El cas Resma Punjabi: quan la privacitat molesta el poder a Andorra

En un país petit com Andorra, que es ven al món com un lloc segur, modern i homologable a Europa, la protecció de dades hauria de ser una línia vermella que ningú no gosés travessar. Tanmateix, el cas de Resma Punjabi, exdirectora de l’Agència Andorrana de Protecció de Dades (APDA), fa pensar que aquesta línia s’ha anat esborrant a còpia d’ingerències, retocs legals a mida i relats mediàtics massa còmodes per al poder.

Punjabi va assumir la direcció de l’APDA el novembre del 2021. Era una figura poc típica en el panorama institucional andorrà: formació sòlida en gestió, experiència en banca, estudis de qualitat universitària, interès per l’emprenedoria social i per la difusió cultural del país. La seva formació és extensa: màster en direcció d’empreses, postgrau en direcció bancària i un màster en avaluació i gestió de la qualitat en l’educació superior, a més d’altres estudis lligats a la gestió pública i la qualitat. No era només una tècnica tancada en un despatx; era algú que entenia la protecció de dades com un servei públic de primer ordre.

Des del primer moment va intentar que l’agència deixés de ser invisible. Sota la seva responsabilitat es va desplegar la nova Llei Qualificada de Protecció de Dades, es van obrir expedients tant a empreses privades com a administracions i es van projectar campanyes de sensibilització, com la que recordava que “la violència a internet és delicte” en el marc del Dia Internacional contra la Violència envers les Dones. També es va atrevir a tocar temes sensibles, com el projecte d’intel·ligència artificial “Meritxell”, vinculat a les negociacions amb la Unió Europea.

A mesura que l’APDA es feia sentir, les friccions van créixer. Punjabi va denunciar que, de facto, l’agència funcionava amb un sol inspector operatiu per baixes prolongades d’una altra tècnica, cosa que feia gairebé impossible mantenir el nivell de control que s’esperaria d’una autoritat nacional de protecció de dades. Dues treballadores van plegar, acusant una “gestió del canvi” massa dura; ella, en canvi, sostenia que es resistien a unes reformes imprescindibles per actualitzar una estructura antiquada. Fins aquí, podríem parlar de conflictes laborals més o menys típics.

El gir real arriba quan entra en escena el Tribunal de Comptes. De sobte, s’assenyalen unes hores extres per valor d’uns 4.000 euros i una prima de 200 euros. Sembla poca cosa per justificar un escàndol, si ho comparem amb altres històries de malbaratament públic que han passat de puntetes. Punjabi ho interpreta com una represàlia i aporta un detall revelador: el seu sou era, segons explica, aproximadament un 42% inferior al del director precedent. El seu predecessor, l’exdirector Joan Crespo, cobrava al voltant de 6.094 euros bruts mensuals, mentre ella en rebia 3.000, i malgrat aquesta bretxa salarial és ella qui acaba qüestionada per una prima de 200 euros i unes hores extres aprovades pel Consell de Direcció.

En aquest clima tens, el maig del 2025 el Consell General rebutja equiparar el seu salari a estàndards comparables. I aleshores arriba la peça clau del puzle: al juliol es modifica la legislació de protecció de dades i es facilita el cessament del director o directora de l’APDA amb una majoria reforçada del parlament. No és que abans fos impossible, però a partir d’aquell moment el missatge és clar: el càrrec és més fràgil i depèn encara més de la correlació de forces política.

De directora incòmoda, Punjabi passa a dimissionària. El 9 de setembre anuncia que plega en una roda de premsa on parla d’“ingerències i abús de poder” incompatibles amb la independència de l’agència. Informa que ha presentat una denúncia a la fiscalia i que, segons ella, s’ha construït un “relat dirigit” per presentar-la a l’opinió pública com una gestora desastrosa. Els partits de govern ho neguen tot, com sol passar, però no expliquen amb la mateixa claredat per què era tan urgent retocar la llei just abans que esclatés la crisi.

Quan en un país petit coincideixen tensions internes, un expedient econòmic focalitzat en una sola persona, una reforma legal que afebleix el càrrec i una dimissió forçada, no cal ser conspiranoic per preguntar-se què s’està intentant controlar. Una autoritat de protecció de dades que funciona com a simple decorat no molesta ningú; una que obre expedients al sector públic, que qüestiona projectes d’IA i que insisteix en la violència digital, sí que pot incomodar.

El 25 de novembre, el cas fa un nou salt. Resma Punjabi publica un tuit adreçat al Diari d’Andorra on anuncia que ha exercit el seu dret de rectificació. En poques línies resumeix la seva posició: ha enviat un document amb “dades objectives” per aclarir els fets, denuncia que s’està alimentant “un relat públic esbiaixat des del principi” i conclou amb un hashtag que ho diu tot: #proudesinformacio.

