Catalunya només avança i assoleix els objectius que es proposa quan els catalans som capaços de posar-nos d’acord i anar a l’una. Aquest és el gran mestratge que ens va llegar el president Josep Tarradellas, que massa sovint oblidem, i l’esperit fundacional de l’Assemblea de Catalunya, que va posar, l’any 1976, les bases del país que tenim avui: llibertats democràtiques i Estatut d’Autonomia.
Ara mateix, Catalunya té una urgència peremptòria: difondre i estendre l’ús de la nostra llengua per poder garantir la seva salvaguarda i continuïtat a les generacions futures, pels segles dels segles. Només cal obrir les orelles per adonar-nos que l’ús social del català està en regressió, tal com assenyalen les enquestes.
Això no és culpa de ningú. Tenim una nova realitat demogràfica, que ajuda de manera decisiva a revitalitzar l’economia, però els nouvinguts no s’han acostumat encara a assumir i a emprar la llengua catalana com a vehicular, en especial a les grans aglomeracions urbanes del país.
L’onada migratòria que tenim a Catalunya és semblant, per la seva magnitud i impacte, a la que es va produir en els anys 60-70 del segle passat. Bona part d’aquella migració va acceptar i va adoptar la llengua catalana, per múltiples raons. Una d’elles és que la nostra llengua havia estat represaliada durant la dictadura i el seu aprenentatge i ús era una manera de reivindicar i defensar la democràcia.
El malaurat procés independentista, que va intentar dividir i confrontar la societat, ha estat el principal enemic del procés de normalització del català. S’ha acabat estenent la sensació entre la gent castellanoparlant i la nouvinguda que el català és cosa dels ‘indepes’ i això ha fet i fa un mal terrible. Despolititzar radicalment la llengua és el primer pas imprescindible per aconseguir el bé suprem: recuperar i impulsar l’ús del català en el dia a dia dels nostres pobles i ciutats.
Aconseguir el reconeixement de l’oficialitat del català a la Unió Europea és important, però no és determinant. Amb l’aplicació intensiva de la Intel·ligència Artificial, les feixugues tasques de traducció desapareixeran i això facilita la incorporació del català, del basc i del gallec en l’engranatge de la burocràcia europea.
El combat que tenim és un altre: familiaritzar el català entre la migració i fer-lo atractiu. Els grans instruments que es van desplegar a la dècada dels anys vuitanta per aconseguir-ho (immersió lingüística a les escoles, TV3 i Catalunya Ràdio, Consorci de Normalització Lingüística…) avui, en l’era de la digitalització i de les xarxes socials, són totalment insuficients.
Davant aquesta evidència, el Govern de la Generalitat, amb bon criteri, ha impulsat el Pla Nacional per la Llengua (PNL), amb l’objectiu d’incorporar 600.000 catalanoparlants en l’horitzó del 2030. Però aquesta tasca, titànica i imprescindible, neix coixa: ni Junts x Catalunya, ni la CUP, ni Aliança Catalana, ni el PP (amb la lloable excepció de Xavier Garcia Albiol, alcalde de Badalona) ni Vox han volgut donar-hi suport al Parlament. Decebedor i incomprensible.
Ben entès, encara són a temps de sumar-s’hi i espero que així ho facin. Nombroses entitats empresarials, sindicals, municipals, socials… ja s’han adherit al PNL, però el perill és que tot quedi en un pur formalisme per quedar bé i que les dinàmiques que ens han portat a aquest estat d’alarma lingüística persisteixin, implacables.
O ens prenem seriosament el PNL, que preveu una dotació pressupostària anual de 200 milions d’euros per fer avançar la normalització lingüística, o perdrem un combat decisiu per salvar la llengua que ens han llegat els nostres pares. És ara o mai. I també per això és fonamental aprovar els Pressupostos de la Generalitat pel 2026.
Com fer entendre als nouvinguts que és important aprendre i emprar el català? No amb imposicions, que sempre generen rebuig. A Catalunya tenim magnífics sociòlegs, psicòlegs, creadors publicitaris, comunicadors, prescriptors a les xarxes socials… amb capacitat per desplegar una formidable i intel·ligent estratègia que sedueixi i convidi a aprendre i a parlar en català els qui no ho fan.
A la vegada, els ajuntaments, en col·laboració amb les entitats socials i els sindicats, han de posar a disposició dels nouvinguts els instruments, com aules obertes, per facilitar-los l’aprenentatge de la nostra llengua. A YouTube hi ha infinitat de cursos que ensenyen els conceptes bàsics per poder accedir a l’ús del català i seria bo que les empreses convidessin els seus treballadors a seguir-los.
Situats al 2025, primer quart del segle XXI, la societat catalana afronta un altre repte cabdal: la puixança del feixisme, disfressat de trumpisme. Amb l’excusa de l’emigració, aquesta onada populista i identitària que està sacsejant Occident pretén segrestar la democràcia i imposar-nos un règim autoritari, com veiem que passa als Estats Units.
De la mateixa manera que el català va esdevenir un baluard i un símbol contra la dictadura franquista, ara també ho ha de ser contra el nou totalitarisme que ens arriba amb l’hoste de la Casa Blanca i els seus aliats locals a la Unió Europea. En aquest mar de populismes facciosos que anega el Vell Continent, Catalunya és una illa singular on les idees, els valors i els partits progressistes són rotundament hegemònics i ens n’hem de sentir orgullosos.
No hi ha cap altre indret a Europa com Catalunya, on l’esquerra governa la gran majoria de ciutats, la institució autònoma d’autogovern i les principals administracions supramunicipals. Aquest “triangle roig” és un focus de resistència activa contra l’embat feixista i, a la vegada, un referent en el qual ha d’emmirallar-se tota l’esquerra democràtica europea i internacional.
Amb una particularitat: aquí tenim la nostra llengua pròpia, ens l’estimem i la defensem. En els temps que corren, identificar el català com l’idioma que representa els valors democràtics, fraternals i progressistes, enfront del feixisme rampant acostaria el seu interès als migrants -boc expiatori dels moviments identitaris d’ultradreta- que no el parlen i que, d’entrada, desconeixen.
Aquest és el “clic” que cal fer. El català ha de deixar de ser la llengua que identifica els independentistes per convertir-se en la llengua de l’antifeixisme i l’antiracisme. També és la manera de barrar el pas a Aliança Catalana, que intenta apropiar-se’l per fer-ne bandera de la seva tronada i tòxica croada xenòfoba i reaccionària.
