El Principat d’Andorra està molt lluny d’assolir els estàndards europeus pel que fa a la lluita contra la corrupció i delictes que hi estan associats, com ara el blanqueig de diners. Això és el que assegura l’eminent jurista austríac Martin Kreutner (foto), degà emèrit de l’Acadèmia Internacional Anticorrupció (IACA), en el seu informe “A brief Review on the Anti-Corruption & Anti-money Laundering State of Playin the Principality of Andorra” (“Breu ressenya sobre la situació de la lluita contra la corrupció i el blanqueig de capitals al Principat d’Andorra”), que s’ha fet públic fa pocs dies.
Aquest informe, que està disponible a Internet, és un seriós toc d’atenció a les autoritats andorranes, començant pels seus màxims representants institucionals, els coprínceps Emmanuel Macron i Joan-Enric Vives. També al Consell Superior de la Justícia (CSJ) i als òrgans judicials i policials del país.
AUTORITAT FEDERAL ANTICORRUPCIÓ D’ÀUSTRIA
L’anàlisi de Martin Kreutner destaca que, malgrat els avenços que s’han produït al Principat en els últims anys, la lluita contra la corrupció presenta greus dèficits i mancances polítiques i legislatives. El nou Consell General i el pròxim Govern tindran molta feina si volen que, d’una vegada, Andorra pugui ser equiparable a la resta de països del seu entorn europeu.
L’autor de l’informe “Breu ressenya sobre la situació de la lluita contra la corrupció i el blanqueig de capitals al Principat d’Andorra”, Martin Kreutner, va dirigir l’Autoritat Federal Anticorrupció d’Àustria entre els anys 2001 i 2010. A més, des del 2004 al 2012, va ser president de la Xarxa de Socis Europeus contra la Corrupció i de la Xarxa Europea de Punts de Contacte Anticorrupció de la UE (EPAC/EACN). Entre els anys 2012 i 2019 va exercir com a degà de l’Acadèmia Internacional Anticorrupció (IACA) i és una de les veus internacionals més respectades en l’àmbit del compliance.
LES DEMOLIDORES CONCLUSIONS DE L’INFORME
L’informe “Breu ressenya sobre la situació de la lluita contra la corrupció i el blanqueig de capitals al Principat d’Andorra” ocupa 30 pàgines. Atesa la seva rellevància i la importància que l’opinió pública andorrana en tingui coneixement, reproduïm les seves conclusions:
–Si bé Andorra ha actualitzat i millorat la seva legislació en els últims anys en les esferes temàtiques de lluita contra la corrupció i el blanqueig de capitals, respectivament, i també s’ha convertit en membre d’almenys algunes de les organitzacions i fòrums internacionals pertinents, el Principat es troba entre els pocs països que encara no han ratificat l’instrument anticorrupció més influent i universal, la Convenció de les Nacions Unides contra la Corrupció (UNCAC). A més, el país encara no s’ha convertit en Part de la Convenció contra el Suborn de l’OCDE i la Convenció de Dret Civil contra la Corrupció del Consell d’Europa, respectivament. És difícil imaginar alguna raó racional per a tal negació/desafiament, ja que bàsicament tots els altres països europeus (i més enllà) s’han unit a aquests importants instruments internacionals.
-En un sentit similar, el Principat encara no ha ratificat alguns dels instruments contra el rentat de diners ARD/CFT més importants i encara no és un membre de ple dret del Grup d’Acció Financera Internacional (GAFI). No obstant això, atès que Andorra és Part del Consell d’Europa i participa en el seu Comitè corresponent (MONEYVAL), se l’avalua regularment respecte a les 40 recomanacions del GAFI. Atès que el país encara no compleix amb algunes de les recomanacions, amb tres d’elles classificades en el segon nivell més baix de compliment tècnic, Andorra romandrà en manera d’escrutini de “seguiment millorat” i està obligat a informar a MONEYVAL sobre els progressos assolits.
-Andorra no té una legislació integral sobre la protecció de les persones que denuncien infraccions de les lleis rellevants (els anomenats “avisadors”), com es va descriure i va exigir en l’Informe d’Avaluació de la Primera Ronda de GRECO sobre Andorra ja al desembre de 2006 (!). Fins i tot en l’enteniment que Andorra encara no és part d’alguns dels principals instruments internacionals, aquestes disposicions i garanties són requerides, entre altres coses, per la Directiva de denunciants d’irregularitats de la UE de 2019, i s’han convertit en un estàndard de facto en l’àmbit de compliment internacional del món dels negocis corporatius. Alguns dels mitjans oferts, per exemple, per l’Autoritat Financera del país (AFA) no compleixen amb els requisits i estàndards abans esmentats.
-Les dades revelades pels Papers de Panamà i els Papers de Pandora llancen llum sobre el paper que ha jugat Andorra en el passat com a paradís fiscal atractiu per a massa sovint fortunes i ingressos massa sovint tèrbols. Com a conseqüència general, el país va estar en la “llista grisa” de paradisos fiscals no cooperatius de l’OCDE fins al 2009. Davant aquests fets i recordant que el Consell General d’Andorra va aprovar la ratificació de l’Acord Monetari amb la Unió Europea ja al novembre del 2011 , sembla just argumentar que les autoritats andorranes van trigar una quantitat de temps considerable a proporcionar les regulacions necessàries en àrees de substància tan sensibles i importants. En un context similar, alguns dels escàndols bancaris i financers del país (presumptes o atribuïts) podrien haver-se evitat si aquesta legislació hagués estat vigent en un moment anterior. Per a exemplificar encara més, fins que es resolgui, el cas BPA té el potencial durador de qüestionar a les autoritats andorranes i la seva capacitat/voluntat de gestionar judiciosament el seu sector bancari i els mecanismes antiblanqueig de diners.
-A penes cap de les instàncies de control específic d’Andorra, com l’AFA (Autoritat Financera Andorrana) , la UPLC (Unitat de Prevenció i Lluita contra la Corrupció) o la UIFAND (Unitat d’Intel·ligència Financera d’Andorra), compleix els requisits d’independència de facto estipulats en diversos marcs i estàndards internacionals. Aquesta independència es torna encara més important en una societat que està, sobretot per la “grandària” demogràfica i la composició del país, molt compactada i on “tothom sembla conèixer tothom”.
-El Principat no té un banc central propi, però té un sistema de banca de reserva fraccionària. Andorra, per tant, corre un risc considerable de quedar-se sense una entitat bancària superior de suport que actuï com a prestador d’última instància, en casos de situació de dèficit, caigudes bancàries inesperades, escassetat de liquiditat o altres crisis financeres importants. Aquest desafiament (per dir el menys) és àmpliament reconegut des de fa anys, no obstant això, aparentment encara no s’ha pogut resoldre.
-En definitiva, si bé es reconeix que s’han aconseguit millores significatives en els últims anys, aquests desafiaments enfront d’instruments internacionals i regionals àmpliament reconeguts i ratificats; aquestes llacunes en la legislació i el compliment de les normes i recomanacions internacionals; la falta de normes de protecció dels denunciants de la corrupció; la demora en l’adopció i implementació de la legislació requerida; la falta d’independència fàctica dels òrgans de supervisió temàtics; i l’absència d’un prestador d’última instància clarament definit, de confiança i responsable en el sistema bancari; tots ells, entre altres factors, tenen el potencial clar i concret d’afectar negativament la credibilitat política i l’atractiu econòmic del país com a lloc de negocis i com a centre financer i bancari.