El que acompanya el tuit no és un simple text indignant-se a les xarxes, sinó un escrit formal de quatre pàgines, datat i signat, on fa tres coses molt concretes. Primer, rebutja que hi hagi hagut irregularitats en les retribucions: explica que tant les hores extres com la prima van ser aprovades pel Consell de Direcció de l’APDA i que, en context, buscaven compensar una desigualtat salarial objectiva. Segon, defensa que les dimissions internes i l’actuació del Tribunal de Comptes responen a represàlies per la seva fermesa en expedients sensibles, com el de la IA Meritxell. Tercer, exigeix que el diari publiqui la rectificació amb la mateixa visibilitat que la notícia original, tal com reconeix el marc legal andorrà.

Aquest gest té una importància que va més enllà del cas personal. D’una banda, posa contra les cordes un mitjà que forma part de l’ecosistema informatiu d’un país on la línia entre periodisme i poder sovint és massa fina. De l’altra, obliga a plantejar una pregunta incòmoda: si l’exdirectora menteix, caldrà demostrar-ho amb dades i procediments, no només amb desqualificacions. I si diu la veritat, significa que la direcció d’una autoritat clau ha estat desmuntada amb l’ajuda d’un relat mediàtic construït per legitimar el seu relleu.

Hi ha, a més, un element incòmode que sobrevola tot el cas i que ningú vol dir gaire en veu alta: la capa de gènere. Parlem d’una dona amb més titulació que molts dels qui la jutgen, cobrant molt per sota del director home a qui substitueix i escrutada al mil·límetre per imports que, comparats amb altres històries de gestió pública, són menors. El patró és conegut: quan un home “fa neteja” és un gestor dur; quan una dona fa exactament el mateix, es converteix en conflictiva. Potser no hi ha cap document on algú escrigui que la volen fora pel fet de ser dona, però el resultat pràctic —infravaloració, descrèdit i expulsió— encaixa massa bé amb una dinàmica estructural que va més enllà del seu cas concret.

Tampoc cal imaginar complots cinematogràfics per intuir què pot voler amagar el Govern quan empeny, directament o indirectament, cap a una APDA més dòcil. Darrere hi ha un paquet d’interessos molt reconeixible: projectes d’IA i videovigilància que necessiten un marc permissiu; creuaments massius de dades fiscals, bancàries, policials i de residència que, fets amb totes les garanties, toparien amb informes d’impacte i limitacions fortes; i un model de negoci basat encara en capital deslocalitzat, patrimonis sensibles i operacions que no sempre suporten bé un focus intens de transparència. Una autoritat de protecció de dades amb criteri propi és, en aquest context, no només una molèstia tècnica, sinó un fre potencial a tota una manera de governar i de fer diners.

El cas, a més, no es pot deslligar del context internacional. Luxemburg va viure el terratrèmol del LuxLeaks, Panamà el dels Panama Papers, i altres paradisos fiscals han comprovat com la seva credibilitat es fonia quan el món descobria la distància entre el discurs oficial i la realitat de la seva regulació. Avui, però, el centre de gravetat ja no són només els comptes opacs, sinó el control massiu de dades personals. Europa està patint una allau de ciberatacs i filtracions que afecten milions de ciutadans, mentre la Unió Europea endureix el RGPD i reparteix multes milionàries.

En aquest escenari, Andorra negocia un Acord d’Associació i aspira a ser vista com un soci fiable. Però cap text signat a Brussel·les no servirà de res si, a casa, l’autoritat encarregada de protegir les dades es percep com una extensió del Govern. Una APDA domesticada potser evita alguns mals de cap polítics a curt termini; en canvi, a mitjà termini converteix el país en un lloc on la privacitat és negociable en funció de qui hi hagi al poder.

El fons del cas Resma Punjabi és precisament aquest: fins a quin punt Andorra està disposada a tolerar que una reguladora planti cara a la ingerència política. Si les denúncies que ha formulat davant la fiscalia es confirmen, el país haurà d’acceptar que ha sacrificat la independència d’una institució clau per protegir interessos que encara ningú no s’ha atrevit a explicar amb llum i taquígrafs. Si no es confirmen, caldrà igualment una explicació transparent, detallada i pública, perquè el nivell de soroll que s’ha generat ja ha posat en dubte el prestigi de l’APDA com a tal.

El que no pot passar és que tot plegat acabi resolt amb un silenci incòmode, una nova direcció dòcil i un “aquí no ha passat res”. La privacitat no és un caprici d’especialistes ni una moda de Brussel·les: és la garantia que l’Estat no pot fer el que vulgui amb la informació més íntima de la ciutadania ni posar-la al servei de negocis opacs.

Per això, escoltar Resma Punjabi, llegir amb calma el seu dret de rectificació i exigir respostes clares a qui governa no és prendre partit per un bàndol, sinó fer el mínim que s’espera d’una societat que no vol que la seva llibertat es decideixi en despatxos on la llum entra amb comptagotes.