L’auditoria encarregada pel president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el cardenal de Barcelona, Juan José Omella, per ajudar a aclarir els casos d’abusos menors i establir un sistema de prevenció que satisfaci les demandes socials en aquesta qüestió, té en la seva arxidiòcesi l’escàndol més gran de pederàstia de tot Espanya. Es tracta del cas de ‘la Casa de Santiago’ que esquitxa molt directament a l’actual Copríncep d’Andorra o arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives.
Segons ha denunciat en el seu llibre l’escriptor i periodista, Pepe Rodríguez, Vives va participar en els anys vuitanta i noranta en l’encobriment de l’escàndol de la Casa de Santiago i Nous Camins a Barcelona, una organització convertida en secta on es van denunciar abusos sexuals. Llavors era bisbe auxiliar de la Ciutat Comtal (1993-2001).
La Casa de Santiago
‘La Casa de Santiago’ era en la dècada dels 80 un seminari de vocacions tardanes, creat a finals dels 70, al davant dels quals el cardenal Narcís Jubany va col·locar com a rector al sacerdot Alfredo Rubio de Castarlenas, que es va convertir en el veritable ideòleg del grup de sacerdots que es van formar en aquell centre. Vinculat amb aquest seminari es trobava una ordre femenina seglar, denominada Claraeulalies, que també depenia de la Casa de Santiago. Sacerdots, diaques i seminaristes vivien en les anomenades ‘casetes’, que no eren una altra cosa que residències independents.
El primer escàndol es va suscitar arran de diversos casos de noies de l’ordre que havien quedat embarassades, però el desgavell més gran es va donar arran d’una associació anomenada Nous Camins dirigida pel sacerdot-formador de la Casa, Francisco Andreo García (ja mort), que actuava al costat d’una sèrie de diaques, entre els quals cal destacar a Albert Salvans Giralt i Pere Cané Gombau.
Oriol Trilles dona més dades sobre el que en el seu moment es va publicar que relata el cas més sonat, succeït en la parròquia de San Pio X (del barri dels Habitatges del Congrés de Barcelona creat pel bisbe Modrego), on tres noies d’entre 14 i 17 anys, que es trobaven en el grup del diaca Salvans, van denunciar a aquest per forçar-les a mantenir relacions sexuals.
Les famílies dels menors van denunciar els fets davant qui en aquell moment era el rector, Carles Soler Perdigó (després auxiliar de Barcelona i bisbe de Girona) i davant el cardenal Jubany. No obstant això, tots dos van pressionar a les víctimes perquè no acudissin a interposar denúncia davant la justícia ordinària.
La denúncia també afectava el diaca Pere Cané Gombau, ja que assistien a viatges i excursions amb el grup d’aquest.
L’Associació Nous Camins prestava ajuda econòmica a les famílies desestructurades que els confiaven als seus fills, sí, però s’aprofitaven d’ells. En el doble vessant: econòmic i sexual. Econòmica perquè els feien servir de ganxo per demanar donatius a grans empreses catalanes. Sexual perquè els iniciaven des de ben petits en un món en què tot girava entorn del sexe, amb l’excusa que havien de desinhibir-se pels problemes d’afectivitat.
Segons les informacions recollides en diversos dossiers, el cardenal Jubany va prometre a les famílies que els diaques Salvans i Cané havien estat reduïts a l’estat laical. Però res d’això va succeir. Albert Salvans va passar a la diòcesi de Westminster a Londres i Pere Cané a la de Milwaukee (Estats Units). Tots dos van ser ordenats sacerdots.
A aquests capellans va caldre canviar-los de diòcesis, i la dimissió per permetre-ho va haver de sortir, necessàriament, de Jubany, arquebisbe de Barcelona, del llavors bisbe auxiliar, Lluís Martínez Sistach, i del també bisbe auxiliar i rector del seminari, Joan-Enric Vives, que avui és el bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra.
Després de ser ordenats van crear la Comunitat Missionera de Sant Pau Apòstol i de Maria Madre de l’Església (MCSPA, en les seves sigles en anglès), que va ser un niu de noves agressions, violacions i abusos.
Els silencis de Joan-Enric Vives
Mentre la postura oficial de la CEE consisteix a no dir res sobre la comissió d’investigació que sortirà del Congrés dels Diputats, alguns bisbes han començat a prendre’n distància.
A la decisió presa pel cardenal Omella en la defensa d’una investigació dels casos del passat i clamar contra l’opacitat davant aquests delictes, s’han afegit, per exemple, l’arquebisbe de Santiago de Compostel·la, Julián Barrio i el de l’arxidiòcesi de Madrid encapçalada pel cardenal Carlos Osoro.
Mentrestant l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives, no s’ha pronunciat obertament sobre la postura del conjunt de bisbes, mantenint un silenci que suposadament podria semblar-se a la dita popular de ‘qui calla consent’.
