El futbol català està contra les cordes per culpa d’una pandèmia que amenaça de trencar la fràgil sostenibilitat d’unes estructures que fins ara han estat capaces d’aguantar des de fa massa anys a la corda fluixa i en un entorn de precarietat permanent. Caldrà veure, ara, si aquesta capacitat sorprenent per viure al dia resisteix la tragèdia que ha arribat de sobte i sense estar gens preparats.
Els problemes del Barça o de l’Espanyol, amb pressupostos de milions d’euros, no són en cap cas representatius del drama de l’esport català. Per gegant que sembli l’estructura del FC Barcelona, les aproximadament 100 fitxes professionals blaugranes inscrites a la Federació Catalana de Futbol representen només el 0,05% de les gairebé 180.000 llicències territorials. Igualment, els clubs professionals -els dos de Primera Divisió, el Girona de Segona A i els deu de Segona B- no arriben ni a l’1% dels 1.367 clubs amateurs que, veritablement, són el futbol català.
La radiografia d’aquesta enorme comunitat de microclubs, modestos, és idèntica i generalitzada. Sense gairebé pressupost, tot just uns milers d’euros per sostenir el cost de les llicències dels seus primers equips, la mutualitat, les equipacions i els arbitratges, els seus pocs ingressos no provenen de les taquilles.
Els equips formatius, des de la categoria juvenil a la de prebenjamí, són el paradoxal suport d’aquests més de 1.300 clubs que es debaten entre l’eficiència social de l’esport de base i, d’alguna manera, la seva explotació. Al final, els primers equips representen més una càrrega que una solució, mentre que el planter s’està convertint en la seva raó de ser i en la taula de salvació.
Un club ingressa de mitjana uns 250 euros anuals per jugador dels equips inferiors, aproximadament vuit per club, quantitat amb la qual es fa front a la roba d’entrenament i de joc, el cost de les llicències (60 euros de mitjana), despeses d’arbitratge, desplaçaments i entrenadors. Amb sort, aconsegueixen mantenir el club actiu any rere any. Amb això i amb les rifes de Nadal. Què passarà si les 150.000 famílies d’aquest futbol no poden pagar la temporada vinent la quota dels seus fills? Això arrossegarà el futbol, centenars de clubs, a prop de la desaparició.
Ni les federacions ni la UFEC estan preparades
En el bàsquet, salvant les distàncies pel seu volum inferior respecte al futbol, ja que el nombre total de clubs és de poc més de 400, la situació serà la mateixa. Els pocs ingressos també depenen dels equips de base, els integrats per nens i nenes que, amb un gran esforç dels seus pares, poden entrenar-se i jugar durant la temporada amb una llicència federativa; això vol dir amb garanties de disputar una competició en condicions i amb una assegurança mèdica que, com en el futbol, han d’abonar els pares. La crisi que ve serà la conseqüència de l’impacte econòmic en milers de famílies amb un poder adquisitiu que baixarà i que hauran de renunciar a aquests petits luxes, que, com l’esport federat, mantenen la maquinària.
Ningú creu que les federacions puguin ser capaces de respondre a aquesta emergència més enllà de seguir cobrant, algunes com la Federació Catalana de Futbol, unes quotes i taxes abusives per mantenir una administració mastodòntica i sous de càrrecs directius i executius excessius i poc justificables. El pitjor, almenys en el futbol, i no cal dir a la UFEC (Unió de Federacions Esportives Catalanes), és que els seus dirigents desconeixen aquesta realitat i seguiran gastant diners a promocionar els seus càrrecs.
