El caciquisme posa obstacles per revitalitzar molts pobles del Pirineu i Prepirineu de Lleida que s’estan extingint

El despoblament és una problemàtica que no és nova. Fa moltes dècades que hi ha molts pobles perdent població, sobretot a la part oest de Catalunya. Fa cent anys, molts dels nuclis que ara tenen 200-300 habitants en tenien 1.000.

A més, el despoblament té moltes conseqüències en l’àmbit social, de territori i de país. Genera moltes desigualtats i calen polítiques ambicioses per revertir-lo. Es produeixen cercles viciosos: quan un poble perd habitants per serveis i comerços, tanca l’escola o la carnisseria o el bar, i com que no hi ha aquests serveis i comerços bàsics ningú vol anar-hi a viure. Frenar el despoblament pot ajudar a reequilibrar el país a escala de serveis, infraestructures i pes polític del món local.

Amb tot, malgrat el que s’ha dit i s’ha escrit en relació amb aquesta temàtica en favor de l’arribada de persones als petits municipis catalans, no sembla tan evident que moltes de les famílies polítiques més influents i benestants d’aquests territoris, incloses algunes de vinculades a formacions que es defineixen com a progressistes, tinguin gaire interès a revertir aquest panorama.

El caciquisme, molt arrelat sobretot al Pirineu i PrePirineu lleidatà, es manifesta clarament a favor de mantenir els interessos dels de ‘tota la vida’ i rebutja als nouvinguts. Així, poden seguir perpetuant l’actual estructura feudal basada en la relació de vassallatge, on el senyor ostenta el poder i no és qüestionat  pels  vassalls, i menys si venen de fora.

Amb la boca petita la classe política d’aquestes zones i, per tant, gran part dels residents autòctons, no dissimulen la seva oposició a l’arribada de forans davant la por que els nouvinguts puguin arribar acabar amb els privilegis dels de sempre. Però, en paral·lel, des de fa dècades aquests mateixos polítics amb la boca grossa ploriquegen sobre el despoblament dels seus municipis i territoris, sense posar-hi fil a l’agulla.

Això els permet seguir accedint a la mamella de les ajudes i subvencions públiques de les diferents administracions, ja siguin les diputacions, els governs català i central i, fins i tot, les que arriben d’Europa.

Por de represàlies

Mentre que es fan petits passos per repoblar alguns indrets de l’Estat espanyol i zones molt concretes de Catalunya, el context és molt diferent a les comarques del Pirineu i PrePirineu de Lleida on les ajudes que arriben per l’objectiu acaben desapareixent de manera ‘misteriosa’ sense que ni tan sols existeixi, tal com demana la Unió Europea, una oficina on els interessats puguin adreçar-se.

Les poques persones que intenten arrelar-se en un d’aquests pobles (gairebé fantasmagòrics avui dia) s’han de sufragar de la seva butxaca totes les despeses derivades de la rehabilitació de cases abandonades que, en la majoria de casos, es troben en un estat ruïnós.

Segons testimonis que no volen ser identificats per por a represàlies, la classe política dominant al Pirineu, és a dir, l’antiga Convergència i Unió, ara JuntsxCat, estableix com a condició que el procés, si tira endavant, sigui capitanejat, controlat i supervisat per la classe dominant i que no es posin en perill els interessos econòmics i de poder dels lloctinents que controlen el territori.

La manca de feina dificulta que els joves es quedin

Més enllà de les diferents dades que s’obtenen del recent estudi de la Universitat de Lleida, els autors Ignasi Aldomà i Josep Ramon Mòdol assenyalen que hi ha municipis catalans amb un volum de població “molt baix” (163 dels 200 pobles amb més risc de despoblament tenen menys de 500 habitants).

Paral·lelament, aquestes localitats tenen una perspectiva “molt negativa” en termes de creixement vegetatiu. Això aniria vinculat a “una certa crisi del sector turístic en determinades zones de muntanya” i que la renovació generacional depèn, en gran manera, de “l’aportació de joves que ve de fora” i que “es comporta en funció de les necessitats del mercat de treball”.

Les oportunitats laborals en el sector serveis es concentren, principalment, a les ciutats de Catalunya, mentre que el sector agrari té una major presència en els municipis rurals i perifèrics, amb l’economia menys diversificada. Això explica els moviments poblacionals cap als indrets on l’economia està, encara, més terciaritzada.

El mal horitzó que s’albira sobre el relleu generacional es corrobora amb la dada reveladora de l’índex de potencial de creixement, que s’obté pel producte de dos quocients: d’una banda, es compara la població autòctona de 15 a 29 anys respecte de la que va dels 50 als 64; i, per l’altra, el resultat de la comparativa entre els ciutadans d’entre 0 i 14 anys i la de 15 a 29 anys.

Facebook
Twitter
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies