El copríncep Mariano Rajoy

La intervenció de la Banca Privada d’Andorra (BPA) ha marcat un abans i un després en la història del Coprincipat dels Pirineus. Els efectes d’aquest terratrèmol han estat devastadors pel sistema financer i polític andorrà i les sacsejades -per molt que el ministre Jordi Cinca vulgui fer creure a l’astorada opinió pública que la situació està normalitzada- continuen sent molt violentes.

És del tot lògic que els germans Higini i Ramon Cierco, els exaccionistes majoritaris de la BPA, intentin defensar-se amb ungles i dents del complicat panorama judicial que els colla i que, d’entrada, ja ha arruïnat tot el prestigi personal i social d’aquesta família. La constatació que els delictes que s’imputen a l’antiga BPA eren comuns, des de fa dècades, en el conjunt de la banca andorrana els crea una insuportable sensació de greuge comparatiu que és a la base de totes les actuacions que, directament i indirecta, s’han endegat per intentar desgastar el govern de Toni Martí i posar la sobrepassada judicatura andorrana entre l’espasa i la paret.

En les valls de les Valires s’està lliurant des de fa dos anys una “guerra” sense quarter que enfronta dues forces, de moment, molt desiguals. És obvi que el govern de Toni Martí, falcat per la banca i els poders mediàtics dominants, té totes les cartes a la mà per esclafar els “rebels” que s’articulen al voltant dels germans Cierco. Però mai s’ha de menystenir l’“enemic” i menys quan aquest conflicte té per escenari un país molt afeblit per l’enderrocament inexorable de les estructures tradicionals que donaven prosperitat i estabilitat a la seva economia.

El més interessant d’aquesta situació crítica és que ha servit per despullar les misèries del govern de Toni Martí i de l’arquitectura institucional andorrana, més dependent que mai dels designis dels instruments del poder central espanyol per intentar salvar el cul. Hom diria que, en l’actualitat, i juntament amb el president francès Emmanuel Macron, el veritable copríncep d’Andorra no és l’arquebisbe Joan-Enric Vives, totalment marginal i marginat davant els greus esdeveniments que pateix els país, sinó Mariano Rajoy.

El bri d’orgull i de decència que pugui tenir el govern de DA per preservar la sobirania política d’Andorra ha quedat totalment desmentit i desmantellat davant la seva vergonyosa submissió als interessos de La Moncloa. Incapaç d’oferir una alternativa intel·ligent i autònoma per endreçar i redreçar el Coprincipat, Toni Martí es comporta com un pidolaire davant Mariano Rajoy, que ja considera, “de facto”, Andorra com la província número 51 de l’Estat espanyol i hi intervé “como Pedro por su casa”, com vol i quan vol.

Més enllà de com acabi finalment el cas BPA, aquest colebró ha servit per demostrar dues amargues veritats:

  1. El copríncep episcopal no pinta res i la seva pervivència, una reminiscència medieval, no té cap mena d’utilitat pràctica pel benestar i el pervindre dels andorrans del segle XXI.
  1. La independència nominal d’Andorra és una ficció i així ho ha demostrat el cap de govern, que s’ha abaixat els pantalons fins als turmells davant Mariano Rajoy i els poders fàctics espanyols (els visibles i els invisibles).

 

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies