Al FC Barcelona se li desplomen els ingressos derivats de l’explotació de les competicions i de la marca. Excepcionalment, només l’aposta per l’e-commerce i la possibilitat de desenvolupar el negoci dels e-sports obren una més que possible expansió en aquest mercat. En qualsevol cas, el retorn que pugui tenir no podrà cobrir la caiguda en els capítols de més volum. L’economia del Barça, ras i curt, s’enfonsa completament a causa de l’única situació, certament inimaginable, com és aquesta pandèmia mundial, que podria haver provocat l’aturada sobtada de la inesgotable fàbrica de fer diners en què s’havia convertit el Barça.
El problema no és només que els ingressos provinents de patrocinadors, la venda directa en botigues i al Museu, les Academy distribuïdes per tot el món, les gires anuals, els drets de televisió de la Lliga, la Copa i la Champions, l’explotació de les instal·lacions (hospitality), ticketing, abonaments i socis, tots ells, hagin caigut un 30% aquesta temporada i siguin irrecuperables. El pitjor és que el Camp Nou no preveu obrir les portes al públic i, per tant, no tornar a guanyar diners fins a la primavera del 2021, anant les coses bé.
Aquest és el gran problema: la pandèmia ha estat un fenomen inesperat sobrevingut quan el Barça s’havia convertit en l’únic club esportiu a tot món que havia aprovat per al 2021 un pressupost d’ingressos de 1.000 milions d’euros. Un desafiament no exempt de cert maquillatge financer estratègic i forçat sobretot per l’increment de la seva massa salarial, disparada els últims anys. Quan avui es comença a parlar de desescalada, per al club més poderós de la planeta comença el contrari, una escalada duríssima, llarga i agònica si no s’afronta amb determinació i mesures excepcionals.
Malgrat les aparences, l’enginyeria financera blaugrana ja passava per un mal moment, agreujat per un volum de deute real que no reflecteix l’auditoria i que tapa la LFP. El problema de ser un gegant és que la caiguda és molt més dura.
Un infern per a un negoci emocional que va lligat al turisme
La majoria dels indicadors amb què treballa l’equip de rescat econòmic del FC Barcelona apunten a un desastre immediat. S’enfonsen especialment aquells que van lligats al consum i al capítol que més diners deixa en aquest negoci emocional que és el futbol. La caiguda del PIB és un signe de debilitament general que se situa en un horitzó proper a una xifra per sota del -10%. La baixada de la confiança en el consumidor (-23%), ERTOs que aviat fregaran els quatre milions de treballadors afectats a tot Espanya, caiguda del 19% en el poder adquisitiu, una reducció del turisme del 90% i xifres semblants de pernoctacions i restauració converteixen el futur en un veritable infern per a un negoci basat en la despesa de productes no essencials.
Es podria assegurar que el futbol s’havia convertit per dret propi en el primer dels consums de l’oci i de l’entreteniment amb una gran vitalitat i capacitat de tracció de l’economia municipal, catalana i estatal. Lligat al turisme, per descomptat, i a unes dinàmiques socials generadores també d’hàbits i despeses a favor d’altres activitats del sector. Tot això ja no existeix ni es donen les circumstàncies per preveure que es recuperi aviat. Encara que hi hagi voluntat i ganes, no hi ha turisme.
Javier Tebas, Pedro Sánchez i els operadors volen jugar perquè no hi ha pla B
Pot ser que el futbol televisat acabi guanyant aquesta batalla contra rellotge per jugar com sigui, sense públic, a força d’amenaçar els clubs de tancar l’aixeta dels drets de televisió i el govern de quedar-se sense la subvenció que li estan oferint per netejar-se la consciència a favor dels esports minoritaris. El mateix govern de Pedro Sánchez està disposat a saltar-se les normes que aplica a la resta dels esports i als ciutadans impedint-los que s’entrenin i competeixin. Se l’estan jugant tots, estan posant en risc la salut d’uns futbolistes als quals també s’està forçant a salvar el negoci i, d’alguna manera, el seu propi mitjà de vida. Per al 97% dels jugadors professionals de La Lliga probablement és així, com ho és per al 100% dels qui els paguen, els clubs.
No obstant això, què pot passar si alguns cracs decideixen que no val la pena córrer el risc de patir un contagi ni les conseqüències d’una malaltia com la Covid-19, que no està fent excepcions en persones joves i sanes com ho són ells? La cruïlla a la qual estan portant als futbolistes des de la patronal, Javier Tebas, la Federació, Luis Rubiales, i els operadors com Movistar o Mediapro pot ser que estigui anant massa lluny, amb el permís del govern espanyol. Per ara tira endavant, entre altres raons perquè no hi ha cap pla B ni els operadors estan disposats a guanyar menys diners.
