Els sindicats andorrans neixen amb la clara determinació de reduir la gran diferència existent dins la societat andorrana i d’alguna manera intentar pal·liar el desequilibri de forces existents entre la patronal i la classe obrera al país. Un grup de persones amb conviccions, intenten fer per normalitzar les relacions laborals clarament decantades cap a la patronal, ja que la situació política del moment també els hi és favorable.
El fet de no ser nacionals, condicionà l’èxit del moviment dins d’una societat de costums, retrògrada i estancada. Anys més tard, un grup de funcionaris motivat per l’empitjorament de drets i condicions laborals, es reuneixen amb sindicalistes de la CFDT i CGT del país veí en un cèntric hotel de les Valls.
La imperativa necessitat del moment va donar el naixement de la Unió Sindical d’Andorra (USd’A), sindicat poderós, recolzat sense excepció per tots els sindicats i associacions dels cossos especials i l’administració general, començant a un sindicalisme andorrà amb empenta i credibilitat davant els polítics andorrans.
Amb celeritat, els dirigents polítics evidencien una desigualtat i certa discriminació vers els treballadors del sector privat situant-los dins d’un entorn privilegiat, en detriment de tota la classe treballadora del país. USd’A, amoïnada pels sectors i treballadors de l’empresa privada on la precarietat laboral era més flagrant, pren assessorament amb sindicats importants europeus (CGT,CFDT,FO UGT,CCOO, USOC), convidant-nos a formar part també del CSI PYRIMED com a entitats més importants d’ambdós costats dels Pirineus.
La defensa del sector privat no és compartida per la totalitat dels integrants de la Unió Sindical, sorgint altres tendències entre col·lectius d’adherents centrades amb el suport exclusiu del seu sector i els seus afiliats. En aquests moments d’incertesa, USd’A perd la meitat dels seus adherents i la meitat dels seus recursos financers. Altres col·lectius també són allunyats del si de l’USd’A, en disposar d’una llei especifica limitant la doble afiliació sindical. La reflexió imposada era evident. Dins d’un gran sindicat com l’USd’A, cap tot treballador de qualsevol col·lectiu sigui quin sigui el lloc de procedència laboral; públic i/o privat.
Quan l’adversitat es feia evident, la Confederació Europea Syndical (CES), en proposà fer part com a membre de ple dret, ajustant els seus estatuts pel nostre accés. Un procés llarg i feixuc que implicava passejar les vergonyes laborals i socials del nostre petit país per a la resta d’Europa. Brusel·les, Estrasburg, París, Lisboa, Roma, Madrid, Sevilla, Barcelona i fins i tot dins d’una cimera iberoamericana.
Tanmateix estaven al corrent de les precarietats socials i laborals els seus presidents i ministres responsables. Fidalgo, Coscubiela, Gallego i tants d’altres a qui agraïm el ser tan propers durant el nostre periple i, si mai arribem a Ítaca, els treballadors andorrans hauran tingut uns dignes companys de galeres.
Des ençà, pocs canvis amb tingut al país. Desitgem que els nostres esforços i la nostra dedicació no caigui en sac trencat. Mai havien caigut tan baix les institucions del nostre país amb tanta successió de corrupció dels seus alts càrrecs, mantenint la política de l’”aquí mano jo “i les polítiques de les majories absolutes; ni socials ni laborals, ni tan sols, un minse intent de cercar el consens en qüestions tan cabdals per al futur d’Andorra com és l’atansament a la UE.
Creiem que amb un panorama tan desolador el millor que podria fer Antoni Martí, és convocar eleccions el més aviat de possible per dignitat i responsabilitat, sense més degradar i malmetre la imatge del nostre bonic país. A tots els països de plena democràcia, els contrapoders seuen en igualtat de condicions en taules de negociació. En tenir més recursos econòmics la patronal, l’estat dota als sindicats d’eines com el dret de vaga, la manifestació, el plantejament de conflictes i els tan necessaris convenis col·lectius, equilibrant forces i obligant a totes dues parts a trobar una solució.
Si aquesta situació no és l’escaient, es produeix un desequilibri democràtic dins la societat, on un dels poders s’auto proclama propietari de l’absoluta veritat, imposant la seva voluntat sobre la resta, sovint recolzada per polítiques liberals a la defensa de similars interessos.
El parlament andorrà és, constituït principalment per empresaris, funcionaris en excedència i persones de professions lliberals, no podent encabir-hi la representació i veu dels treballadors, engrandint el brutal desequilibri entre els sindicats i patronal, confonent el redactat de la llei de protecció sindical per altra molt diferent on es posa de manifest de repressió i coacció sindical, on els sindicats ens trobem sense drets ni eines per poder assolir-los.
