Si l’agressió criminal ordenada pel Kremlin contra Ucraïna ha provocat, de retop, l’enfortiment i la cohesió de la Unió Europea (UE), també ha servit per desemmascarar la doble moral dels nostres governants. Mentre la invasió de l’exèrcit rus deixa un esgarrifós rastre de dolor i destrucció –com hem vist a Butxa-, el gas de procedència russa ha continuat passant, com si res, per les canonades que el porten cap als seus clients europeus.
L’enorme sotrac vital que pateix la societat ucraïnesa i, per extensió, tota la població de la UE, a conseqüència de la guerra desfermada per Vladímir Putin, contrasta amb la “normalitat” del comerç d’hidrocarburs (gas i petroli) procedents de Rússia. Els dos grans països europeus -Alemanya i França- volen i dolen: d’un cantó, lliuren diners i armament al govern de Kíev, perquè pugui defensar-se de l’atac del qual és víctima Ucraïna; però, de l’altre, continuen pagant religiosament les factures que els gira Moscou per les vendes de combustible, que constitueixen la seva principal font d’ingressos i li permeten, a la vegada, alimentar la seva mortífera maquinària de guerra.
Es calcula que les exportacions de gas rus als territoris de la UE pugen, anualment, a uns 100.000 milions de dòlars i que cobreixen el 40% del consum que fan les indústries i les llars europees. Capgirar aquesta situació de dependència de Rússia, i més d’un dia per l’altre, és, se’ns diu, extremadament difícil i complicat.
Els dirigents europeus, amb aquest doble joc, intenten que la sang ucraïnesa no ens esquitxi i que l’economia de les famílies i les empreses pugui quedar al marge d’aquest conflicte bèl·lic. Però això no és possible: els especuladors han aprofitat aquesta situació d’inestabilitat generada pel Kremlin per inflar artificialment els preus dels carburants i han engegat una espiral inflacionista dels preus de tots els productes que ja castiga, de manera alarmant, la vida quotidiana de la gent.
No ens podem quedar amb els braços plegats. Vladímir Putin continuarà torturant la població ucraïnesa mentre rebi les muntanyes d’euros i de dòlars que, malgrat les sancions econòmiques imposades, li paguem els països occidentals. Si volem ser, de debò, solidaris amb Ucraïna, la UE també ha de fer un “esforç de guerra” per accelerar al màxim la substitució del gas i del petroli rus, fins a fer-los, immediatament, innecessaris i prescindibles.
En aquest context, la transició energètica per acabar amb la dependència dels hidrocarburs ja no és només un instrument cabdal en la lluita contra el canvi climàtic. També és la millor arma de defensa dels valors democràtics i contra la barbàrie.
En perspectiva històrica, ens adonarem que la “civilització del petroli” ha estat una pàgina molt amarga del pas de la humanitat sobre la Terra. No només pels gravíssims estralls ecològics que ha provocat i provoca la incineració de les antigues masses de vegetació podrida que van quedar enterrades al subsòl.
La pràctica totalitat dels països que han estat “beneïts” amb l’existència d’hidrocarburs s’han convertit en un infern per a la seva població: els governants de l’Aràbia Saudita, l’Iran, l’Iraq, els Emirats, Veneçuela, Nigèria, Angola, Guinea Equatorial, Sudan del Sud, Síria, Algèria… han aprofitat aquesta enorme riquesa econòmica per armar-se fins a les dents i crear règims dictatorials, sovint despòtics i cruels. La Rússia de Vladímir Putin és, en aquests moments, un trist i dramàtic paradigma d’aquesta realitat incontestable.
Si volem salvar aquest planeta, hem de girar pàgina ràpidament a la “civilització del petroli”. Tenim científics, tenim enginyers i tenim els mitjans econòmics per fer aquest imprescindible recanvi energètic. Els governs occidentals ja han vist i comprovat com les gasta Vladímir Putin i l’única solució que se li pot aplicar és la marginació total: que s’ofegui amb el seu petroli i el seu gas.
En espera que l’hidrogen verd i la fusió nuclear posin a punt la tecnologia que ens ha de permetre accedir a un doll infinit d’energia, els governs europeus han d’intensificar, a curt termini, la implantació de les renovables (eòlica, solar, hidroelèctrica, biomassa, geotèrmia…) en els seus territoris. Sabent que són estructures provisionals i que es podran desmuntar quan ja no siguin necessàries. La població ho ha d’entendre així.
De la mateixa manera que s’ha fet amb polítiques reeixides com la de l’estalvi de l’aigua, cal conscienciar la gent perquè col·loqui intensivament panells solars a les cases i a les empreses. Els ajuntaments han de promoure i crear parcs energètics per autoabastir els seus municipis.
Cal convertir totes les centrals hidroelèctriques en reversibles per incrementar ràpidament la seva potència. Podem fer de les muntanyes de deixalles orgàniques que generem rendibles jaciments de gas metà. Hem d’aprofitar tots els indrets on bufi el vent –al mar o terra endins- per aixecar torres eòliques. Els fluxos d’aigua calenta subterrània han de servir per escalfar les llars i generar vapor. Podem netejar els boscos i aprofitar les restes vegetals com a combustible per produir electricitat, etc.
El nostre futur i el nostre benestar passen per la sobirania energètica. No hem de dependre de les importacions de petroli, ni de gas ni d’urani per poder mantenir el nostre nivell de vida i prosperar. Aquest és el repte que afrontem i els nostres governants –des de l’alcalde del poble més petit fins al president de la Comissió Europea- han d’estar a l’altura de la seva responsabilitat històrica.
Girar l’esquena al petroli i al gas de Rússia és el millor favor que podem fer a Ucraïna. A nosaltres ens pertoca lliurar la “guerra energètica” i l’hem de guanyar.
