El destí de Catalunya

En la primera trobada a la Moncloa entre Pedro Sánchez i Pere Aragonès, el president espanyol ha anunciat el ple suport del Govern central a la candidatura Pirineus-Barcelona per a la celebració dels Jocs Olímpics d’hivern de l’any 2030. Aquesta  iniciativa no ha estat ben rebuda pel  president de l’Aragó, Javier Lambán, que ha recriminat que es margini Saragossa d’aquest projecte.

En la candidatura que prepara el Comitè Olímpic Espanyol (COE), es contempla que les competicions d’aquests Jocs Olímpics -els primers que tindrien per escenari els Pirineus- se celebrin en territori català i aragonès. La polèmica, encara no tancada, rau en el paper que tindrien les ciutats de Barcelona i Saragossa en l’organització d’algunes de les proves. D’aquí l’enuig de Javier Lambán davant del nom provisional Pirineus-Barcelona que el COE dona a la candidatura i que suposa, de fet, l’exclusió de la capital aragonesa de qualsevol protagonisme.

Les relacions entre Catalunya i l’Aragó, tot i que compartim un llarg i fructífer passat en comú, estan molt deteriorades des de fa anys. Primer, per la “guerra” del transvasament de l’Ebre i, després, per l’enverinat litigi de les obres d’art religiós del monestir de Sixena i de les parròquies de la Franja, que han deixat profundes ferides entre els governs d’ambdues comunitats, unides durant segles per la Corona d’Aragó i la bandera quadribarrada. Aquesta enemistat s’ha traduït, per exemple, en la congelació de la participació de l’Aragó en el projecte de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, impulsat per Pasqual Maragall.

Després del traumàtic i fracassat procés de secessió, són moltes les tasques pendents que ha d’afrontar el Govern de la Generalitat de Pere Aragonès. I una de les més importants i prioritàries és refer les relacions de bona entesa i lleial col·laboració amb els veïns, en especial amb els germans de l’Aragó.

Els Pirineus, des del País Basc fins a les Alberes, són, des de fa 150 anys, una zona castigada per la despoblació i la depressió econòmica, tot i les enormes riqueses naturals i paisatgístiques que atresoren. Qualsevol projecte de futur per a Catalunya passa per un reequilibri demogràfic entre el litoral i l’alta muntanya, amb la revitalització de les comarques pirenaiques. En aquest sentit, l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern del 2030 és una fita cabdal que cal lluitar a fons i que no podem deixar escapar de cap de les maneres. En aquesta perspectiva, és obligatori que Pere Aragonès i Javier Lambán s’esforcin per arribar a un gran acord beneficiós per a tots.

Els sobiranistes catalans –des de l’expresident Jordi Pujol fins a l’actual president Pere Aragonès- sempre han estat i estan obsedits amb l’“enemic de Madrid”, sense adonar-se que el “poder real” que condiciona Catalunya, per bé i per mal, és, des de fa molts anys, a Washington (OTAN) i a Brussel·les (Comissió Europea). Amb els territoris que ens envolten –i així ho marquen els designis de Washington i Brussel·les- els catalans estem obligats a entendre’ns-hi i a cooperar.

Ara que el secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, ha visitat Espanya, és important que ens adonem en quin món vivim i en quin temps estem. La revolució digital i de les telecomunicacions ens ha portat i ens portarà, encara més, a un món totalment globalitzat, on tots els humans estarem connectats i tindrem els mecanismes (llengua i moneda) per poder relacionar-nos fluidament.

Això no és dolent. Al contrari. És el batec de totes les religions que han arribat als nostres dies i que ens parlen de pau, d’amor fraternal i respecte a la meravellosa biodiversitat del planeta. També dels grans ideals de la Il·lustració, de la maçoneria, de la Revolució francesa, de la Constitució dels Estats Units, del socialisme, de l’anarquisme… que evoquen una humanitat lliure, solidària i feliç. Aquesta és la fita que, des de fa mil·lennis, les persones cerquem a les palpentes, però sense defallir: fer de la Terra un paradís en el qual no hi hagi odis, guerres, injustícies, fam, pobresa i malalties que els avenços de la medicina ja poden curar. 

Aquest és l’estadi superior de la civilització cap al qual caminem, perquè tots, absolutament tots, coneixem la poderosa força de l’amor i volem que sigui aquesta la que guiï la nostra existència, personal i col·lectiva. És la llei profunda de la vida, la que garanteix la continuïtat de la nostra espècie i la de totes les formes biològiques amb les quals convivim a la Terra, aquest minúscul vaixell que gira en la immensitat inabastable de l’Univers.

Tinguem-ho clar. Les Nacions Unides són la llavor del futur govern mundial que un dia no llunyà, de manera sàvia i científica, organitzarà i coordinarà la comunitat humana, en llibertat i harmonia. De la mateixa manera que la Unió Europea és un esglaó en el procés de constitució dels futurs Estats Units d’Europa, la tercera via –entre la Xina i els Estats Units- que afavorirà i catalitzarà el procés de retrobament i convergència mundial.

Espanya? Espanya no té sentit en aquest segle XXI sense Portugal, amb l’objectiu de consolidar, plegats, una Unió Ibèrica que tingui una poderosa veu i un pes més important a Brussel·les. Quan visualitzem la península que habitem com el gran “hub” planetari que connecta quatre continents i que és la porta que obre el gran desenvolupament de l’Àfrica  -l’assignatura pendent que la humanitat encara ha de superar- el procés de retrobament i de reunificació ibèrica serà imparable i irreversible.

En aquest dibuix de les coordenades geopolítiques, Catalunya té el seu espai en el marc de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, aquesta institució impulsada durant el mandat del visionari president Pasqual Maragall, però que l’esbojarrada aventura independentista va enterrar precipitadament. Recordem que aquesta Euroregió, que té el reconeixement i el suport de Brussel·les, abasta la regió francesa d’Occitània (que inclou la Catalunya Nord), l’Aragó, Catalunya i les Balears: 16 milions d’habitants que podem treballar conjuntament per consolidar un dels grans pols d’activitat i de futur de la Unió Europea.

També la Comunitat Valenciana, si aquest és la seva voluntat, es podria afegir a aquest gran projecte de l’arc mediterrani, amb vèrtexs a Montpeller i Tolosa, en el qual els Pirineus deixen de ser frontera per passar a ser columna vertebral. En aquest cas, tindríem, transposada al segle XXI, la culminació de la vocació geoestratègica que va il·luminar la Corona d’Aragó i que va quedar tràgicament estroncada pels esdeveniments posteriors de la història.

És important que Pedro Sánchez i Pere Aragonès parlin i s’entenguin. Però també és cabdal, pel bé de tots, que el president Pere Aragonès refaci ràpidament les relacions amb Javier Lambán (president de l’Aragó), amb Carole Delga (reelegida presidenta d’Occitània), Francina Armengol (presidenta de les Balears), Ximo Puig (president de la Comunitat Valenciana) i Xavier Espot (cap de Govern d’Andorra), que són els representants institucionals dels nostres veïns més immediats. És amb ells que projectarem i construirem un futur millor per a les noves generacions.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

9 de juliol de 2021

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies