El combat continua

Tres bons amics ens hem retrobat aquest divendres passat a l’Ateneu Barcelonès, en un acte per rememorar la lluita contra el gran embassament de Rialb, construït al riu Segre, fa 40 anys: Santiago Vilanova, Xavier Garcia i jo mateix, cofundadors del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya (CPEC) i companys de trinxera en mil mobilitzacions per a la defensa del medi ambient.

Ha passat molt de temps, no els veig gaire sovint, però tots tres preservem els mateixos ideals d’un país net, equilibrat i sostenible, on la pagesia sigui respectada i valorada; on convisquin harmoniosament la natura amb el benestar de les persones; on l’activitat humana estigui enfocada al bé comú.

Vam escriure plegats, l’any 1979, el llibre El combat ecologista a Catalunya -encara avui, de rabiosa actualitat- i amb en Xavier Garcia som coautors del treball El pantà de Rialb. Elegia pel Mig Segre. La vida ens ha dispersat per camins diversos, però l’amistat i l’amor a la terra resten impertorbables.

És cert que, en l’exercici del nostre compromís periodístic amb l’ecologisme, vam patir derrotes: la construcció del pantà de Rialb, les nuclears d’Ascó i Vandellòs o la central tèrmica de Cubelles. Però també ens vam apuntar nombroses victòries, fent costat i participant en les mobilitzacions del territori: la lluita contra les mines d’urani a Osona, la salvaguarda dels volcans de la Garrotxa, la protecció dels aiguamolls de l’Empordà, l’oposició als macroabocadors de la Conca de Barberà, el combat contra el transvasament de l’Ebre, el rebuig a la tèrmica d’Enron i un llarg etcètera.

A més, els nostres enemics van caient. Avui, la tèrmica de Cubelles ja no existeix i és un goig banyar-se a l’estiu en les magnífiques platges d’aquest poble, alliberat d’aquesta pudent instal·lació elèctrica. Les centrals nuclears que hi ha Catalunya, com vam advertir amb vehemència, són un factor permanent de problemes i riscos, amb un munt d’incidències acumulades, i l’incendi de Vandellòs I va estar a punt de liquidar-nos a tots. Avui, aquestes cafeteres atòmiques ja estan en el compte enrere pel seu tancament i desmantellament, que celebrarem amb festa grossa.

Fa 40 anys se’ns podia titllar de rebels, d’utòpics o d’eixelebrats, però hi ha una realitat incontestable: les energies alternatives (eòlica, solar, biomassa, geotèrmica…), que nosaltres propugnàvem i que aleshores podien semblar una idea exòtica, s’estan implantant massivament arreu del món com la solució racional contra l’escalfament del planeta. Érem uns somiatruites, però quina alegria constatar que aquest any 2021 l’energia eòlica ja s’ha convertit en la primera font subministradora d’electricitat d’Espanya!

També érem uns ferms defensors del ferrocarril com a alternativa intel·ligent al disbarat de les autopistes i heus aquí que la Comissió Europea fa una aposta decidida pel tren com a mitjà de transport del segle XXI. Si fa 40 anys, s’estaven desmantellant línies ferroviàries i tancant estacions, avui les quatre capitals catalanes estan connectades per l’alta velocitat i es multipliquen els projectes per millorar la connectivitat sobre raïls.

Quelcom semblant ha passat amb la bicicleta. Els vells ecologistes ja advocàvem per la seva recuperació del bagul dels records per transformar-la en el vehicle urbà per excel·lència, perquè és saludable i no contamina. Quan veig avui que Barcelona i tota la resta de ciutats europees han canviat la seva pell per obrir vies pels ciclistes m’enorgulleixo d’haver estat un ecologista avant la lettre.

Vaig aprofitar aquest acte a l’Ateneu Barcelonès per proclamar que no és moment de nostàlgies i que la lluita continua. Ara mateix tenim embats molt urgents i de gran potència que hem d’escometre amb els moviments ecologistes, socials i territorials: la desporquització de Catalunya, infestada pels nitrats que pol·lueixen les aigües freàtiques; la salvaguarda del Delta de l’Ebre, greument amenaçat per la regressió, o la recuperació de les concessions hidroelèctriques dels pantans del Pirineu que ja estan vençudes i que Endesa explota i roba amb total impunitat.

Amb una diferència fonamental. Fa 40 anys, quan estrenàvem la democràcia a Espanya, els moviments territorials van creure en l’honestedat i en la paraula donada pels nous polítics i pels partits polítics que sortien de la clandestinitat. Al cap i a la fi, havíem estat en les mateixes trinxeres contra el règim dictatorial.

Si vam perdre les batalles del pantà de Rialb o de les nuclears va ser, en gran part, per la traïció dels nous polítics democràtics. Amb això no hi comptàvem. Crèiem que el seu alè i el seu suport es mantindrien quan arribessin al poder, empesos per la força de les urnes. No va ser així. Ens van enganyar. Deien que no i van acabar transigint amb aquestes dues brutals agressions al territori, producte directe del totalitarisme franquista. Mai més.

Ara, aquesta lliçó ja la tenim apresa i sabem que, d’entrada, cal malfiar-se de la paraula dels polítics. L’únic llenguatge que entenen és la denúncia, la mobilització i la pressió del carrer i dels mitjans de comunicació. Quan veuen que les seves poltrones –i els beneficis personals que comporten- correran perill a les urnes si perseveren en els seus errors és quan agafen por i fan marxa enrere. És d’aquesta manera com, des de fa 40 anys, hem anat guanyant batalles sense parar, en aquesta llarga guerra per aconseguir una Catalunya sostenible que sigui exemple d’intel·ligència i de respecte al medi ambient.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

14 de desembre de 2021

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies