat pràcticament els poemes, com a molt alguna mètrica, però no el contingut. No és just que el meu jo d’ara censuri. Sí que m’he adonat que acostumo a treure importància a les coses, i ha sigut heavy veure tot el dolor que he sentit en aquest procés i recordar-lo. Escriure poemes és catàrtic perquè ho treus tot fora, i és terapèutic.
Vas presentar el segon poemari amb motiu de Sant Jordi. Com va anar la primera presa de contacte amb el públic?
La gent és meravellosa. Vam estar en tres llocs: a Sant Julià de Lòria i a Escaldes va anar molt bé perquè ens van posar amb la resta d’escriptors i escriptores, mentre que a Andorra la Vella no ens van deixar estar a la taula central per motius aliens a l’organització, segons aquesta. Segons nosaltres, va ser per no incomodar el cap de Govern, que prou incòmode va haver d’estar l’any passat en la presentació d’Absolta. És trist, com a societat, que ens aïllin, però no va tenir cap repercussió en la venda del llibre, perquè a Andorra la Vella molta gent va apropar-se a la nostra parada a rebre el nou poemari amb molta il·lusió, alegria i suport. Estarem al retro mercat de la Vall del Madriu i durem exemplars, però els llibres també es poden obtenir en format ebook; només cal que contactin amb nosaltres per fer-los-hi arribar.
Sents que, arran de l’absolució, part de la societat andorrana s’ha reconciliat amb tu?
Amb mi no s’ha de reconciliar ningú perquè no m’he barallat amb ningú. Que jo sàpiga, l’únic que s’ha barallat amb mi ha sigut el Govern. Ara bé, sí que hi ha gent que al principi va creure a ulls clucs el discurs del Govern, així com algun partit i algunes associacions, que se’ns han tornat a apropar perquè per la seva pròpia experiència han vist que el què dèiem era cert. No ha sigut tant per l’absolució o pel que hem fet, tot i que evidentment l’absolució és important, però la nostra sentència va del dret a la llibertat d’expressió i diu que no hem comès cap delicte. Hi ha gent que comença a plantejar-se coses; passen coses greus al Consell General, respostes del cap de Govern amb un to i un contingut que generen preocupació; i això genera consciència amb el que diem nosaltres. La gent que ve a veure’ns ens diu que és cert tot el que diem, però que tenen molta por, perquè amb la violència, quan és estructural, tens molt i molta por a perdre.
Què recomanaries a les persones que senten aquesta por?
La por és una eina dels Estats i règims autoritaris, i amb aquesta es dona al govern un poder que farà molt difícil al canvi. Recomano a la gent que l’enfronti, que sigui valenta i que busqui mecanismes per poder enfrontar la por. El que fa Stop Violències és efectiu i funciona, perquè la gent s’està unint a nosaltres i està superant la seva pròpia por. A mi, el 2014, em van infondre molta por perquè no batallés pels drets sexuals i reproductius, i el 2025 estem parlant de despenalització de l’avortament, així que sí que hi ha resultats quan s’enfronta aquesta por. És cert que, de vegades, els resultats no són positius, però només ho podem saber si ho enfrontem.
Amb quins poemes et quedaries que reflecteixen millor el que has viscut?
Em quedaria amb el poema a la meva gossa Concha que es diu Ella. La meva gossa i els meus gatets han sigut bàsics a l’hora de sobreviure a tot això. També hi ha un poema anomenat Las reflexiones confinadas, que són pensaments durant el confinament; i El camino equivocado, en el qual dono les gràcies a l’univers per poder canviar de rumb després de tot això, i em plantejo com batallar, des de quins llocs, si estem batallant de manera efectiva… És un poema en el qual em plantejo realment abandonar la militància. És una cosa que una es pregunta constantment. Hi ha dies dolents, en els quals només veus la part negativa, qui et qüestiona, el que fa el Govern, la manipulació… I hi ha dies meravellosos, amb missatges a les xarxes socials de dones a les quals ajudem, i dius: “Vinga, segueixo”. Aquest dilema constant el tenim totes les persones que treballem en la defensa dels drets humans. És complicat, perquè el camp d’actuació és el del Govern, i no es pot generar cap altre on la ciutadania se senti més còmoda, de manera que requereix valentia.
Com influeix el pes de ser la figura més visible de la lluita feminista a Andorra?
Que una es plantegi deixar alguna cosa no la fa menys militant. Sembla que sempre hem d’estar en línia recta, sense dubtes, i és clar que hi ha dubtes, i està bé plantejar-los i respondre’ls. Si jo decidís deixar la militància, no em tremolaria la mà. No li dec res a ningú, ho faig per un sentiment de justícia heretat del meu avi, però el dia que decideixi que s’ha acabat, s’ha acabat. Per això és important que la gent s’activi, perquè necessitem ser moltes i jo no he d’estar sempre. Hi ha certa comoditat social en pensar que ja estic jo o Stop Violències, però és necessari que la gent surti en comunitat de casa per batallar pels drets. Molta gent m’anima, com si fos la meva batalla, però aquesta batalla és també per elles… És molt interessant veure els qui opinen des de la comoditat del sofà el que hem de fer, però per tenir-los en consideració han de sortir a militar. Hi ha persones que ho farien, però tenen batalles personals importants, i ho entenem, però també hi ha d’altres que opinen des de casa seva mentre nosaltres posem el nostre cos per aconseguir drets.
Com encaixa el nou poemari amb la resta de llibres que has escrit?
El segon poemari vindria abans que Absolta. A Absolta hi ha poemes que ja tenia escrits també, i representaria com el tancament d’un cicle, d’una etapa que ha sigut molt dura. La gent no és conscient del que significa que et persegueixi un Estat. A nivell mental, suposa molta càrrega, perquè volem pensar que els Estats ens protegeixen, però l’Estat no està fent aquesta funció, potser perquè vivim en una teocràcia parlamentària. Tant els poemaris com Absolta són l’exposició pública de la violència, perquè la violència s’ha d’exposar, vingui d’un Estat, de la parella o de qui sigui. Qui exerceix la violència no mereix ser protegit amb el nostre silenci.
El nou poemari i la resta de llibres de Cortés es poden aconseguir a través de Stop Violències i estan disponibles en format ebook. Contacta amb l’associació per a més informació.
